¿Per que escriure i compartir la nostra història a New Orleans?
Ahir va fer una setmana que es va acabar el nostre malson, el Marc, en Jordi i jo ja som a casa, però el sofriment de milers de persones continua. Nosaltres que tenim l’oportunitat d’explicar la nostra història ho volem fer per contribuir a la reflexió sobre el que ha passat. Volem deixar el nostre testimoni pels miler de persones que ja no ho podran fer mai i pels milers de persones que tardaran molt de temps en estar en condicions de poder explicar la seva història però que necessiten ajuda immediata.
No podem treure’ns del cap a les persones amb les que vàrem compartir els pitjors moments d’angoixa atrapats en el Centre de Convencions de New Orleans a l’espera d’un rescat que va trigar molt en arribar. Nosaltres sabíem que al sortir d’allà tot acabaria amb la conciència de que érem afortunats… ells i elles estaven molt més desesperats que nosaltres, havien perdut la casa i no sabien si els seus parents i les seves amistats havien sobreviscut.
Nosaltres ja som a casa però molta gent continua en centres de refugiats on hi hauran de viure almenys varies setmanes.
Durant aquests dies han pres contacte amb nosaltres molts mitjans de comunicació. No els hem pogut atendre tots. Per això també el Jordi i jo em escrit aquestes línies, agraint l’atenció que els mitjans ens han ofert i que han permès la denuncia de tot allò que no s’ha fet be en aquesta crisi humanitària sense precedents als Estats Units.
Demanem a aquests mitjans i a la opinió pública que continuin pendents de les condicions de vida i de la història de totes aquestes persones.
Dia 27/08/2005. Arribada a New Orleans: Per fi em sortit del Katrina… a Miami
Vàrem arribar a New Orleans contents per haver deixat per fi al Katrina enrera a Miami. Segons les noticies l’huracà s’havia fet de major intensitat al mar i passaria per Lousiana però es calculava que arribaria després de marxar nosaltres de la ciutat
En el camí del aeroport a New Orleans ens sorprèn que molts cotxes surtin però no sabem la raó.
Aquest primer dia ens vam allotjar al Bread&Breakfast i vàrem passejar una mica pel French Quarter, les tendes s’estaven preparant per l’huracà i vam sopar en un restaurant ple de gom a gom al centre històric.
A la nit rebem noticies de que el Katrina arribarà abans del previst. Diuen que el 28 ja començaria la tempesta i que el moment àlgid seria el dia 29 des de la una de la matinada a la una del migdia. De bon matí ens posem en alerta i truquem a la companyia aèria per canviar el vol. Després de llargues discussions per que ens deien que el nostre vol encara no estava cancel·lat i no podien fer canvis -fins i tot ens van dir si teníem una bola de cristall per saber que vindria un huracà- aconseguim que ens donin places pel vol del dia 28 a les 17h. Dormim tranquils pensant que al dia següent sortirem de New Orleans moltes hores abans que arribi l’huracà.
Dia 28/08/2005. Dia intens en el que l’ “hem de sortir d’aquí com sigui” es transforma en “hem de tenir provisions mínimes”
El dia 28 ens aixequem d’hora per fer les maletes i anar a l’aeroport però quan truquem a informació ens diuen que s’ha cancel·lat el nostre vol i que no hi ha cap altre avió per sortir de New Orleans abans del huracà. Ens donen plaça en un vol per l’endemà de l’huracà.
En aquest moments comença la nostre angoixa i lluita per sortir de New Orleans. Fem tot tipus de gestions per intentar sortir: cercar un vol o llogar un cotxe, tot esta tancat …
Intentem telefonar al Consultat i a l’ambaixada espanyola. Era diumenge i no trobàvem ningú, però vam aconseguir contactar amb el Ministeri d’Exteriors que va començar a fer gestions i ens van aconsellar que ens allotgéssim a un hotel gran. Un edifici gran aguantaria l’huracà i tindríem un mínim de menjar, també havíem d’anar directament al Consultat per que les comunicacions eren difícils.
La responsable de B&B ens feia fora. Va dir que hi havia un huracà i que calia marxar d’allà. Li vàrem explicar que intentaríem trobar un cotxe o hotel gran al centre…
Això vàrem intentar. Ens vàrem dirigir cap al centre on pràcticament estava tot tancat. Aconseguim esmorzar després d’una llarga cua a l’única cafeteria que restava oberta. Anem a diferents hotels però no ni ha cap que accepti l’allotjament de noves persones. En un dels grans hotels ens ho diuen clarament : no accepten a les persones sense reserva prèvia per que no volien tenir responsabilitat civil.
Ens semblava increïble, s’aproximava un huracà de nivell 5, deien a la televisió que rebentaria finestres i portes… i no ens volien allotjar en un gran hotel de formigó on estaríem més segurs???
Finalment a les 14.00h ens vam resignar a quedar-nos al B&B. Veiem com les hores passaven, no aconseguíem allotjament en un hotel i tampoc teníem res per menjar. Vàrem agafar l’únic taxi que quedava a la porta d’un gran hotel i li van demanar parar de camí a comprar alguna cosa de menjar però no hi havia res obert… ni les tendes, ni les gasolineres.
Al B&B trobem a la responsable que després d’una llarga conversa ens deixa quedar per que sinó ens quedàvem al carrer i venia l’huracà. Fins i tot va caldra anar a buscar el rebut per demostrar que ens havien cobrat per avançat dos dies i teníem dret a dormir allà aquella nit. Ens va donar les claus de la casa del costat per poder dormir a una habitació al pis de dalt, ja que allà estaríem més protegits de la possible inundació i a la vegada quedàvem mes protegits del vent ja que estava a la part del darrera de l’edifici.
Per menjar ens va deixar dos paquets de panets -que no arribaven a ser pa-, un grapat de raïm i un bidó de 4 galons (19 litres) d’aigua. No ens podíem creure que ens hagués deixat aquella quantitat miserable de menjar per a 3 persones durant més d’un dia, però en realitat teníem que seguir somrient-li i mostrar agraïment… al cap i a la fi no ens havia deixat al carrer!!!
Com que encara era de dia i teníem poc menjar i molta gana, vam sortir a la recerca d’alguna botiga.
Per sort vam trobar-nos amb un parell d’universitaris que passaven en cotxe. Al veure’ns en aquells carrers ja desèrtics, ens van preguntar que hi fèiem per allà, i van acompanyar-nos a una gasolinera oberta. Allà vàrem comprar provisions per 24 hores que eren les que més o menys vàrem calcular necessitàvem cobrir fins la sortida de l’avió. No quedava massa per escollir però vàrem comprar un paquet de cereals, un litre de llet, un parell de llaunes de sardines, una llauna petita de salsitxes, una llauna del que pensàvem era carn i va resultar ser salsa picant per la carn, mantega de cacauet, una bossa petita de patates, un lot i tres espelmes …
Aquestes son les provisions escasses que en aquell moment eren per passar de 24 a 36 hores 3 persones.
Els propietaris de la casa quan van marxar sense avisar-nos ens van tallar la corrent… ni telèfon, ni llum, ni aire condicionat. Per sort vàrem trobar l’interruptor general per tornar-la a connectar.
Veient la televisió vàrem saber que si New Orleáns quedava a l’Oest del Katrina els danys serien forts però si quedàvem a l’Est de l’ull de l’huracà aleshores els danys serien devastadors. Teníem por, als programes anaven calculant trajectòries i especulaven però no deien res clar, tot i que en general apostaven per l’Oest, es a dir, seria fort però no devastador. L’horari previst de pas era a les 6 am del dia 29 i tot havia d’haver acabat a la 1 pm del mateix dia.
Esperant que la trajectòria final de l’huracà no arrases la ciutat, ens vàrem adormir quan només havien començat les primeres pluges.
Dia 29/08/2005. Viure l’huracà. Reconeixement posterior: no n’hi havia per a tant.
A les 4 de la matinada estàvem en ple huracà i va marxar la llum. Eren els moments més forts del Katrina i teníem por cada vegada que sentíem una ràfega de vent. Al cap de poca estona ens vàrem traslladar d’habitació perquè van començar les goteres i perillava el fals sostre. Just quan vàrem acabar el trasllat amb les nostres coses va caure una part del sostre de l’habitació on dormíem.
A les 9 del matí ja havíem esmorzat i l’huracà ja havia passat. Va ser el nostre primer cop de fortuna, finalment New Orleans havia quedat a l’Oest de l’ull de l’huracà i no havia arrasat la ciutat. Estàvem vius!. Vàrem comprovar com al seu pas havia deixat arbres caiguts, branques trencades i petits danys als habitatges, però no s’havia inundat res.
Convençuts de que l’endemà ens anàvem d’allà vàrem donar un volt ja amb certa tranquil·litat per veure com havia quedat la ciutat. Moltes persones
van fer el mateix… en el centre hi havia molta gent, vàrem veure destrosses importants però tot havia aguantat.
A la tarda tornàrem cap el B&B abans no es fes fosc, la nit ens semblava més perillosa. Ens va cridar l’atenció de que després de tantes hores que havien passat des que el Katrina hagués arribat a la ciutat, no s’havia començat a recollir res, ni tan sols un arbre… no es podia ni passar pel carrer.
Vàrem sopar una mica de pa amb salsa de tomàquet picant, era escàs però nosaltres creiem que seria el darrer menjar al B&B i va començar la nostra primera nit a les fosques.
Va ser una nit horrorosa! Estàvem en una zona pantanosa amb alta temperatura, una humitat insuportable i tot estava ple de mosquits. L’huracà havia rebentat la porta del darrera de la casa i qualsevol podia entrar a robar-nos o fer-nos mal. Teníem por.
Dia 30/08/2005. Inundació de New Orleans i angoixa per no poder sortir
Quan es fa de dia anem a les cabines de la gasolinera a trucar a la companyia aèria i ens comuniquen que han cancel·lat el nostre vol. Havíem de sortir d’allà com fos i truquem altre cop al Ministeri d’Exteriors per que ens ajudi a sortir. Ens diuen que en una hora ens donaran informació a veure si ens poden treure d’allà amb algun cotxe.
Una dona que ve del Downtown ens diu que s’ha inundat. Tornem al B&B i altres persones ens expliquen que tot s’ha inundat. Els veïns son al pati amb la ràdio a tot volum. Escoltem que s’ha inundat la ciutat i l’aeroport, que no es pot ni sortir ni entrar a la ciutat.
Seguim en contacte amb el Ministeri. Ha estat sempre una companyia i suport en els dies més durs. Ens diuen que sembla que la residència del Cònsol s’ha inundat i que no se’l pot localitzar. Això fa més complicat el suport per a sortir de la ciutat ja que no hi ha ningú desplegat a la zona. A partir de llavors tenim contacte amb l’Ambaixada a Washington.
Veient que els veïns porten el cotxe ple de menjar; preguntem: “on podem comprar menjar?” … ens indiquen una botiga a només tres blocs, al Carrer San Charles, carrer principal del nostre barri. Des de allà fem també les nostres trucades i comprovem com no es tracta d’una botiga oberta sinó saquejada i trencada pels robatoris de la gent… per tant no tindrem menjar.
Veiem un petit bar obert on entrem i prenem un refresc; un dels clients te un plat de patates fregides calentes i acabades de fer… uff!!! ens fa l’afecte que es tota una meravella menjar un plat així, convencem a la mestressa per que ens en faci un, va ser el nostre dinar, feia dies que no menjàvem res calent.
Des del bar vàrem fer diverses trucades però vàrem tenir que començar a restringir encara més el telèfon al descobrir el límit de recarrega diària de la targeta de prepagament de telèfon per cada targeta de crèdit: 50$.
No trucàvem a cap mòbil a Espanya i telefonàvem poca estona. Vàrem contactar amb les nostres mares per dir que havíem sobreviscut a l’huracà… un minut amb cada mare. L’Anna -la mare del Marc- no era a casa i vàrem deixar el missatge a la mare del Jordi. Disposàvem de 100 minuts a EEUU, 20 min per trucar als telèfons fixes d’Espanya i 4 minuts a mòbils.
No paràvem d’intentar trobar formes per sortir: truquem a una empresa de taxis a veure si ens poden portar fins a l’aeroport o a uns km fora de New Orlenas però ens diuen que no hi ha taxis disponibles; també intentem cercar solucions amb l’ambaixada per que ens vinguin a recollir però les autoritats americanes prohibeixen aquest dia l’entrada a la ciutat.
No vàrem parar en tot el dia de fer gestions que més tard vàrem continuar fent des de les cabines. Ja ens quedaven pocs minuts de telèfon i acordem amb l’ambaixada que ens truquin ells. La cabina i el B&B eren els nostres punts de trobada. Rebíem les trucades de l’ambaixada periòdicament. El nostre govern havia informat del punt on estàvem al Departament d’Estat Nord-americà i teníem que estar pendents per la possibilitat de que poguessin venir a buscar-nos.
El dia passava i la situació empitjorava, semblava la ciutat dels morts vivents, la majoria gent robant o desesperada. Sentíem gana i por, la policia passava de llarg. A mitja tarda vàrem trucar a la Montse, estàvem desesperats i sentir el nom d’un amic seu em va fer pensar que ella ens podia ajudar. Es periodista de internacional, ha estat en diversos conflictes, potser ens podia ajudar a prendre decisions i ajudar-nos a fer gestions d’una manera més fluida. Nosaltres cada vegada havíem de restringir més el temps de trucades, els minuts s’esgotaven. La vaig trucar i li vaig dir “truca’m ara mateix a aquest telèfon 504 **** dels EEUU estem a New Orleans i necessitem la teva ajuda” i en un minut ens va trucar a la cabina.
Vàrem passar hores i hores a la cabina per fer gestions fins que es va fer de nit. Des de el moment de saber que no teníem vol vàrem fer tot el possible per sortir. Pensàvem que no podríem passar una altra nit en aquestes condicions. Per altra banda, a mesura que les hores passaven la situació de la ciutat es complicava més. Gairebé ja no passava policia, les persones que quedaven pel carrer ens semblaven més perilloses, s’havien generalitzat els saquejos a botigues i restaurants, la gent estava molt més desesperada i violenta, i nosaltres no teníem menjar.
Era de nit i vam tornar al B&B. Una parella que havia parat a la cabina i que ens va veure desesperats ens van donar unes llaminadures i unes galetes salades.
EL Jordi sortia a estones al pati a escoltar la radio dels veïns per tenir informació:
– les autoritat anuncien que no es pot sortir al carrer a la nit sota amenaça de disparar. Ens sembla increïble que pensin en disparar en lloc de repartir menjar als barris on la gent està desesperada.
– confirmem que les autoritats han prohibit sortir i entrar de la cuitat.
– el nostre barri era una de les poques zones que no s’havien inundat
– parlen de la situació a l’Estadi Superdome. Diuen que la gent no te aigua ni llum i s’ha inundat.
Finalment vàrem pensar que nosaltres estàvem malament però al cap i a la fi havíem tingut sort: érem a una de les poques zones de la ciutat no inundades i en realitat estàvem molt millor que els milers de persones que s’havien traslladat al SuperDome. Teníem un llit i aigua corrent i ells no tenien res. No acabàvem d’entendre com podia ser que s’hagués enviat a l’estadi a les persones per protegir-se de l’huracà i no havien fet cap previsió: portaven 2 dies sense aigua corrent, llum, aigua per veure, menjar… no enteníem com podien tenir-los en aquelles condicions, però tampoc enteníem per que la gent que parlava per la radio no ho criticava i els hi semblava una situació “normal”.
Érem de les persones afortunades però ens esperava altre cop una nit horrible al B&B. La calor i la por quasi bé no ens deixaven dormir, tot i que la dolçor del Jordi que ens va explicar un conte sota la llum de les espelmes ens va ajudar a tranquil·litzar-nos i dormir una estona.
Dia 31/08/2005. Fugida cap al Convention Center i primer dia desamparats
Ens vàrem aixecar només fer-se de dia. Després de passar tanta calor no hi havia possibilitat de dutxar-nos, ja no funcionava l’aigua.
De nou ens vàrem dirigir a les cabines per continuar fent gestions per poder sortir d’allà. La situació era encara més precària, l’aigua sortia de les clavegueres i formava bassals bruts plens d’insectes, algun carrer proper al nostre s’havia inundat.
Al cap d’una estona vàrem començar a veure com moltes famílies senceres marxàven duent les seves coses. En dues ocasions algú que passava en cotxe va parar per avisar-nos de que l’aigua venia… o marxàvem ràpidament –ens van dir- o moriríem.
Comença l’èxode
En pocs minuts recollim les nostres coses del B&B i sortim desesperats seguint a la gent que també corria pel carrer. Un policia ens indica que anem al Convention Center. Aquella llarga caminada va ser un dels moments mes difícils, carregats,
amb molta calor i pensant que l’aigua podia arribar en qualsevol moment i ens ofegaríem.
Per fi arribem al Convention Center i… allà no hi havia ningú!!! A la porta del hall H vàrem trobar un grup de cotxes de policia parats. Els hi vàrem preguntar on teníem que anar i ens van dir que no ho sabien, que ells també estaven perduts. Un d’ells, però, va fer una trucada i ens va dir que ens dirigíssim al hall A ( el centre te més d’un Km de llarg, els mòduls s’anomenen en ordre alfabètic: A, B, C …, érem a l’altre extrem). Ens van veure tant desesperats i suats que ens van donar una ampolleta d’aigua per cadascun. Sort n’hi va haver d’aquesta aigua que vàrem fer durar unes quantes hores.
En el Hall A hi havia un grup nombrós de persones a l’exterior. “On es fan les cues? I els helicòpters? Com està organitzada l’evacuació?” Ningú sabia res. Vàrem parar a varis cotxes de policia dels que passaven contínuament pel carrer, uns ens deien que tampoc tenien informació, altres ens van dir que calia esperar-nos allà que ja ens vindrien a evacuar.
Arribada al C.C, Convention Center o Camp de Concentració?
Des d’una cabina situada a l’interior del Centre de Convencions anàvem trucant regularment a l’ambaixada com havia esta la nostra pauta fins aleshores (cada 2 h) per indicar on estàvem per si ens venien a recollir. A primera hora de la tarda ens van dir que el govern Americà els havia assegurat que farien una evacuació ràpida del Centre abans de la nit.
El que veiem ens semblava increïble. No hi havia cap organització… al menys des dels serveis públics per que, per altra banda, de seguida va aparèixer un home que havia organitzat una botiga per vendre a preus desorbitats menjar que escalfava en un fogonet de càmping. Es formaven unes cues immenses, i aquell menjar no et donava cap garantia. Ens va semblar i ho vàrem comentar una mostra evident del “capitalisme salvatge”… com es pot “aprofitar” de que estem aquí sense menjar per posar preus alts?, com es pot atrevir a fer negoci aquí?.
Economia salvatge de mercat
Per això vàrem fer aquesta primera foto mentre anàvem repetint una i altra vegada ”això es increïble”. Érem gairebé els únics blancs, juntament amb alguns vells i malalts que anaven portant en camions de mudances. Allà només hi havia negres pobres i malalts… el que haviem vist a les pel•lícules d’esclaus persistia a Louisiana?, estàvem vivint el dia a dia quotidià del quart món ocult a aquest país?
A mitja tarda tothom arribava amb algun gelat. El Jordi va sortir a mirar… hi havia un camió de gelats aparcat que algú havia robat i uns nois repartint gelats. Va ser el nostre menjar d’aquell dia. Teníem molta set i el Jordi va anar a agafar un capsa d’ampolletes d’aigua.
De cop vàrem escoltar sorolls i crits… Eren els autocars!! Per fi podríem marxar d’aquell lloc horrible!!! Però de seguida vàrem veure que tan sols arribaren 5 autocars; la gent s’empenyia l’un a l’altre per intentar ser els primers en sortir d’allà, ningú organitzava res.
Arriben els primers autocars i primers devessalls
Finalment en Jordi va marxar a trucar i justament en aquell moment va haver-hi una “avalanxa”, iniciada pel so d’un tret. Va ser una sensació horrorosa … sentir una remor de fons sense identificar d’on venia, cadacop mes gran. La gent cridava “water! water!“. El fet de que ens haguessin dit que la ciutat s’acabaria inundant va fer que el pànic s’apoderés de la multitud. La sensació era de que una onada gegant estava apunt d’arribar i ofegar-nos. El Marc va sortir corrents sense rumb, tot era fosc, la gent corria, i jo darrera d’ell per no perdre´l. Vaig aconseguir agafar-lo. La gent corria, es trepitjaven els uns als altres, ens vàrem protegir darrera d’una barana de formigó, i poc a poc tot va parar. Afortunadament vàrem aconseguir trobar al Jordi, hi havia ferits, persones per terra trepitjades, algunes d’elles semblaven mortes.
No podíem continuar estant allà… hi havia trets, “avalanxes”… ens podien matar. Vàrem decidir pujar al pis superior on encara no hi havia gaire gent.No seriem dels primers en agafar l’autocar però podia ser pitjor quedar-nos allà baix.
Al costat hi havia una altra família que tenia una nena de 4 anys, la Jeanola. No podíem dormir i vàrem començar a parlar. Era increïble que tot això estigués passant a Estats Units comentàvem. El pare de la Jeanola, l’Alan es preguntaba… “on es l’exercit americà? es l’exercit més poderós del món i no ens ve a evacuar?, com podia ser que el govern gastes 3.000 milions de dòlars diaris a la guerra d’Irak i en canvi no dediques diners a treure’ls d’allà? estàvem indignats.
Vàrem intentar dormir o mig descansar.
Unes dones ens van comentar que ni a la CNN ni a la Fox parlaven del Convention Center. Cap mitjà de comunicació nord-americà parlava de que hi havia més de 10.000 persones sense menjar ni aigua i ni tan sols mencionaven el nostre edifici. Vàrem saber que l’evacuació del Centre de Convencions no era prioritària pel Govern Americà. Només es parlava del Super Dome!!
Érem conscients de que estàvem perduts si el nostre lloc no era notícia. No enviarien a la policia per posar ordre, ni portarien aigua i no ens traurien d’allà. La situació era extrema i dramàtica, l’única sortida era parlar amb els mitjans de comunicació i tenir l’oportunitat d’explicar el que estava passant. Afortunadament la Montse es periodista i ens va fer de pont.
A nosaltres tota aquesta manca d’atenció del govern ens semblava increïble,com podíen haver enviat allà a 10.000 persones en aquelles condicions i sense cap organització?. Ens sorprenia, per altra banda, la manca quasi absoluta de crítica de les persones amuntegades en el Centre. En realitat no esperaven que el govern (L’Estat) fes alguna cosa per elles. El Jordi deia: “a aquesta gent li deuen posar alguna cosa a l’aigua des de petita per que no tinguin capacitat critica.”
Aquella nit vàrem sentir al pis de baix una altra avalanxa que vàrem viure amb molta por però afortunadament no ens van arrossegar.
1/09/2005. Segon dia al CC : la sensació d’inseguretat és total
a Madrid. Per primera vegada una de les cadenes de televisió més importants d’Estats Units i del món menciona l’existència del lloc on sóm. El corresponsal de la CNN a Madrid fa una connexió en directe per explicar que una diputada i la seva família son a l’interior de l’edifici i parla per primera vegada de la difícil situació que patim les més de 10.000 persones que esperem ser evacuades. Ens passen un telèfon del servei de la CNN en espanyol per fer-me una entrevista i poder explicar directament el que estem vivint. Per primera vegada tenim la oportunitat d’explicar als mitjans de comunicació nord-americans el que està passant en el Centre on comença a morir la gent.
New Orleans: Com una ciutat en guerra! Vistes des de C.C.
Per la meva doble vessant de ciutadana i la vegada haver tingut responsabilitats polítiques no acabava d’entendre el perquè ningú havia previst cap organització. Fins i tot em passava pel cap a estones pensar qué és el que hagués fet jo… amb tantes sales que hi havia, es podrien tenir a les persones amb una millor distribució, decidir llocs, “letrines”… fins i tot si no podien arribar els helicòpters amb menjar, es podria haver repartit de forma racional i organitzada l’aigua i menjar del Centre comercial.Hagués estat una espera amb angoixa però no amb tanta desesperació.Havíem de començar a fer moltes mes trucades però gairebé no teníem minuts a la targeta de prepagament del telèfon. La Montse ens va gestionar a través del servei d’emergències consulars més targetes de pagament. El consulat de Houston se’n va encarregar. Aquelles targetes van ser claus per no perdre la comunicació i poder-nos salvar.
10.000 persones esperant que ens evacuessin. Portem dos dies.Per la meva doble vessant de ciutadana i la vegada haver tingut responsabilitats polítiques no acabava d’entendre el perquè ningú havia previst cap organització. Fins i tot em passava pel cap a estones pensar qué és el que hagués fet jo… amb tantes sales que hi havia, es podrien tenir a les persones amb una millor distribució, decidir llocs, “letrines”… fins i tot si no podien arribar els helicòpters amb menjar, es podria haver repartit de forma racional i organitzada l’aigua i menjar del Centre comercial. Hagués estat una espera amb angoixa però no amb tanta desesperació. Havíem de començar a fer moltes mes trucades però gairebé no teníem minuts a la targeta de prepagament del telèfon. La Montse ens va gestionar a travésdel servei d’emergències consulars més targetes de pagament. El consolat de Houston se’n va encarregar. Aquelles targetes van ser claus per no perdre la comunicació i poder-nos salvar.
El primer va ser trucar a les mares amb qui feia gairebé dos dies que no parlavem. Pensàvem que ja s’havia fet difusió de la noticia a Espanya i volíem que no s’espantessin tant. També vàrem seguir trucant, parlant, fent gestions per sortir d’allà.
Vaig poder connectar amb el Ministre Moratinos, parlar amb ell em va tranquil•litzar. Li vaig explicar la situació i ens va informar de les gestions que s’estaven fent al màxim nivell polític per poder evacuar a tots els espanyols atrapats a New Orlens. També vàrem quedar que a partir d’aquell moment, cada dues hores establiríem comunicació amb el Ministeri d’Exteriors per tal de coordinar l’evacuació tant aviat com el govern d’Estats Units donés una resposta concreta sobre les diverses possibilitats que s’estaven plantejant.
Es feia de nit i a la ràdio les noticies no eren gaire bones. El govern americà informava que s’havia suspès l’evacuació del Centre per considerar-ho perillós. Ho justificaven dient que a la nit anterior s’havia ferit a un soldat. Jo pensava…: “us imagineu que a un Barri de Barcelona passes això?… hi ha un tret i la policia marxa en comptes de tornar amb més policia per protegir a la resta de 9.999 ciutadans que també es sentien insegurs?.”Tot empitjorava per moments. Tot estava molt més brut, l’aigua era molt escassa, la gent estava molt més desesperada… en realitat nosaltres érem afortunats… la majoria de la gent havia perdut la casa i no sabien si una part de la seva família estava viva o morta.
Ens van dir que alguns mitjans volien parlar amb nosaltres i vàrem fer declaracions a algunes ràdios i mitjans de comunicació.
En una de les trucades de rigor per comunicar que seguíem vius i esperant l’evacuació a la porta 211 del hall A vaig rebre la comunicació de la Vice-Presidenta del Govern Maria Teresa Fdez. De la Vega. Altre cop em confirmava que el govern espanyol estava totalment bolcat en aconseguir que tots els espanyols sortíssim d’allà.
L’ambaixada ens comunica que sembla que uns altres catalans són també al Centre de Convencions i que cal localitzar-los per poder organitzar l’evacuació conjunta. Intentem trobar a la família Fuster passant la veu a la gent del voltant i a les “pandilles” que es movien per tot l’edifici. Quan els hi vàrem comentar a la família veïna, la dona va dir: “a nosaltres els negres també ens agrupen però per que morim.” Ens havíem allotjat a un B&B per veure de prop com vivia la gent i aproximar-nos a la realitat quotidiana. I tant que ens vàrem aproximar!!! El destí ens va situar en el grup dels negres pobres i vàrem poder viure i patir directament l’atenció que mereixien pel seu govern.
Es va fer de nit. Vàrem intentar dormir a estones tot i que era molt difícil per la calor, la por i el malestar. M’havia preparat un “llit” més “còmode” amb una cadira i una tauleta; vaig tenir sort i vaig poder dormir tres hores seguides… estàvem esgotats.
Aquella nit ens vàrem assabentar que hi havia hagut varies morts i segrests a ma armada dins del Centre. La sensació d’inseguretat era total. Sobreviure ja no era tan sols una qüestió d’aconseguir aigua i menjar… era qüestió de sort el que no ens toqués estar al mig d’un tiroteig.
2/08/2005. Segon dia al CC: situació de putrefacció i d’inseguretat total
El dia va començar molt aviat per a nosaltres. Eren les tres de la matinada quan ens vàrem posar en marxa.
La CNN Internacional ens demana la possibilitat de que busquem a alguna persona nord-americana atrapada també al Centre de Convencions que pugui explicar be en anglès la situació que estem vivint. Jo mentrestant faig una altre intervenció a la CNN en espanyol. Ho vàrem tenir clar. Havia de ser l’Alan Gould, que tot i que aleshores ni sabíem el seu nom, havíem compartit els dies i les hores amb ell, la seva dona i la seva filla petita, amb qui el Marc també hi jugava.
Alan va fer unes escruixidores declaracions de les darreres hores que vivíem i, com tots nosaltres, va posar el seu gra de sorra per fer que els que estàvem al Centre de Convencions poguéssim sortir el mes aviat possible. Ell va dir “això és un genocidi d’avui en dia”
En aquells moments el Centre de Convencions era ja un lloc putrefacte… penseu en 10.000 persones desorganitzades, generant escombraries i excrements. Molta gent tenia ja símptomes clars de deshidratació, les enfermetats s’estenien, nosaltres també començàvem a tenir problemes de salut, cansament, deshidratació ja no ens quedaven forces i ens trobaven malament.
Es viu entre escombraries, excrements i bassals putrefactes.
De cop i per primera vegada arriba un grup de periodistes al Centre. La cadena ABC news ens filma i ens demana fer declaracions… son les primeres imatges nostres al centre que es veuen a Espanya. La gent estava desesperada i explicava com els soldats no els havien deixat sortir més enllà d’un cert perímetre. “Doncs marxarem i que ens arrestin, i així almenys ens hauran de donar aigua i menjar” deia la gent. Altres van començar a cridar “ens tenen a tots els negres aquí per que desesperats ens matem entre nosaltres”.
La ciutat comença a cremar. Vistes des de el CC.Al voltants de les 10 del mati se’n va la llum i el telèfon, i el Jordi comenta que potser venen els soldats. Però encara tarden en arribar i la falta de comunicació exterior, especialment la manca de possibilitat de comunicar amb les autoritats espanyoles ens fa sentir desemparats. Ja no sabran on estem o si som vius -pensàvem- o fins i tot els soldats ens podrien obligar a marxar del punt on havíem informat que els estàvem esperant. Pensar tot això fa que augmenti encara mes la tensió i la por.
A
la vegada comencem a sentir-nos realment malament físicament. Mentrestant el Jordi mira de explicar a tots els periodistes que es troba la nostra situació, demanant que avisin al govern espanyol. Es una situació realment angoixant, límit. Mirem de trobar una altre cabina al carrer o a algun edifici dels voltants però no en funciona cap.
La primera mesura d’ordre es per protegir l’helicopter del Bush i no als ciutadans. (I l’aigua? I el menjar?)
Van passant les hores. El Jordi demana ajuda a un policia per posar-se en contacte amb el govern espanyol però lluny d’ajudar-nos el policia li recorda que hi ha 35.000 americans abans que ell. Estem convençuts de que haurem de passar més dies en aquell ambient de tortura psicològica i física i ens preparem per passar una altre nit en el Centre. Ja son les tres de la tarda.
S’estava arribant al limit.De cop i volta veiem un grup de soldats que sembla que busquen algú. Ens busquen a nosaltres? Ens identifiquem i ens diuen que els acompanyem ràpidament. Mentre marxem, es produeix un dels moments més emotius de tots els dies: els soldats ens venien a buscar i a la vegada a protegir per si la gent es revoltava al veure que marxàvem abans que ells….però la seva reacció va ser aplaudir-nos . Se sabia els esforços que havíem fet per visibilitzar la situació infrahumana del Centre de Convencions i ens ho van agrair. Es un moment emocionant que mai oblidarem, sentir la solidaritat i humanitat de la gent tot i estant desesperada.
Això es Amèrica!!??Després de sortir de l’edifici els soldats ens ofereixen menjar i aigua. Es en aquells moments quan som realment conscients dels dies que fa que no mengem. Al cap d’una bona estona ens diuen que hem de pujar en un camió. Quan marxem veiem que la resta de soldats comencen a repartir menjar militar i aigua entre la gent.
Ens traslladen a una explanada plena de soldats des d’ on ens havien d’evacuar, ens deixen a l’ombra amb una capsa d’aigua i marxen. Un policia gegant s’adreça a nosaltres i ens diu que això és una zona de seguretat i que no podem estar allà i que ens hem de desplaçar… altre cop cap el Centre de Convencions!!! De nou un món d’explicacions fins que aconseguim fer-los entendre que estem esperant el trasllat.
Per fi arriba l’helicòpter que ens trasllada fins a Baton Rouge al centre de coordinació d’operacions… una hora de vol, son les 17.00. Em deixen fer una trucada que em permet connectar amb el govern espanyol i explicar on estem per que ens vinguin a recollir. Ens comuniquen la bona notícia de que també la família Fuster ja es fora de perill i ha estat evacuada. Es reuniran amb nosaltres i tots junts viatjarem amb cotxe cap a Houston.
A les pantalles de les televisions veiem els nostres “veïns” al hall A on hi havíem passat tantes hores. Continuaven allà!!! No podia ser!!! Allò era un infern i pensar que ells haurien de passar una altre nit en aquell edifici mentre nosaltres ja estàvem fora ens va fer viure un dels moments més tristos de la nostra experiència.
A les 22.00h arriba la família fuster. Ens va alegrar tant trobar-los!!! Feia moltes hores que els buscàvem. Aproximadament a les 12 de la nit arriba el personal enviat per l’ambaixada espanyola a recollir-nos.
Per fi a les 7 de la matinada vàrem arribar a l’hotel de Houston i ens vàrem poder dutxar… ho desitjàvem feia hores! Ens vam quedar dos dies per descansar física i psicològicament, rebaixar la tensió i estar una mica més centrats i tranquils.
Pensàvem en la importància de l’aigua de tot el procés: l’aigua de l’huracà, l’aigua que inunda la ciutat, l’aigua corrent que no tenim, l’aigua per veure que ens falta. No ens podíem treure del cap com s’havia anat degradant la situació d’hora amb hora.
Pensàvem en la responsabilitat clara de les autoritats (ja siguin locals, de l’Estat o Federal) per la tortura que va patir la gent i la mort de moltes persones. Les decisions equivocades de enviar a milers d’éssers humans a un lloc sense aigua, menjar ni organització,,, però sobre tot les conseqüències de la falta d’inversió pública en sanitat i serveis.
Al Golf de Mèxic cada any hi ha varis huracans de nivell 4-5 i països molt més pobres que EEUU tenen més capacitat de prevenció per que no passi un nivell de desgracia tant elevat.
Vius a flor de pell la importància de les decisions polítiques per a la vida de la gent i penses en la importància de lo públic, de l’Estat, de l’organització.
No volem acabar aquest escrit sense agrair a totes les persones que han fet possible que estem a casa nostre i que han estat preocupats/ades per nosaltres : el govern espanyol, companys i companyes del PSC, la xarxa d’amigues i amics. També volem mencionar especialment els mitjans de comunicació que van ajudar a informar sobre la situació al Centre de Convencions. I a totes les persones que aquells dies a New Orleáns ens van ajudar.
Sabem que som afortunats per que som a casa nostra i encara hi ha milers de persones sense casa, la seva ciutat ha desaparegut, encara no saben on esta part de la seva família, i esperem que el més aviat possible puguin refer la normalitat de la seva vida.
Technorati tags: Noticias y política, Sociedad, Katrina, Hurricane Katrina, Catastrofes, Societat, New Orleans, Sociedad, Noticies, USA
m’ha encantat poder-ho llegur en català 😉
No me gusta el color de la orina de la enferma…¿Que especie de negro nazionalista le escribe el blogg?.Se te ve el plumero. Querer sacar tajada de las desgracias, me empieza a sonar…
Siga usted removiendo la mierda, se ve que disfruta. En fin, la Izquierda progre es así.
Por cierto, ¿podría explicar como se pueden pasar unas vacaciones como las que usted estaba disfrutando, en vez de quedarse en Madrid (ya sabe, parque y piscina municipal)?
No busque usted victimas a miles de kilómetros, que las tiene usted muy cerca en Barcelona. El Carmel, ¿recuerda?.
Otra cosita; le recuerdo que Nueva Orleans es territorio “Demócrata”, sí, de esos que ustedes apoyaban contra Bush en las pasadas elecciones USA.
LA CURACIÓN NO INTERESABA
La gravedad del problema se acentúa por la circunstancia de que por lo menos desde finales de julio de 1981 el goberno estaba suficientemente bien informado de que no era posible que el aceite fuera el causante de la eipdemia. Desde aquel momento cuando menos debía de haberse incentivado con todos los recursos posibles el análisis de las otras posibilidades que se barajaban para el posible origen de la enfermedad, posibilidades que ya estaban también a finales de julio de 1981 sobre la mesa de quienes empuñan las riendas del poder. Eso era prioridad absoluta puesto que había personas que se estaban muriendo y se imponía la urgente necesidad de conocer el origen del mal para poder intentar la curación adecuada de los afectados.
Meses más tarde, pero siempre dentro del mismo año 1981, el Ministerio de Sanidad queda ampliamente informado de la posibilidad de que determinado insecticida organotiofosforado podría haber desencadenado la nueva enfermedad. Pero no actúa en consecuencia.
Y a mi entender la cosa se agrava aún más cuando 8 meses después de aparecer el primer caso de síndrome tóxico, un médico militar, el teniente coronel Luis Sánchez-Monge Montero, envía al gobierno, al INSALUD, “para que lo leyera Valenciano”, me diría, refieriéndose con ello al Dr. Luis Valenciano, a la sazón Director General de la Salud Pública, un informe en el que afirmaba que el origen de la grave enfermedad radicaba en un veneno que bloqueaba la colinesterasa, y en el que explicaba cómo había que curar a los enfermos. Mas adelante definiría este veneno como un compuesto organofosforado. No se trataba de una aventurada teoría: el Dr. Sánchez-Monge ya había curado para entonces particularmente a unos cuantos afectados. Lo cual quiere decir que tal vez no todas, pero decididamente muchas de las 60.000 víctimas podrían estar curadas desde 1982. Pero nadie reacciona en el INSALUD ni en la Dirección General de la Salud Pública. Mas la gravedad de la inhibición oficial no termina allí. El Dr. Sánchez-Monge envía también un informe sobre sus evaluaciones y curaciones a la publicación especializada “Tribuna Médica”, que lo reproduce en la página 8 de su número 937, correspondiente al 19 de marzo de 1982. Yo me imagino que el Ministerio de Sanidad debe de estar puntualmente informado de cuantas noticias interesantes se publican en un semanario de las características de “Tribuna Médica”. De modo que me imagino al Sr. Ministro enterado de que hay un médico que está afirmando haber curado a una serie de pacientes de la enfermedad conocida por síndrome tóxico, enfermedad nueva y desconocida en cuanto a su tratamiento, y que en aquellos momentos configuraba el problema número uno planteado a la Sanidad española con carácter de extrema urgencia permanente, hasta su total resolución. me imagino que en estas circunstancias el máximo responsable de la salud de sus conciudadanos lo dejará todo para leer lo que escribe un médico que afirma haber logrado la curación de unos cuantos afectados. Y al minuto siguiente de concluir esta lectura, me imagino al aludido velador de nuestra salud telefoneando al médico en cuestión, para tenerlo al cabo de una hora en el Ministerio de Sanidad y discutir con él sus experiencias con la finalidad de aplicarlas —en el supuesto de que realmente resultaran positivas— al resto de la población afectada por la misma epidemia. Pues no. Nadie, ni desde el INSALUD ni desde el Ministerio de Sanidad, se acercó a ver que más tenía que decir el único médico español que había logrado salvar vidas y aliviar a enfermos de la masiva intoxicación.
De lo que se trataba precisamente —a la vista de toda la evolución del problema, y tal y como lo documento ampliamente en el libro Pacto de Silencio(2) (Compañía General de las Letras, Barcelona, marzo 1988)— era de no curar a los enfermos, para evitar así el que se descubriera el verdadero orígen del envenenamiento.
Solamente así cobra sentido el trato oficial dado al Dr. Antonio Muro y Fernández-Cavada, director en funciones del Hospital del Rey, en Madrid. Cuando el Ministerio de Sanidad todavía seguía dictando que el origen de la enfermedad había que buscarlo en un micoplasma, de transmisión aérea, y de entrada en el organismo por vía respiratoria, el Dr. Muro ya afirmaba el 10 de mayo de 1981 —a los 10 días de detectada la enfermedad— que eso era imposible, y que la vía de transmisión era necesariamente —dadas las características de la sintomatología— la digestiva. “Si se hubiera enfocado la enfermedad por vía digestiva desde el mismo día 10 de mayo en que se dijo, se habría muerto menos gente y la investigación se habría enfocado en otro sentido”, me diría el hijo del difunto Dr. Muro, mientras el letrado Juan Francisco Franco Otegui denunciaba ante el Parlamento Europeo el 26 de octubre de 1986 que el gobierno había condicionado los diagnósticos, ocultado o retrasado el reconocimiento de síntomas de la enfermedad, y manipulado resultados analíticos para añadir que “paralelamente, la Administración impidió el desarrollo de hipótesis alternativas valiéndose de todo tipo de medios incluídos la ocultación y falsificación de todos aquellos datos que exigían la apertura de nuevas líneas de investigación.”
EL SILENCIO DEL PACTO
Esas líneas eran las que había que cercenar en el momento mismo en que comenzaban a brotar. La planta de la verdad no debía crecer, porque en su configuración iba implícito el nombre de quienes habían envenenado realmente a más de 60.000 españoles.
Un ejemplo más: el Dr. Muro, desesperado por el hecho de que las altas instancias sanitarias del país hacían caso omiso de sus indicaciones acerca de la forma en que había que llevar la investigación, se lanzó el día 13 de mayo de 1981 a predecir nuevos focos de afectados: dado que había seguido la pista de la enfermedad y había logrado dar con la red de distribución del producto venenoso, notificó en la tarde del 13 de mayo a los doctores Munuera y Cañada —subdirector general de programas de Sanidad— dónde exactamente iban a aparecer nuevos casos de afectados al día siguiente, con especificación de poblaciones y de calles. Al día siguiente, 14 de mayo, aparecieron efectiva y puntualmente estos nuevos afectados en las poblaciones y en las calles indicadas por el Dr. Muro. Pero en vez de que ello sirviera para que el Ministerio de Sanidad se decidiera por hacerle caso, sirvió para todo lo contrario: al día siguiente, 15 de mayo, un telegrama del Ministerio ordenaba el cese fulminante del Dr. Antonio Muro y Fernández-Cavada de su puesto de director en funciones del Hospital del Rey
los socialitas lo unicoq ue le insteresa es sacar partida de todo y montarse las peliculas que montan
ESTOY HASTA LOS COJONES DE LA GENTE COMO VOSOTROS
Es increible ver como cuando se les da a las personas un poco de voz, sólo hacen que decir sandeces!! pues si que seria un mundo feliz ell que dibujáis, si que resulta fácil criticar, claro es lo que mejor sabe hacer la mayoria de españoles, llorar, llorar, llorar. Cuantos de los que se quejan, acaban botando? Antes de seguir soltando, entender lo que hay entre manos, nunca llueve a gusto de todos.
No escuches a los necios. 🙂
Ladran , luego ni puto caso a estos fachas neoliberales.
Son cómplices de este asesinato cuasi premeditado.
soy paredes y firmo lo de margarida, es un error
si tanto le disgusta el modelo de los usa, es muy facil, no venga (o no vuelva).
soy espanol y tras 2 anos en el paro durante el gobierno de su companero felipe glez. me vine a EEUU buscando algo de futuro. hoy tengo un puesto fijo en una empresa, casa,coche y recibos a fin de mes pagados, y soy feliz.
andres garcia. van nuys, california
¿que parte de “evacuacion obligatoria” no entendiste, pedazo de analfabeta. Estas tu para hablar de politicos y democracia. Vosotros que os dejais manipular con quienes aman a ETA.
¿Te llegaste a dar cuenta que allí las casas no tienen alarmas, ni vallas ni rejas? ¡¡¡Menuda inseguridad!!! Igual que aquí verdad???
Que vais por el mundo con las orejeras puestas.
Estimada señora, mi enhorabuena por el blog, desgraciadamente la inhumanidad existe, ahí están los de la derecha, los meapilas anónimos.
Su relato es importante, y nos hace reflexionar sobre lo que deberíamos hacer todos los días.
Es probable que no comparta su postura política pero los errores políticos no tienen derecha o izquierda.
Oídos sordos para esos que utilizan el insulto como argumento.
Sandra Díaz.
Contarás que utilizaste tu condición de parlamentaria para salir de allí adelantandote a personas que tenían mayor necesidad pero que sencillamente, no eran politicas socialistas como tu?
Hay que ver que derechona más impreesentable tenemos. Para no reconocer lo que todo el mundo ha viasto por la tele (hasta por la neoconservadora FOX) tienen que remontarse a Felipe Gonzalez y recurrir al insulto fácil. Ni caso Lourdes. Tu testimonio es muy bueno y el que no quiera enterarse de que estas son las consecuenmcias de cargarse el Estado que no se entere y que siga votando a nuestros aspirtantes a neocons (Acebes y compañia). Bienvenida a casa y ánimo.
Es acojonante, recuerdo que tras los atentados del 11-M, la gente tiraba mantas para ayudar alos del Samur, rompía bancos para usarlos como camillas, los autobuses se usaron como megamabulancias improvisadas, taxistas que no cobraban a los que iban a los hospitales, grandes colas para donar sangre. En cambio en los estados limítrofes con los de la catastrofe humana se incrementa la venta de armas.
Creo que no sólo falla el sistema, la gente también tiene parte de la culpa.
Muy interesante tu relato, lástima que no lo pueda entender del todo (hay giros que se me escapan)
mola el blog, petons para Lourdes, y a los que vienen aqui a criticar que se vayan a la pagina web de la cope que alli no se sentiran ofendidos.
Supongo que esta señora pagará los gastos de su repatriación…
Las ordenes del Alcalde de Nueva Orleans y de la gobernadora del estado eran bien claras: Abandonar la ciudad.
Y sin embargo ella decidió ir allí “para huir del huracan” cuando podía haber elegido cualquier otro sitio.
Ahora nos viene vendiendo una historia para que veamos que el “satanico” Bush es un racista.
En conciencia debería pagar los gastos.
Consejos sin ningún orden específico:
1. No empieces hasta que tengas un diseño propio. Si te tomas la molestia de diseñar tu blog para que no use una de las plantillas por defecto, es mucho más probable que te tomes la molestia de mantenerlo vivo.
2. Escribe con regularidad. Piensa en que escribir un blog es como tener un perro al que hay que sacar a pasear todos los días.
3. No te obsesiones con las estadísticas. Si tu contenido es bueno las visitas vendrán.
4. Utiliza un corrector ortográfico. Demuestra que te preocupas por lo que escribes.
5. Hazte una imagen para la cabecera, algo muy relacionado con el punto uno.
6. Fíjate objetivos realistas; no pretendas ser el número uno en tres cuartos de las búsquedas de Google en tu primera semana.
7. No te rindas. Al final no será el seguir estas normas u otras sino el que le eches empeño lo que haga que tu blog pase la barrera de los siete días.
8. Enlaces por todos lados.
Genera enlaces en los textos que publiques. Los enlaces hacia otros blogs que hablen de algún tema similar, sitios web de organizaciones o temas que menciones son útiles y le dan la oportunidad al lector de aclarar conceptos que mencionemos y que pudiera desconocer.
9. El trackback es maravilloso.
Acostumbrémonos a usar los trackbacks. La campaña de a favor de uso del trackback explica muy bien su funcionamiento, pero aún hay muchísimos blogs en nuestro idioma que no tienen capacidad para recibir trackbacks. Muchos incluso modifican las plantillas para que no aparezca la funcionalidad que viene integrada en sus sistemas pues no los entienden. Permite que puedan hacer trackback hacia las notas de tu blog y siempre que escribas algo, busca por otras notas similares para enviarles un trackback. Yo acostumbro a buscar en Google por palabras clave relacionadas con mi artículo agregando el término “trackback” al final de la búsqueda. Es interesante descubrir puntos de vista similares o totalmente opuestos a lo que escribiste, invitando incluso a la discusión.
10. Cuando te sindican te leen.
Así como muchos esconden los trackbacks por desconocimiento, muchos otros blogs esconden los links hacia su feed ATOM o RSS. Es terrible empezar a probar todos los URLs que se te ocurren para buscar el feed cuando no encuentras un link. La sindicación es uno de los principales canales de difusión de tus contenidos. Es muy común que usuarios de blogger no tengan link hacia su feed y aunque al buscar el archivo atom.xml lo encontramos muchas veces, ya significa un trabajo extra para el lector que debemos ahorrar.
11. Utiliza imágenes
El texto es la esencia de un blog y soy de la opinión que al complementarlo con imágenes las entradas pueden quedar más bonitas. Utiliza imágenes en tus escritos y hazlo en especial cuando vayas a escribir temas muy largos. Una imagen vale más que mil palabras y debido a la popularización de los fotologs es interesante encontrar blogs tradicionalmente de texto que de repente recurren al recurso de mostrar únicamente una imagen para expresarse.
12. Avísale al usuario que estas moderando los comentarios.
La batalla contra el spam nos está dando mucho trabajo. A pesar de que ya hay muchos filtros en la mayoría de sistemas de publicación de blogs, pareciera que los casinos, el viagra y el porno son los comentaristas más frecuentes en todos lados. Esto ha llevado a que muchísimos blogs tengan moderados los comentarios. La idea no termina de encantarme, pero entiendo que hay que dar ese paso en muchas situaciones. Lo curioso es que aunque muchos moderan, son pocos los que te lo hacen saber. Agrega una leyenda debajo del formulario avisando que los comentarios deben de ser validados. Evitarás la cara de duda del usuario luego de enviar su comentario y no verlo publicado, así como los comentarios duplicados o triplicados en la moderación.
13. Responde los comentarios de tu blog.
Si enumeráramos los comentarios por autor en este blog, seguramente yo sería el que más comenta. Y aclaro que no lo hago para que las entradas estén sin comentarios, sino que me agrada responder a los comentarios que recibo, logrando incluso que se generen interesantes discusiones. Hazles saber a tus usuarios que valoras sus comentarios y te aseguro que conocerás lectores muy interesantes en la discusión.
14. ¿Es realmente útil el calendario?
Con respecto al calendario, muchos blogs vienen preconfigurados para mostrar un calendario marcando las fechas en donde has escrito. En mi caso, no suelo escribir todos los días y que se vea el calendario vacío no tiene mucho sentido. Utiliza el calendario solo si crees que es relevante para tu sitio y de lo contrario, con el archivo de entradas por categoría y/o mes tendrás suficiente.
15. No generes archivos gigantescos
Al menos en Movable Type viene predefinido que en portada las entradas muestren únicamente el texto principal del mensaje, con un link hacia cualquier texto entendido que presenten. Al ir al archivo por categorías o por fecha, aparece el texto principal y el estendido de una sola vez. Al hacerse grande el archivo ya no tiene mucho sentido mostrar tanta información. Es recomendable mostrar únicamente los títulos y texto principal o incluso solo los títulos con enlaces a las notas completas.
16. El que mucho abarca poco aprieta.
Son muchos los autores de blogs que manejan una temática específica en su blog y al querer escribir de algo más, sienten que están fuera de lugar. En muchos casos terminan abriendo otro blog con diferente temática y al final ya no hay tiempo para actualizar ambos. Me encantan los blogs que mezclan diferentes temáticas y ayudan a que el autor pueda interrelacionar temas, así que mi consejo es que en lugar de tener muchos, tengas uno en donde hables de todo lo que te guste. Otros tienen fotologs y su propio blog aunque en ninguno publican tan frecuente, por lo que yo sugeriría hacer una mezcla de ambos. Claro, si tus criterios de orden no te permiten mezclar conceptos, maneja más de un blog y cuéntanos tu experiencia.
17. Finalmente, cuando te preguntes ¿para quién escribir en tu blog?
Mi mejor consejo es que lo hagas para ti mismo pensando que en un futuro lejano, tus nietos podrían ser quienes lean esos textos para compartirlos en alguna reunión familiar. Y si a la gente le gusta como escribes, pues enhorabuena pues conocerás a personas con intereses similares 😉
No estaria de més que sabéssis que els catalans i la valenciana que us vau haver de quedar allà vau ser titllats de “niñatos catalanes” i d'”estúpids” per part de F. Jiménez Losantos en la seva homilia de l’1 de setembre a la COPE.
Diu que no vau fer cas a l’ordre d’evacuació i que teniu el que us mereixeu.
Indignant i xenòfob.
Molta sort.
Hola Lourdes:
Jo visc als USA i veig que en poc temps has copsat un quants problemes del país.
Ànims i segurament aquesta experiència, que us ha enfortit com a persones i família, la podràs trasplantar a la teva praxis política, perquè sempre hi han New Orleans i Katrines a tot arreu. De la gent que vomita odi, ni cas!
Bado
Gràcies per aquest troç tan intens del que ja es part de la vostra biografía familiar, coneixer la realitat, encara que sigui molt dura, ens fa mes persones – també em refereixo a la brutícia que aboquen aquests que encara no han arribat al Neardenthal.
Hola, crec que el teu relat ha estat molt instructiu i clarificador per ajudar-nos a coneixer la situació que s’ha viscut aquests dies.
Aquests fets fan plantejar-se perque serveix tot el progrés i tot els mitjans dels que disposen les societats més desenvolupades del primer món, si no son capaces de evitar tragèdies d’aquesta magnitud.
Ànim i endavant.
Tant increible com el teu relat son els aprenents de genocides que han entrat a fer comentaris plens d’odi. Trobo molt interessant el que has dit no se on que els politics haurien de passar un examen de “humanitat” pero jo ho extendria a molta mes gent….de la del tipus que entra per aqui segregant bilis…..
Anims!
¿El farsante catalán que se hizo pasar por interno de Mathausen fue quien te explicó en qué consistían los campos de concentración? La comparación que haces resulta odiosa.
Ojalá nunca tengamos que comprobar el grado de verdad de las palabras del ministro Alonso, quien se jactaba de estar mejor preparado para un desastre como el Katrina que los EE.UU. Imaginemos Cataluña arrasada, Barcelona inundada e incomunicada, bandas de magrebíes descontrolados saqueando y violando por el Barrio Gótico. ¿Cómo reaccionarían las autoridades? Es muy fácil criticar. Tu relato me ha producido pena, pero no por simpatía con tu situación. Me ha parecido sencillamente lamentable la falta de fuelle que has demostrado. Menuda quejica sin iniciativa. Menos mal que te llamaron desde “tu gobierno”. Llegan a estar de vacaciones en Lanzarote y te quedas allí ahogada esperando la llamada. ¿Y esta es la clase dirigente? España tiene lo que se merece. Y Cataluña, más. Madura, guapa.
Supongo que fue una experiencia enriquecedora para tí y tu familia.
(¿saqueasteis muchas tiendas por las noches?)
Esperemos que no la apliques en España.
super fuerte, super fuerte, jo que odisea, o sea
ex-socialista, se te ve el plumero, eres un resentido y un mierdecilla, ya me gustaria verte meado y cagado debido a las circunstancias, se te ve el plumero, malvives, eres un amargado y un resentido, y se nota que conoces poco Barcelona.
Moltes gràcies per aquest relat!!!!
Que pasa con los mensajes de ayer??
No me digas que ha sido un fallo y se han perdido?? NO me lo puedo creer!!!.
Empiezan las críticas y los vuelves a activar. Que bonito!!! Sobre todo para alguien que defiende el derecho a la información (No será: información censurada).
Hala bonita, que querías “fardar” despues en Barcelona de que habías estado en el huracán (porque fuiste adrede sabiendo que iba a Nueva Orleans).
Y después llamaditas para que te rescaten, pero a tí solita, NADA de preocuparse por los demás españoles, que una la tuvo que alojar en su casa el embajador holandes gracias a la mediación de una pareja holandesa que se compadecieron de ella.
O es que fuiste adrede para hacerte famosa y ganar puntos en política?? Que todo es posible!!!!!. Es más, antes pensaba la primera opción, pero cada día me decanto más por los segunda, hacerte famosa, salir en televisión y ganar puntos en política.
Que vergüenza!!!!, lo primero como representante del pueblo, deberías de haberte preocupado por TODOS los españoles que allí había y después por ti. Claro que eso es lo que se espera de un representante HONESTO.
Numantinus
La culpa es del PP y de su neoliberalismo.
Estamos investigando si Aznar tiene parte de culpa
No comparteixo la teva militància política, més aviat em sento identificat amb ERC, però t’agraeixo els comentaris i lamento els insults dels cavernícoles. Crec que l’has encertat en fer de testimoni. Des d’aquí, veient-t’ho per televisió, vam patir no només per vosaltres sinó per totes les persones atrapades en el desastre.
Es VD una irresponsable y una temeraria. No quiero que con mi dinero se le pague el sueldo a una diputada irresponsable que desoye las ordenes de evacuación de las autoridades y pone en peligro la vida de un menor.
Dimita y pida disculpas por su comportamiento incívico.
Ud., Sra., es una sinvergüenza y una caradura.
Fuera los políticos de nuestras vidas.
MENOS MAL QUE TE HA DADO POR HABLAR EN CRISTIANO GUAPA. CREÍA QUE ERA UN BLOG SOLO PARA CATALANES
Advierto en algunos de estos post el sello inconfundible del Jiménez-losantismo. Para aquéllos adscritos al Movimiento dedico estos dos comentarios:
-El catalán (ese idioma que les suena como tijeras de podar que amenazan con castrar al castellano) no es una lengua creada para fastidiarles. Es una lengua y punto.
-Los EE.UU. SÍ son los malos de la película. Me hago cargo de los muy buenos ratos que Rambo y Chuck Norris les han prodigado desde las pequeñas y grandes pantallas; pero la realidad es eso que se ve por la ventana.
Con la esperanza de haberles hecho segregar mucha bilis a los del brazo moral del PP, me despido, no sin antes sugerir alguna propuesta para futuras descalificaciones personales de un servidor, tras escribir esto:
-compárenme con Carod-rovira, o rovireche, o como coño le llamen.
-comparen lo de New Orleans con lo del incendio de Guadalajara, haciendo otro alarde más de su sentido de la proporción.
Adiós, pringaos. Y toneladas de mierda para la COPE.
Regla nº 1 de la blogosfera española:
Siempre que se abra un blog por algún integrante izquierdista, los fachas a sueldo acudirán durante unos días a insultar al creador.
Es la ley del fascista, nunca argumentos, siempre insultos.
david: aplicate el cuento.
no llames fachas a los que no opinan como tu.
facha tu… edonis de paco-tilla
goliat filisteo puixet.
bcn
el carmelo.
Vaya, gran jugada de Cristina Losada. Enlazar este blog desde su comentario en “Libertad” Digital para que sus acólitos llenen esto de insultos en lugar de argumentos. En fin, ellos mismos se definen.
Sra DiPUTAda:
VD perdió la dignidad cuando en medio de la catastrofe utilizó sus contactos y enchufes para que la sacaran de allí mientras a los otros muertosdehambre que les diesen.
Recupere ahora la dignidad despues de haber prevaricado y DIMITA.
Vividores es lo que sois.
…Y ahora va la nena y nos monta un blog…
Gràcies per haver compartit la teva experiència amb tothom. Hem tingut la possibilitat de veure i escoltar cada dia les notícies que arribaven de la zona del desastre, però el teu bloc ha estat el primer que ha explicat les raons de perquè tanta gent va arribar a haver de refugiar-se a l’estadi o al Centre de Convencions, i com van ser els dies en què vau restar allà.
Personalment, no trigaria ni un minut a esborrar els comentaris de tota la gent que t’ataca per parlar en català, els que et titllen d’aprofitada (quins nassos!) o els que es fiquen amb la teva militància política. Jo no he llegit aquest bloc perquè siguis catalana, diputada o dona, sinó perquè ets un testimoni directe del que que va ser per tu i la teva família una experiència horrible.
Un altre cop, gràcies pel teu relat.
Para el david, ese estudiante de filosofia:
He estado chafardeando en tu web… esas cosillas que dices… jijiji… hay mi estudiantillo pipiolo, que cosas más solidarias, jijiji… mira que llamar Franco a Rajoy, vaya vaya, estoy anodadada, estos jovencitos solidarios de la izquierda amorosa, jijiji.
Y luego nos llama fachas a los que criticamos a esta señora por sectaria… a ver si aprendes algo nene.
O sea qué super fuerte lo que ha vivido la super nena diputada. Si sabe inglés además de su lengua regional podría preguntarle al alcalde de izquierdas de Nueva Orleans por qué decidió impedir la salida de los necesitados al inmovilizar la flota de autobuses escolares municipales. ¿Qué es lo que tendrán los afroamericanos que en cuanto llueve un poquito se ponen a robar y violar con desenfreno? Ha habido inundaciones terribles en centroeuropa y no recuerdo haber visto escenas de pillaje. ¿Mama, que es lo que tiene el negro?
Hola super maja.
Verás; yo vivia en el número 2 de la calle Conca del Tremp ¿te suena? pues por si no te suena, solo te diré que por negligencias de tus colegas de partido un día al volver del trabajo mi piso ya no estaba donde lo dejé a las siete de la mañana.
Claro está que no te debe sonar, ya que mi barrio es un barrio de “negros”, pues como a “negros” nos tratásteis desde el primer día y como a “negros” nos tratáis. Somos los “negros” del Carmelo, esos que cuando nos manifestamos no hablamos la lengua del imperio catalanista.
No hace falta que te vayas de vacances a USA para ver como un gobierno insensible margina a ciudadanos de segunda.
Pues nada majisima, como veo que ahora te ha dado por los blogs, a ver para cuando unos sobre los “negros” del CArmelo y de como los politicastros de primera clase ignoran a sus “negros”.
Aquesta tarda milers de veins i veines del barri del Carmel de Barcelona han sortit al carrer per exigir solucions i responsabilitats pel desastre comes per la gestio dels inutils dels politics municipals i autonomics (una cronica més)
“Carmelo unido jamas sera vencido”
El barri del Carmel, construit a l’esquena de la Barcelona oliimpica i pija de disseny, un poble apart on els fills i filles de la immigracio dels anys 60, 70 i 80 havien fixat la seva vivenda, lluny dels preus abusius dels especuladors, pero lluny del serveis de la ciutat, un barri de gent treballadora, andalusa, castellana… Catalana, gent Obrera, gent feta per ella mateixa…
…on encara et podies passejar per una muntanya gairebe verge, una illa …
…o on encara no fa molts anys segons un amic hi havia el cabrero…
“Molta gent gran feia d’anys que hi vivia i ara ha de marxar”
En feia d’anys que es reinvidicava el metro. I van i fan el metro de qualsevol manera.
“¿¿que pasa, que somos el culo de Barcelona??”
A la Barcelona del disseny, del Forum i les grans obres, als barris obrers encara les administracions actuen com si fossim a la Barcelona de Porcioles (be que ara gairebe el reinvidiquen).
Despres de tallar al transit a les rondes i a la Rambla del Carmel, la manifestacio dels veins i veines ha recorregut els carrers.
“el barrio unido jamas sera vencido”
per acabar en una assemblea dintre de l’Espai Jove Boca Nord, on els representants del responsables politics (aquests no tenen ni nassos ni la decencia d’acostar-s’hi personalment) han fotut un rotllo tecnic als veins sobre formigons i altres bestiesses quimiques
i els anims van des de la resignacio fins a la indignacio cada vegada cop menys pacient
“que dimitan”
“a mi si la cago en el curro me echan a la calle”
“como esto no es pedralbes … en pedralbes no pasaria!”
Ves per on, a la Barcelona del somriure colgate d’en Clos li ha sortit un “forum-cul” proletari… I ara als “socialistes” del B de Barcelona, del “posa’t guapa” saben que se’ls hi ha acabat una mica el xollo de la hipocresia, se’ls hi ha acabat una mica prendre el pel, de guanyar els vots als barris obrers i gastar-se els duros pels quatre especuladors de sempre, per l’empresa dels amiguets o la familia o als nous barris per pijos…
Canya a les mafies dels politics i solidaritat amb la gent treballadora, autentica com ella mateixa, la gent del Carmel.
gràcies per fer-nos arribar el patiment de tanta gent. una tragèdia, que esperem, no es torni a repetir.
Hola Lourdes
Anims i ni cas als descendents del movimiento, i encara sort que ets socilista que si no….t’haurien titllat de coses pitjors……
JO de tu diria que augmentessin el pressupost de sanitat per posar en tractament tota la gran quantitat de tarats mentals que han entrat per auqi dient tonteries.
salutacions i sort.
Los malos perdedores de derecha critican a esta dama por decir lo que vio en USA.Es logico que critiquen,pues saben que un dia estos perdedores derechistas masacraron a miles de españoles.
1936 a 1939: Un alzamiento militar originado in Marruecos y encabezado por el General Francisco Franco, se extiende rápidamente por todo el país, empezando así la Guerra Civil.
1937: El año 1937 estuvo caracterizado por la lucha en el norte del país: Guernica fue bombardeada en abril, en junio Bilbao fue tomada, Santander cayó en agosto y Gijón en octubre. La reacción de los republicanos fue abrir frentes en Guadalajara (en marzo), Brunete (julio) y Belchite (agosto). La batalla de Teruel se inició a final de año.
1938: Los nacionalistas trasladaron sus esfuerzos a Aragón, recuperaron Teruel y dividieron la zona republicana en dos partes tras entrar en Castellón en julio de ese mismo año. El gobierno respondió con la llamada Batalla del Ebro (julio-noviembre de 1938) que terminó con la derrota republicana y 70 000 bajas.
PORQUE SERA QUE LA DERECHA SIEMPRE TIENE QUE HACER TRAMPAS Y MATAR PERSONAS PARA GOBERNAR
Jo, qué superfuerte lo que dijo tu marido en al tele, aquello de que los refugiados del Melondrome vivian un GENOCIDIO.
Sabrá ese paleto lo que es un genocisio, chica.
Ah, monina, ya sabrás que tu salida por patas moviendo Roma con Santiago, rodeada de polis, con la tele por medio, mientras los demás refugiados se quedaban mirandoos con muy mala hostia supone uns cosa:
EL FINAL DE TU CARRERA POLITICA, POR SIEMPRE JAMAS !!!
hala, ya puedes volver a estudiarte el Guindos y a currar, SO PETARDA. Arriba me han dicho que esta web tá matao muerta total.
Paciencia,,, y cambia de chorbo.
Felicidades por la reflexión sobre lo que pasa cuando no hay estado de bienestar!!! USA debería aprender de lo que le ha pasado, pero tb la UE y su ciudadanía, para que seamos conscientes de que la política es una herramienta necesaria, políticas de izquierdas, para poder tener un mundo realmente seguro, y no mediante las armas, sino mediante la planificación