¿Per que escriure i compartir la nostra història a New Orleans?
Ahir va fer una setmana que es va acabar el nostre malson, el Marc, en Jordi i jo ja som a casa, però el sofriment de milers de persones continua. Nosaltres que tenim l’oportunitat d’explicar la nostra història ho volem fer per contribuir a la reflexió sobre el que ha passat. Volem deixar el nostre testimoni pels miler de persones que ja no ho podran fer mai i pels milers de persones que tardaran molt de temps en estar en condicions de poder explicar la seva història però que necessiten ajuda immediata.
No podem treure’ns del cap a les persones amb les que vàrem compartir els pitjors moments d’angoixa atrapats en el Centre de Convencions de New Orleans a l’espera d’un rescat que va trigar molt en arribar. Nosaltres sabíem que al sortir d’allà tot acabaria amb la conciència de que érem afortunats… ells i elles estaven molt més desesperats que nosaltres, havien perdut la casa i no sabien si els seus parents i les seves amistats havien sobreviscut.
Nosaltres ja som a casa però molta gent continua en centres de refugiats on hi hauran de viure almenys varies setmanes.
Durant aquests dies han pres contacte amb nosaltres molts mitjans de comunicació. No els hem pogut atendre tots. Per això també el Jordi i jo em escrit aquestes línies, agraint l’atenció que els mitjans ens han ofert i que han permès la denuncia de tot allò que no s’ha fet be en aquesta crisi humanitària sense precedents als Estats Units.
Demanem a aquests mitjans i a la opinió pública que continuin pendents de les condicions de vida i de la història de totes aquestes persones.
Dia 27/08/2005. Arribada a New Orleans: Per fi em sortit del Katrina… a Miami
Vàrem arribar a New Orleans contents per haver deixat per fi al Katrina enrera a Miami. Segons les noticies l’huracà s’havia fet de major intensitat al mar i passaria per Lousiana però es calculava que arribaria després de marxar nosaltres de la ciutat
En el camí del aeroport a New Orleans ens sorprèn que molts cotxes surtin però no sabem la raó.
Aquest primer dia ens vam allotjar al Bread&Breakfast i vàrem passejar una mica pel French Quarter, les tendes s’estaven preparant per l’huracà i vam sopar en un restaurant ple de gom a gom al centre històric.
A la nit rebem noticies de que el Katrina arribarà abans del previst. Diuen que el 28 ja començaria la tempesta i que el moment àlgid seria el dia 29 des de la una de la matinada a la una del migdia. De bon matí ens posem en alerta i truquem a la companyia aèria per canviar el vol. Després de llargues discussions per que ens deien que el nostre vol encara no estava cancel·lat i no podien fer canvis -fins i tot ens van dir si teníem una bola de cristall per saber que vindria un huracà- aconseguim que ens donin places pel vol del dia 28 a les 17h. Dormim tranquils pensant que al dia següent sortirem de New Orleans moltes hores abans que arribi l’huracà.
Dia 28/08/2005. Dia intens en el que l’ “hem de sortir d’aquí com sigui” es transforma en “hem de tenir provisions mínimes”
El dia 28 ens aixequem d’hora per fer les maletes i anar a l’aeroport però quan truquem a informació ens diuen que s’ha cancel·lat el nostre vol i que no hi ha cap altre avió per sortir de New Orleans abans del huracà. Ens donen plaça en un vol per l’endemà de l’huracà.
En aquest moments comença la nostre angoixa i lluita per sortir de New Orleans. Fem tot tipus de gestions per intentar sortir: cercar un vol o llogar un cotxe, tot esta tancat …
Intentem telefonar al Consultat i a l’ambaixada espanyola. Era diumenge i no trobàvem ningú, però vam aconseguir contactar amb el Ministeri d’Exteriors que va començar a fer gestions i ens van aconsellar que ens allotgéssim a un hotel gran. Un edifici gran aguantaria l’huracà i tindríem un mínim de menjar, també havíem d’anar directament al Consultat per que les comunicacions eren difícils.
La responsable de B&B ens feia fora. Va dir que hi havia un huracà i que calia marxar d’allà. Li vàrem explicar que intentaríem trobar un cotxe o hotel gran al centre…
Això vàrem intentar. Ens vàrem dirigir cap al centre on pràcticament estava tot tancat. Aconseguim esmorzar després d’una llarga cua a l’única cafeteria que restava oberta. Anem a diferents hotels però no ni ha cap que accepti l’allotjament de noves persones. En un dels grans hotels ens ho diuen clarament : no accepten a les persones sense reserva prèvia per que no volien tenir responsabilitat civil.
Ens semblava increïble, s’aproximava un huracà de nivell 5, deien a la televisió que rebentaria finestres i portes… i no ens volien allotjar en un gran hotel de formigó on estaríem més segurs???
Finalment a les 14.00h ens vam resignar a quedar-nos al B&B. Veiem com les hores passaven, no aconseguíem allotjament en un hotel i tampoc teníem res per menjar. Vàrem agafar l’únic taxi que quedava a la porta d’un gran hotel i li van demanar parar de camí a comprar alguna cosa de menjar però no hi havia res obert… ni les tendes, ni les gasolineres.
Al B&B trobem a la responsable que després d’una llarga conversa ens deixa quedar per que sinó ens quedàvem al carrer i venia l’huracà. Fins i tot va caldra anar a buscar el rebut per demostrar que ens havien cobrat per avançat dos dies i teníem dret a dormir allà aquella nit. Ens va donar les claus de la casa del costat per poder dormir a una habitació al pis de dalt, ja que allà estaríem més protegits de la possible inundació i a la vegada quedàvem mes protegits del vent ja que estava a la part del darrera de l’edifici.
Per menjar ens va deixar dos paquets de panets -que no arribaven a ser pa-, un grapat de raïm i un bidó de 4 galons (19 litres) d’aigua. No ens podíem creure que ens hagués deixat aquella quantitat miserable de menjar per a 3 persones durant més d’un dia, però en realitat teníem que seguir somrient-li i mostrar agraïment… al cap i a la fi no ens havia deixat al carrer!!!
Com que encara era de dia i teníem poc menjar i molta gana, vam sortir a la recerca d’alguna botiga.
Per sort vam trobar-nos amb un parell d’universitaris que passaven en cotxe. Al veure’ns en aquells carrers ja desèrtics, ens van preguntar que hi fèiem per allà, i van acompanyar-nos a una gasolinera oberta. Allà vàrem comprar provisions per 24 hores que eren les que més o menys vàrem calcular necessitàvem cobrir fins la sortida de l’avió. No quedava massa per escollir però vàrem comprar un paquet de cereals, un litre de llet, un parell de llaunes de sardines, una llauna petita de salsitxes, una llauna del que pensàvem era carn i va resultar ser salsa picant per la carn, mantega de cacauet, una bossa petita de patates, un lot i tres espelmes …
Aquestes son les provisions escasses que en aquell moment eren per passar de 24 a 36 hores 3 persones.
Els propietaris de la casa quan van marxar sense avisar-nos ens van tallar la corrent… ni telèfon, ni llum, ni aire condicionat. Per sort vàrem trobar l’interruptor general per tornar-la a connectar.
Veient la televisió vàrem saber que si New Orleáns quedava a l’Oest del Katrina els danys serien forts però si quedàvem a l’Est de l’ull de l’huracà aleshores els danys serien devastadors. Teníem por, als programes anaven calculant trajectòries i especulaven però no deien res clar, tot i que en general apostaven per l’Oest, es a dir, seria fort però no devastador. L’horari previst de pas era a les 6 am del dia 29 i tot havia d’haver acabat a la 1 pm del mateix dia.
Esperant que la trajectòria final de l’huracà no arrases la ciutat, ens vàrem adormir quan només havien començat les primeres pluges.
Dia 29/08/2005. Viure l’huracà. Reconeixement posterior: no n’hi havia per a tant.
A les 4 de la matinada estàvem en ple huracà i va marxar la llum. Eren els moments més forts del Katrina i teníem por cada vegada que sentíem una ràfega de vent. Al cap de poca estona ens vàrem traslladar d’habitació perquè van començar les goteres i perillava el fals sostre. Just quan vàrem acabar el trasllat amb les nostres coses va caure una part del sostre de l’habitació on dormíem.
A les 9 del matí ja havíem esmorzat i l’huracà ja havia passat. Va ser el nostre primer cop de fortuna, finalment New Orleans havia quedat a l’Oest de l’ull de l’huracà i no havia arrasat la ciutat. Estàvem vius!. Vàrem comprovar com al seu pas havia deixat arbres caiguts, branques trencades i petits danys als habitatges, però no s’havia inundat res.
Convençuts de que l’endemà ens anàvem d’allà vàrem donar un volt ja amb certa tranquil·litat per veure com havia quedat la ciutat. Moltes persones
van fer el mateix… en el centre hi havia molta gent, vàrem veure destrosses importants però tot havia aguantat.
A la tarda tornàrem cap el B&B abans no es fes fosc, la nit ens semblava més perillosa. Ens va cridar l’atenció de que després de tantes hores que havien passat des que el Katrina hagués arribat a la ciutat, no s’havia començat a recollir res, ni tan sols un arbre… no es podia ni passar pel carrer.
Vàrem sopar una mica de pa amb salsa de tomàquet picant, era escàs però nosaltres creiem que seria el darrer menjar al B&B i va començar la nostra primera nit a les fosques.
Va ser una nit horrorosa! Estàvem en una zona pantanosa amb alta temperatura, una humitat insuportable i tot estava ple de mosquits. L’huracà havia rebentat la porta del darrera de la casa i qualsevol podia entrar a robar-nos o fer-nos mal. Teníem por.
Dia 30/08/2005. Inundació de New Orleans i angoixa per no poder sortir
Quan es fa de dia anem a les cabines de la gasolinera a trucar a la companyia aèria i ens comuniquen que han cancel·lat el nostre vol. Havíem de sortir d’allà com fos i truquem altre cop al Ministeri d’Exteriors per que ens ajudi a sortir. Ens diuen que en una hora ens donaran informació a veure si ens poden treure d’allà amb algun cotxe.
Una dona que ve del Downtown ens diu que s’ha inundat. Tornem al B&B i altres persones ens expliquen que tot s’ha inundat. Els veïns son al pati amb la ràdio a tot volum. Escoltem que s’ha inundat la ciutat i l’aeroport, que no es pot ni sortir ni entrar a la ciutat.
Seguim en contacte amb el Ministeri. Ha estat sempre una companyia i suport en els dies més durs. Ens diuen que sembla que la residència del Cònsol s’ha inundat i que no se’l pot localitzar. Això fa més complicat el suport per a sortir de la ciutat ja que no hi ha ningú desplegat a la zona. A partir de llavors tenim contacte amb l’Ambaixada a Washington.
Veient que els veïns porten el cotxe ple de menjar; preguntem: “on podem comprar menjar?” … ens indiquen una botiga a només tres blocs, al Carrer San Charles, carrer principal del nostre barri. Des de allà fem també les nostres trucades i comprovem com no es tracta d’una botiga oberta sinó saquejada i trencada pels robatoris de la gent… per tant no tindrem menjar.
Veiem un petit bar obert on entrem i prenem un refresc; un dels clients te un plat de patates fregides calentes i acabades de fer… uff!!! ens fa l’afecte que es tota una meravella menjar un plat així, convencem a la mestressa per que ens en faci un, va ser el nostre dinar, feia dies que no menjàvem res calent.
Des del bar vàrem fer diverses trucades però vàrem tenir que començar a restringir encara més el telèfon al descobrir el límit de recarrega diària de la targeta de prepagament de telèfon per cada targeta de crèdit: 50$.
No trucàvem a cap mòbil a Espanya i telefonàvem poca estona. Vàrem contactar amb les nostres mares per dir que havíem sobreviscut a l’huracà… un minut amb cada mare. L’Anna -la mare del Marc- no era a casa i vàrem deixar el missatge a la mare del Jordi. Disposàvem de 100 minuts a EEUU, 20 min per trucar als telèfons fixes d’Espanya i 4 minuts a mòbils.
No paràvem d’intentar trobar formes per sortir: truquem a una empresa de taxis a veure si ens poden portar fins a l’aeroport o a uns km fora de New Orlenas però ens diuen que no hi ha taxis disponibles; també intentem cercar solucions amb l’ambaixada per que ens vinguin a recollir però les autoritats americanes prohibeixen aquest dia l’entrada a la ciutat.
No vàrem parar en tot el dia de fer gestions que més tard vàrem continuar fent des de les cabines. Ja ens quedaven pocs minuts de telèfon i acordem amb l’ambaixada que ens truquin ells. La cabina i el B&B eren els nostres punts de trobada. Rebíem les trucades de l’ambaixada periòdicament. El nostre govern havia informat del punt on estàvem al Departament d’Estat Nord-americà i teníem que estar pendents per la possibilitat de que poguessin venir a buscar-nos.
El dia passava i la situació empitjorava, semblava la ciutat dels morts vivents, la majoria gent robant o desesperada. Sentíem gana i por, la policia passava de llarg. A mitja tarda vàrem trucar a la Montse, estàvem desesperats i sentir el nom d’un amic seu em va fer pensar que ella ens podia ajudar. Es periodista de internacional, ha estat en diversos conflictes, potser ens podia ajudar a prendre decisions i ajudar-nos a fer gestions d’una manera més fluida. Nosaltres cada vegada havíem de restringir més el temps de trucades, els minuts s’esgotaven. La vaig trucar i li vaig dir “truca’m ara mateix a aquest telèfon 504 **** dels EEUU estem a New Orleans i necessitem la teva ajuda” i en un minut ens va trucar a la cabina.
Vàrem passar hores i hores a la cabina per fer gestions fins que es va fer de nit. Des de el moment de saber que no teníem vol vàrem fer tot el possible per sortir. Pensàvem que no podríem passar una altra nit en aquestes condicions. Per altra banda, a mesura que les hores passaven la situació de la ciutat es complicava més. Gairebé ja no passava policia, les persones que quedaven pel carrer ens semblaven més perilloses, s’havien generalitzat els saquejos a botigues i restaurants, la gent estava molt més desesperada i violenta, i nosaltres no teníem menjar.
Era de nit i vam tornar al B&B. Una parella que havia parat a la cabina i que ens va veure desesperats ens van donar unes llaminadures i unes galetes salades.
EL Jordi sortia a estones al pati a escoltar la radio dels veïns per tenir informació:
– les autoritat anuncien que no es pot sortir al carrer a la nit sota amenaça de disparar. Ens sembla increïble que pensin en disparar en lloc de repartir menjar als barris on la gent està desesperada.
– confirmem que les autoritats han prohibit sortir i entrar de la cuitat.
– el nostre barri era una de les poques zones que no s’havien inundat
– parlen de la situació a l’Estadi Superdome. Diuen que la gent no te aigua ni llum i s’ha inundat.
Finalment vàrem pensar que nosaltres estàvem malament però al cap i a la fi havíem tingut sort: érem a una de les poques zones de la ciutat no inundades i en realitat estàvem molt millor que els milers de persones que s’havien traslladat al SuperDome. Teníem un llit i aigua corrent i ells no tenien res. No acabàvem d’entendre com podia ser que s’hagués enviat a l’estadi a les persones per protegir-se de l’huracà i no havien fet cap previsió: portaven 2 dies sense aigua corrent, llum, aigua per veure, menjar… no enteníem com podien tenir-los en aquelles condicions, però tampoc enteníem per que la gent que parlava per la radio no ho criticava i els hi semblava una situació “normal”.
Érem de les persones afortunades però ens esperava altre cop una nit horrible al B&B. La calor i la por quasi bé no ens deixaven dormir, tot i que la dolçor del Jordi que ens va explicar un conte sota la llum de les espelmes ens va ajudar a tranquil·litzar-nos i dormir una estona.
Dia 31/08/2005. Fugida cap al Convention Center i primer dia desamparats
Ens vàrem aixecar només fer-se de dia. Després de passar tanta calor no hi havia possibilitat de dutxar-nos, ja no funcionava l’aigua.
De nou ens vàrem dirigir a les cabines per continuar fent gestions per poder sortir d’allà. La situació era encara més precària, l’aigua sortia de les clavegueres i formava bassals bruts plens d’insectes, algun carrer proper al nostre s’havia inundat.
Al cap d’una estona vàrem començar a veure com moltes famílies senceres marxàven duent les seves coses. En dues ocasions algú que passava en cotxe va parar per avisar-nos de que l’aigua venia… o marxàvem ràpidament –ens van dir- o moriríem.
Comença l’èxode
En pocs minuts recollim les nostres coses del B&B i sortim desesperats seguint a la gent que també corria pel carrer. Un policia ens indica que anem al Convention Center. Aquella llarga caminada va ser un dels moments mes difícils, carregats,
amb molta calor i pensant que l’aigua podia arribar en qualsevol moment i ens ofegaríem.
Per fi arribem al Convention Center i… allà no hi havia ningú!!! A la porta del hall H vàrem trobar un grup de cotxes de policia parats. Els hi vàrem preguntar on teníem que anar i ens van dir que no ho sabien, que ells també estaven perduts. Un d’ells, però, va fer una trucada i ens va dir que ens dirigíssim al hall A ( el centre te més d’un Km de llarg, els mòduls s’anomenen en ordre alfabètic: A, B, C …, érem a l’altre extrem). Ens van veure tant desesperats i suats que ens van donar una ampolleta d’aigua per cadascun. Sort n’hi va haver d’aquesta aigua que vàrem fer durar unes quantes hores.
En el Hall A hi havia un grup nombrós de persones a l’exterior. “On es fan les cues? I els helicòpters? Com està organitzada l’evacuació?” Ningú sabia res. Vàrem parar a varis cotxes de policia dels que passaven contínuament pel carrer, uns ens deien que tampoc tenien informació, altres ens van dir que calia esperar-nos allà que ja ens vindrien a evacuar.
Arribada al C.C, Convention Center o Camp de Concentració?
Des d’una cabina situada a l’interior del Centre de Convencions anàvem trucant regularment a l’ambaixada com havia esta la nostra pauta fins aleshores (cada 2 h) per indicar on estàvem per si ens venien a recollir. A primera hora de la tarda ens van dir que el govern Americà els havia assegurat que farien una evacuació ràpida del Centre abans de la nit.
El que veiem ens semblava increïble. No hi havia cap organització… al menys des dels serveis públics per que, per altra banda, de seguida va aparèixer un home que havia organitzat una botiga per vendre a preus desorbitats menjar que escalfava en un fogonet de càmping. Es formaven unes cues immenses, i aquell menjar no et donava cap garantia. Ens va semblar i ho vàrem comentar una mostra evident del “capitalisme salvatge”… com es pot “aprofitar” de que estem aquí sense menjar per posar preus alts?, com es pot atrevir a fer negoci aquí?.
Economia salvatge de mercat
Per això vàrem fer aquesta primera foto mentre anàvem repetint una i altra vegada ”això es increïble”. Érem gairebé els únics blancs, juntament amb alguns vells i malalts que anaven portant en camions de mudances. Allà només hi havia negres pobres i malalts… el que haviem vist a les pel•lícules d’esclaus persistia a Louisiana?, estàvem vivint el dia a dia quotidià del quart món ocult a aquest país?
A mitja tarda tothom arribava amb algun gelat. El Jordi va sortir a mirar… hi havia un camió de gelats aparcat que algú havia robat i uns nois repartint gelats. Va ser el nostre menjar d’aquell dia. Teníem molta set i el Jordi va anar a agafar un capsa d’ampolletes d’aigua.
De cop vàrem escoltar sorolls i crits… Eren els autocars!! Per fi podríem marxar d’aquell lloc horrible!!! Però de seguida vàrem veure que tan sols arribaren 5 autocars; la gent s’empenyia l’un a l’altre per intentar ser els primers en sortir d’allà, ningú organitzava res.
Arriben els primers autocars i primers devessalls
Finalment en Jordi va marxar a trucar i justament en aquell moment va haver-hi una “avalanxa”, iniciada pel so d’un tret. Va ser una sensació horrorosa … sentir una remor de fons sense identificar d’on venia, cadacop mes gran. La gent cridava “water! water!“. El fet de que ens haguessin dit que la ciutat s’acabaria inundant va fer que el pànic s’apoderés de la multitud. La sensació era de que una onada gegant estava apunt d’arribar i ofegar-nos. El Marc va sortir corrents sense rumb, tot era fosc, la gent corria, i jo darrera d’ell per no perdre´l. Vaig aconseguir agafar-lo. La gent corria, es trepitjaven els uns als altres, ens vàrem protegir darrera d’una barana de formigó, i poc a poc tot va parar. Afortunadament vàrem aconseguir trobar al Jordi, hi havia ferits, persones per terra trepitjades, algunes d’elles semblaven mortes.
No podíem continuar estant allà… hi havia trets, “avalanxes”… ens podien matar. Vàrem decidir pujar al pis superior on encara no hi havia gaire gent.No seriem dels primers en agafar l’autocar però podia ser pitjor quedar-nos allà baix.
Al costat hi havia una altra família que tenia una nena de 4 anys, la Jeanola. No podíem dormir i vàrem començar a parlar. Era increïble que tot això estigués passant a Estats Units comentàvem. El pare de la Jeanola, l’Alan es preguntaba… “on es l’exercit americà? es l’exercit més poderós del món i no ens ve a evacuar?, com podia ser que el govern gastes 3.000 milions de dòlars diaris a la guerra d’Irak i en canvi no dediques diners a treure’ls d’allà? estàvem indignats.
Vàrem intentar dormir o mig descansar.
Unes dones ens van comentar que ni a la CNN ni a la Fox parlaven del Convention Center. Cap mitjà de comunicació nord-americà parlava de que hi havia més de 10.000 persones sense menjar ni aigua i ni tan sols mencionaven el nostre edifici. Vàrem saber que l’evacuació del Centre de Convencions no era prioritària pel Govern Americà. Només es parlava del Super Dome!!
Érem conscients de que estàvem perduts si el nostre lloc no era notícia. No enviarien a la policia per posar ordre, ni portarien aigua i no ens traurien d’allà. La situació era extrema i dramàtica, l’única sortida era parlar amb els mitjans de comunicació i tenir l’oportunitat d’explicar el que estava passant. Afortunadament la Montse es periodista i ens va fer de pont.
A nosaltres tota aquesta manca d’atenció del govern ens semblava increïble,com podíen haver enviat allà a 10.000 persones en aquelles condicions i sense cap organització?. Ens sorprenia, per altra banda, la manca quasi absoluta de crítica de les persones amuntegades en el Centre. En realitat no esperaven que el govern (L’Estat) fes alguna cosa per elles. El Jordi deia: “a aquesta gent li deuen posar alguna cosa a l’aigua des de petita per que no tinguin capacitat critica.”
Aquella nit vàrem sentir al pis de baix una altra avalanxa que vàrem viure amb molta por però afortunadament no ens van arrossegar.
1/09/2005. Segon dia al CC : la sensació d’inseguretat és total
a Madrid. Per primera vegada una de les cadenes de televisió més importants d’Estats Units i del món menciona l’existència del lloc on sóm. El corresponsal de la CNN a Madrid fa una connexió en directe per explicar que una diputada i la seva família son a l’interior de l’edifici i parla per primera vegada de la difícil situació que patim les més de 10.000 persones que esperem ser evacuades. Ens passen un telèfon del servei de la CNN en espanyol per fer-me una entrevista i poder explicar directament el que estem vivint. Per primera vegada tenim la oportunitat d’explicar als mitjans de comunicació nord-americans el que està passant en el Centre on comença a morir la gent.
New Orleans: Com una ciutat en guerra! Vistes des de C.C.
Per la meva doble vessant de ciutadana i la vegada haver tingut responsabilitats polítiques no acabava d’entendre el perquè ningú havia previst cap organització. Fins i tot em passava pel cap a estones pensar qué és el que hagués fet jo… amb tantes sales que hi havia, es podrien tenir a les persones amb una millor distribució, decidir llocs, “letrines”… fins i tot si no podien arribar els helicòpters amb menjar, es podria haver repartit de forma racional i organitzada l’aigua i menjar del Centre comercial.Hagués estat una espera amb angoixa però no amb tanta desesperació.Havíem de començar a fer moltes mes trucades però gairebé no teníem minuts a la targeta de prepagament del telèfon. La Montse ens va gestionar a través del servei d’emergències consulars més targetes de pagament. El consulat de Houston se’n va encarregar. Aquelles targetes van ser claus per no perdre la comunicació i poder-nos salvar.
10.000 persones esperant que ens evacuessin. Portem dos dies.Per la meva doble vessant de ciutadana i la vegada haver tingut responsabilitats polítiques no acabava d’entendre el perquè ningú havia previst cap organització. Fins i tot em passava pel cap a estones pensar qué és el que hagués fet jo… amb tantes sales que hi havia, es podrien tenir a les persones amb una millor distribució, decidir llocs, “letrines”… fins i tot si no podien arribar els helicòpters amb menjar, es podria haver repartit de forma racional i organitzada l’aigua i menjar del Centre comercial. Hagués estat una espera amb angoixa però no amb tanta desesperació. Havíem de començar a fer moltes mes trucades però gairebé no teníem minuts a la targeta de prepagament del telèfon. La Montse ens va gestionar a travésdel servei d’emergències consulars més targetes de pagament. El consolat de Houston se’n va encarregar. Aquelles targetes van ser claus per no perdre la comunicació i poder-nos salvar.
El primer va ser trucar a les mares amb qui feia gairebé dos dies que no parlavem. Pensàvem que ja s’havia fet difusió de la noticia a Espanya i volíem que no s’espantessin tant. També vàrem seguir trucant, parlant, fent gestions per sortir d’allà.
Vaig poder connectar amb el Ministre Moratinos, parlar amb ell em va tranquil•litzar. Li vaig explicar la situació i ens va informar de les gestions que s’estaven fent al màxim nivell polític per poder evacuar a tots els espanyols atrapats a New Orlens. També vàrem quedar que a partir d’aquell moment, cada dues hores establiríem comunicació amb el Ministeri d’Exteriors per tal de coordinar l’evacuació tant aviat com el govern d’Estats Units donés una resposta concreta sobre les diverses possibilitats que s’estaven plantejant.
Es feia de nit i a la ràdio les noticies no eren gaire bones. El govern americà informava que s’havia suspès l’evacuació del Centre per considerar-ho perillós. Ho justificaven dient que a la nit anterior s’havia ferit a un soldat. Jo pensava…: “us imagineu que a un Barri de Barcelona passes això?… hi ha un tret i la policia marxa en comptes de tornar amb més policia per protegir a la resta de 9.999 ciutadans que també es sentien insegurs?.”Tot empitjorava per moments. Tot estava molt més brut, l’aigua era molt escassa, la gent estava molt més desesperada… en realitat nosaltres érem afortunats… la majoria de la gent havia perdut la casa i no sabien si una part de la seva família estava viva o morta.
Ens van dir que alguns mitjans volien parlar amb nosaltres i vàrem fer declaracions a algunes ràdios i mitjans de comunicació.
En una de les trucades de rigor per comunicar que seguíem vius i esperant l’evacuació a la porta 211 del hall A vaig rebre la comunicació de la Vice-Presidenta del Govern Maria Teresa Fdez. De la Vega. Altre cop em confirmava que el govern espanyol estava totalment bolcat en aconseguir que tots els espanyols sortíssim d’allà.
L’ambaixada ens comunica que sembla que uns altres catalans són també al Centre de Convencions i que cal localitzar-los per poder organitzar l’evacuació conjunta. Intentem trobar a la família Fuster passant la veu a la gent del voltant i a les “pandilles” que es movien per tot l’edifici. Quan els hi vàrem comentar a la família veïna, la dona va dir: “a nosaltres els negres també ens agrupen però per que morim.” Ens havíem allotjat a un B&B per veure de prop com vivia la gent i aproximar-nos a la realitat quotidiana. I tant que ens vàrem aproximar!!! El destí ens va situar en el grup dels negres pobres i vàrem poder viure i patir directament l’atenció que mereixien pel seu govern.
Es va fer de nit. Vàrem intentar dormir a estones tot i que era molt difícil per la calor, la por i el malestar. M’havia preparat un “llit” més “còmode” amb una cadira i una tauleta; vaig tenir sort i vaig poder dormir tres hores seguides… estàvem esgotats.
Aquella nit ens vàrem assabentar que hi havia hagut varies morts i segrests a ma armada dins del Centre. La sensació d’inseguretat era total. Sobreviure ja no era tan sols una qüestió d’aconseguir aigua i menjar… era qüestió de sort el que no ens toqués estar al mig d’un tiroteig.
2/08/2005. Segon dia al CC: situació de putrefacció i d’inseguretat total
El dia va començar molt aviat per a nosaltres. Eren les tres de la matinada quan ens vàrem posar en marxa.
La CNN Internacional ens demana la possibilitat de que busquem a alguna persona nord-americana atrapada també al Centre de Convencions que pugui explicar be en anglès la situació que estem vivint. Jo mentrestant faig una altre intervenció a la CNN en espanyol. Ho vàrem tenir clar. Havia de ser l’Alan Gould, que tot i que aleshores ni sabíem el seu nom, havíem compartit els dies i les hores amb ell, la seva dona i la seva filla petita, amb qui el Marc també hi jugava.
Alan va fer unes escruixidores declaracions de les darreres hores que vivíem i, com tots nosaltres, va posar el seu gra de sorra per fer que els que estàvem al Centre de Convencions poguéssim sortir el mes aviat possible. Ell va dir “això és un genocidi d’avui en dia”
En aquells moments el Centre de Convencions era ja un lloc putrefacte… penseu en 10.000 persones desorganitzades, generant escombraries i excrements. Molta gent tenia ja símptomes clars de deshidratació, les enfermetats s’estenien, nosaltres també començàvem a tenir problemes de salut, cansament, deshidratació ja no ens quedaven forces i ens trobaven malament.
Es viu entre escombraries, excrements i bassals putrefactes.
De cop i per primera vegada arriba un grup de periodistes al Centre. La cadena ABC news ens filma i ens demana fer declaracions… son les primeres imatges nostres al centre que es veuen a Espanya. La gent estava desesperada i explicava com els soldats no els havien deixat sortir més enllà d’un cert perímetre. “Doncs marxarem i que ens arrestin, i així almenys ens hauran de donar aigua i menjar” deia la gent. Altres van començar a cridar “ens tenen a tots els negres aquí per que desesperats ens matem entre nosaltres”.
La ciutat comença a cremar. Vistes des de el CC.Al voltants de les 10 del mati se’n va la llum i el telèfon, i el Jordi comenta que potser venen els soldats. Però encara tarden en arribar i la falta de comunicació exterior, especialment la manca de possibilitat de comunicar amb les autoritats espanyoles ens fa sentir desemparats. Ja no sabran on estem o si som vius -pensàvem- o fins i tot els soldats ens podrien obligar a marxar del punt on havíem informat que els estàvem esperant. Pensar tot això fa que augmenti encara mes la tensió i la por.
A
la vegada comencem a sentir-nos realment malament físicament. Mentrestant el Jordi mira de explicar a tots els periodistes que es troba la nostra situació, demanant que avisin al govern espanyol. Es una situació realment angoixant, límit. Mirem de trobar una altre cabina al carrer o a algun edifici dels voltants però no en funciona cap.
La primera mesura d’ordre es per protegir l’helicopter del Bush i no als ciutadans. (I l’aigua? I el menjar?)
Van passant les hores. El Jordi demana ajuda a un policia per posar-se en contacte amb el govern espanyol però lluny d’ajudar-nos el policia li recorda que hi ha 35.000 americans abans que ell. Estem convençuts de que haurem de passar més dies en aquell ambient de tortura psicològica i física i ens preparem per passar una altre nit en el Centre. Ja son les tres de la tarda.
S’estava arribant al limit.De cop i volta veiem un grup de soldats que sembla que busquen algú. Ens busquen a nosaltres? Ens identifiquem i ens diuen que els acompanyem ràpidament. Mentre marxem, es produeix un dels moments més emotius de tots els dies: els soldats ens venien a buscar i a la vegada a protegir per si la gent es revoltava al veure que marxàvem abans que ells….però la seva reacció va ser aplaudir-nos . Se sabia els esforços que havíem fet per visibilitzar la situació infrahumana del Centre de Convencions i ens ho van agrair. Es un moment emocionant que mai oblidarem, sentir la solidaritat i humanitat de la gent tot i estant desesperada.
Això es Amèrica!!??Després de sortir de l’edifici els soldats ens ofereixen menjar i aigua. Es en aquells moments quan som realment conscients dels dies que fa que no mengem. Al cap d’una bona estona ens diuen que hem de pujar en un camió. Quan marxem veiem que la resta de soldats comencen a repartir menjar militar i aigua entre la gent.
Ens traslladen a una explanada plena de soldats des d’ on ens havien d’evacuar, ens deixen a l’ombra amb una capsa d’aigua i marxen. Un policia gegant s’adreça a nosaltres i ens diu que això és una zona de seguretat i que no podem estar allà i que ens hem de desplaçar… altre cop cap el Centre de Convencions!!! De nou un món d’explicacions fins que aconseguim fer-los entendre que estem esperant el trasllat.
Per fi arriba l’helicòpter que ens trasllada fins a Baton Rouge al centre de coordinació d’operacions… una hora de vol, son les 17.00. Em deixen fer una trucada que em permet connectar amb el govern espanyol i explicar on estem per que ens vinguin a recollir. Ens comuniquen la bona notícia de que també la família Fuster ja es fora de perill i ha estat evacuada. Es reuniran amb nosaltres i tots junts viatjarem amb cotxe cap a Houston.
A les pantalles de les televisions veiem els nostres “veïns” al hall A on hi havíem passat tantes hores. Continuaven allà!!! No podia ser!!! Allò era un infern i pensar que ells haurien de passar una altre nit en aquell edifici mentre nosaltres ja estàvem fora ens va fer viure un dels moments més tristos de la nostra experiència.
A les 22.00h arriba la família fuster. Ens va alegrar tant trobar-los!!! Feia moltes hores que els buscàvem. Aproximadament a les 12 de la nit arriba el personal enviat per l’ambaixada espanyola a recollir-nos.
Per fi a les 7 de la matinada vàrem arribar a l’hotel de Houston i ens vàrem poder dutxar… ho desitjàvem feia hores! Ens vam quedar dos dies per descansar física i psicològicament, rebaixar la tensió i estar una mica més centrats i tranquils.
Pensàvem en la importància de l’aigua de tot el procés: l’aigua de l’huracà, l’aigua que inunda la ciutat, l’aigua corrent que no tenim, l’aigua per veure que ens falta. No ens podíem treure del cap com s’havia anat degradant la situació d’hora amb hora.
Pensàvem en la responsabilitat clara de les autoritats (ja siguin locals, de l’Estat o Federal) per la tortura que va patir la gent i la mort de moltes persones. Les decisions equivocades de enviar a milers d’éssers humans a un lloc sense aigua, menjar ni organització,,, però sobre tot les conseqüències de la falta d’inversió pública en sanitat i serveis.
Al Golf de Mèxic cada any hi ha varis huracans de nivell 4-5 i països molt més pobres que EEUU tenen més capacitat de prevenció per que no passi un nivell de desgracia tant elevat.
Vius a flor de pell la importància de les decisions polítiques per a la vida de la gent i penses en la importància de lo públic, de l’Estat, de l’organització.
No volem acabar aquest escrit sense agrair a totes les persones que han fet possible que estem a casa nostre i que han estat preocupats/ades per nosaltres : el govern espanyol, companys i companyes del PSC, la xarxa d’amigues i amics. També volem mencionar especialment els mitjans de comunicació que van ajudar a informar sobre la situació al Centre de Convencions. I a totes les persones que aquells dies a New Orleáns ens van ajudar.
Sabem que som afortunats per que som a casa nostra i encara hi ha milers de persones sense casa, la seva ciutat ha desaparegut, encara no saben on esta part de la seva família, i esperem que el més aviat possible puguin refer la normalitat de la seva vida.
Technorati tags: Noticias y política, Sociedad, Katrina, Hurricane Katrina, Catastrofes, Societat, New Orleans, Sociedad, Noticies, USA
Espero que os hayais dado cuenta que por mucho catalan que hablarais alli no os entendía nadie ¿es asi verdad?. Que cosas como estas os tengan que pasar para que os deis cuenta lo importante que es que una nación se encuentre UNIDA. Aplicate el cuento, ahora que estás en casita con los tuyos y reflexiona.
ossstrasss chica, pero que super-fuerte… sabes?
menoss mal que tenemoss contactos chica… que fuerte y requete-fuerte… sabes?
es super-guay que los amigos estén para esto… sabes?
pero que fuerte y super-fuerte
y el blog está pero que super-chulo… sabes?
buesno chica… que me alegro un montón… bueno; un super-montón.
No hagas nada de caso a esos feos del Carmelo sabes? esos solo quieren dinero sin trabajar… pero que super-fuerte…
… sabes?
nos vemos en la pelu guay…
pero que super-requete-fuerte…
…sabes?…
Aprende a escribir antes hacer nada. Que luego se queda a la altura del talón.
Menos mal que eres diputada, que si no, cualquiera sabe lo que habrías puesto.
PD: El Word es una gran herramienta.
estic impressionada al llegir tots els detalls de l’infern que vareu passar. moltes gràcies per escriure-ho i compartir-ho públicament. m’ha emocionat el final del relat. només hi ha una cosa que no entenc: com és que no marxaveu amb els periodistes? no haurieu estat més ben resguardats en un hotel on s’allotgés la premsa?
jo també esborraria les barbaritats que escriuen per aquí. la veritat es que fa por constatar quina mena de monstres verinosos ens envolten i que aprofiten EL QUE SIGUI per insultar i difamar. patetic.
una abraçada!
“De camino del aeropuerto de Nueva Orleans nos sorprende que muchos coches salgan de la ciudad, sin embargo no sabemos la razón.”
¿Será posible?
Piense UD diputada… “mars attack”, una invasión de zombies…, la abeja africana… una merienda fraternal… ¿porque saldrían los coches de la ciudad?
Gran misterio.
Anda!!! ¿y si fuese el huracán?
¿Y esta es una diputada que representa a la cidadania?
JUAS JUAS.
Menuda irresponsable.
Un consejo para el próximo verano:
No llevarse a la familia a zonas en guerra, a zonas donde exista aviso de evacuación por huracanes, a zonas con riesgo de secuestro, a zonas donde existan epidemias.
Mantenga UD el blog abierto hasta la primavera y ya le iremos avisando de donde no debería UD llevar a su prole.
Be jo nomes vull dir que t’agraeixo que vulguis explicar de primera ma el que et va passar i tinguis els nassos d’obrir aquest foro i aguantar tantes ximpleries com podem llegir per aquir. No voto la teva opció pero encara menys ho faria per la d’aquesta colla de descerebrats que venen en fila nomes a insultar. Tu ni cas. Benvinguda.
Agrait per l’esforç d’intentar fer-nos arrivar akesta tragedia de una manera molt mes propera que no pas nomes vist pel TN, amb tot l’esforç k segur ha representat per vosaltres.
A les hienes varies k passen per aki a dir tonteries lo millor es que k no en feu ni el mes minim casa.
Apasiau
————————
Accents Omitits intencionadament
Faltes ortografikes colocades aleatoriament xP
Los que mamaron de la leche de la dictadura, veo que estan que trinan, cosa que me produce gran satisfaccion, Espero sigais cabreados muchos años mas.
Si tu marido emplea la palabra “genocidio” para describir lo que sucedió en Nueva Orleans ¿cómo puedes estar segura de lo que quiere decir cuando te cuenta que te ama? Regálale un diccionario o mejor, apúntale a clases nocturnas en la Universidad Popular del barrio.
Supongo que el anónimo de las 2.01 PM se referirá a gente como Maragall y Solbes que ocuparon cargos públicos bajo el anterior régimen, o Polanco, quien se hizo rico gracias a sus contactos franquistas y trampas y triquiñuelas en concursos públicos. Ellos sí que mamaron y bien.
He estado releyendo los comentarios… Parece mentira que haya gente que aproveche cualquier ocasión para cargar contra alguien por el mero hecho de su opción política.
Lourdes, ni caso; quienes nos movemos por el ciberespacio, te agradecemos que uses herramientas tan democráticas como un weblog… aunque esto dé pie a gente energúmena como algunas de las que te han insultado.
Señora:
Lamento mucho los comentarios que he podido leer, que no son ni corteses ni educados, en la mayoría de los casos, pero humildemente me permito recomendarla que después del trato que Vd. y su familia han recibido por parte de todos y la consideración con la que la han tratado no debiera haber realizado algunos de sus comentarios.
Perdoneme mi sinceridad pero simplemente, por caridad, debiera haberse limitado a recabar la ayuda para los damnificados.
La ruego me perdone mi atrevimiento.
Suyo
FcO. Javier
Lourdes, me alegro de que estés a salvo en casa! Aunque no hemos estado en contacto en los últimos tiempos, he vivido tu “aventura” con preocupación. Espero que las pesadillas (que seguro que aún tenéis) cesen pronto. Y espero también que la gente, allí el los superpoderosos Estados Unidos, salgan de su “modorra” secular y se empiecen a dar cuenta de sus propias miserias.
Un abrazo, Lourdes, y muchos ánimos. Por los viejos tiempos!!!
Para maruxa , con cariño.
‘Modern day genocide’ (5:06)
New Orleans resident Alan Gould describes the dire situation for the thousands holed up inside the New Orleans convention center (Sept 2)
Video de CNN International.
¿No sera que durante algun tiempo lo debieron pasar tan mal que la idea que la mayoria moririan era una idea que estaba en la mente de todos los que estaban alli dentro?
Pero que estoy haciendo!…intento razonar con alguien que ya lo sabe todo………mision imposible
¿Por qué no se marcharon de la ciudad? Todo el mundo esperaba con temor la llegada del huracán, bueno entre filas socialistas más bien había enorme expectación, todos estábamos en cualquier caso pendientes. Pero todo una señora diputada no entiende qué pasa cuando se encuentra con que la gente abandona la ciudad. Tía, ¿con qué méritos te hiciste con el escaño? Porque por luces no podrá ser. Te has cubierto de gloria en tu búsqueda de tus quince minutos de fama. ¿Servirán para catapultarte hacia lo más alto del xenófobo gobierno tripartito? ¿Tendrás que ser más audaz en tu próximo intento de vender tu alma? Menudo ejemplo das a los jóvenes. Qué vergüenza.
Por qué se quedó esta señora allí? Porque no tenía noticias de su gobierno? ¿? Es decir, las autoridades del país están ordenando la evacuación obligatoria de la ciudad y esta señora se queda porque no tiene noticias de ZP? ¿? A mi me suena a que era muy cool vivir lo del huracan y luego poderlo contra en un blog… poniendo a su familia en peligro, que irresponsable!
Por otro lado, resulta curioso que la mayoría de los americanos que se quedaron en Nueva Orleans fue para proteger su propiedad principalmente frente al estado, al que la mayoría de los americanos no quiere ver ni en pintura.
Además es otro ejemplo de utilización de desgracias como el prestige, etc.
Sólo despiertan atención las desgracias que apoyan los argumentos de uno.
Con todo respeto, no me ha gustado su ‘intencionado’ blog. Ya lei este artículo en LD http://www.libertaddigital.com/opiniones/opi_desa_26926.html y me imaginaba lo que iba a ver, ha sido asi. Los $ociali$ta$ no tienen remedio, son una secta.
Alucinante el relato. Ni la imaginación más prodigiosa puede con la cruda realidad.
Un abrazo.
Es increíble que pueda haber gente que después de todo lo que habéis tenido que pasar, entre en este blog a insultar y a mofarse.
Es una “suerte” el que hayamos podido contar con tu relato. Si no hubieseis estado allí (ojalá no hubieseis pasado esa odisea) no hubiésemos conocido muchas de las cosas que pasaban.
Un saludo
Moltes gràcies per contar-nos aquesta experiència de primera ma.
Gràcies pel relat i per fer-nos arribar els dies que vas estar allà i ara tota aqusta informació.
Però especialment per les teves opinions i descirpció de situaccions que ens fa veure el fracàs de la societat de EEUU del “quant menys Estat millor”, aquest és el clar resultat de manca d’inversió pública, i que els pocs calers públics els destinen a la guerra d’IRAK.
Si l’exercit america va trigar 4 dies en anar a la zona!!!
Solo para adultos
Cristina Losada
No es prudente viajar con socialistas de pro. Cada uno sacará sus propias conclusiones, pero ésa es la primera que he extraído de la lectura del blog de la diputada del PSC que se quedó atrapada en Nueva Orleans, con su marido y su hijo, tras el paso del Katrina. Había azotado ya el huracán la ciudad, comenzaba a inundarse la urbe, la gente que aún no se había marchado ponía rumbo a cualquier otra parte, y nuestra diputada cuenta: “Teníamos miedo. Pero estábamos en un punto localizable y teníamos que consultar a nuestro gobierno antes de movernos”.
Vive Dios que eso es tener fe en el gobierno. Pues a fuer de esperar por la mano paternal, la diputada y su familia acabaron en el Centro de Convenciones, experiencia
que convertida en serie de televisión llevaría, a la vieja usanza, dos rombos. Mientras que, cabe pensar, quien no hubiera tenido esa fe conmovedora, habría tratado de
convencer, o de pagar, a alguno de los que salían de la ciudad para que le sacara de allí en su coche. Pero ese tipo de iniciativas son propias de globetrotters individualistas y no de creyentes en la omnipotencia de papá Estado. Hay ideologías que le dejan a uno inerme.
Ya en el pandemónium del Centro, sobre el que alguna responsabilidad tendrán las autoridades locales, que en su mayoría no eran blanquitos de Bush, la diputada se sorprendía de que los allí hacinados “no esperaban que el gobierno hiciera nada por ellos”. No recordaba que estaba en el país de Thoreau y de tantos que escapan del gobierno como de la peste. Y diagnosticó una carencia de crítica, que debía ser fruto de alguna sustancia que les ponían en el agua desde pequeños. Pues según los usos y costumbres del socialismo español, lo suyo hubiera sido que en medio del cacao se hiciera una sentada contra el gobierno. No arreglaría nada, pero dejaría constancia de la capacidad crítica esa. O una manifa, como las masivas que hubo en Barcelona, donde tal capacidad es notoria, a raíz del desastre del Carmelo. Por ejemplo.
Nuestros viajeros socialistas, a pesar de su ideología, no se sintieron a gusto entre la masa de desheredados con la que se vieron obligados a convivir. Nadie va a reprochárselo, pues ya no se pide coherencia en las latitudes de la izquierda. Pasar hambre, sed y no poder darse una ducha son privaciones excesivas. Y más, vérselas con delincuentes por muy víctimas de la sociedad que sean. Y es que descubrieron algo insólito: que hay hombres malos. Hombres que roban, violan y saquean en cuanto desaparece la policía. Y que se aprovechan de los demás. Aunque eso respondía al “capitalismo salvaje”, representado allí por una malvada multinacional: un hombre que vendía, muy cara, la comida que calentaba en un camping gas.
Hay que reconocer que nuestros socialistas no habían contratado un tour de aventura y que habían ido a Nueva Orleans a divertirse y no a sufrir. El turista civilizado sólo acepta correr riesgos cuando ha pagado por ello. De modo que no les faltó razón en hacer uso de sus relaciones para conseguir el privilegio de que los evacuaran ex profeso. Pero vista su conducta me reitero en lo dicho. Los viajes deben hacerse en compañía de adultos.
http://libertaddigital.com/ opiniones/opi_desa_2692 6.html
Por Manuela del Padre
Por favor, los que están criticando son un grupito de gamberros de los foros de Terra y de LD. Estan todos tratando pavoneandose con el “y yo mas”.
Estos catetos jamas han estado en Los Estados Unidos y de ingles, nada de nada.
Se nota que solo conocen a una persona recien llegada de Norteamérica, por eso tanta espectación, todos aqui a mirar y a criticar.
Que catetos !
Muy bien. Una vez has conmovido al pueblo con tu denuncia, todos esperan ahora que te ocupes de los SINTECHO de El Carmelo.
¿O esos no tocan?
Marisa, yo tengo familia en USA, domino el inglés (si es bajito y se deja; perdona que no presuma diciendo “yes”) y venía de LD con la sana intención de poner a caldo a la diputada-aventurera. Pero es que tu soberbia y chulería me ha hecho cambiar de objetivo. ¿Crees que el no saber inglés o no conocer a nadie de USA le convierte a alguien en un cateto? ¿O criticar? Pues vaya presidente del gobierno que tenemos. Cumple todos los requisitos, y probablemente alguno más.
LOURDITAS: RESULTA INCOMPRESIBLE DESPUÉS DE LEER TU RELATO QUE ZP HAYA HECHO MENESTRA DE KUTURA A KALVO Y NO A TÍ. A LO MEJOR PORQUE YA BASTABA CON UN CHARNEGUITO EN EL GOBIERNO.
MARISA: ¿TAN SECTARIOS SOIS LOS NAZIONAL SOZIALISTAS QUE ES CATETO ES TODO EL QUE ES OS CRITICA?.
Marisa bonita, hazte un cursillo de reciclaje porque sospecho que tu conocimiento de ¿L?os Estados Unidos y del inglés te ha dejado sin capacidad para poner tildes. En eso te pareces algo a tu amiga Lourdes, tiene huevos -sí, sí, huevos- que una diputada escriba así.
En cualquier caso tenía entendido que los de derechas eran los ricos y cultos que oprimían a los pobres y catetos. Algo ha tenido que cambiar, ya me explicaras qué.
Coño Lourditas, vaya aventura tan peligrosa nos cuentas. Te metes en un bar a comer patatas fritas con un refresco, sales a la calle y te dan golosinas y galletitas saladas (mujer, no es butifarra, pero para salir del apuro). Y al final te rescatan los marines. ¡Pero que mal lo has pasado! Menos mal que Moratinos te dio ánimos. Bueno, cúidate y dale saludos a Ronaldinho.
lo que buscas solo es promocion nada mas debiste quedar alli si tanto te importaba esa gente pero se ve que lo unico que buscas es lo mismo que zapatero con los 192 y bono con el yak
Felicitats per obrir el bloc i per poder conèixer més detalls dels fets.
Esta clar que els governs d’allà no van actuar bé de fet no és que ho diguis tu, ja ho estan dient a EEUU diferents mitjans de comunicació.
Siento los comentarios de todas esas… “personas” insensibles que lo mezclan todo. Muchas gracias por compartir tu historia con nosotros y, por favor, que no te duelan todas esas opiniones. Eres persona antes que portavoz político, persona antes que catalana. Eso es lo que no entienden, y te acusan de cualquier cosa… cuando tú lo único que has querido es hacernos partícipes de tu vivencia.
Un beso
M’ha impresionat moltissim el teu relat de la terrible tragedia ocorreguda als Estats Units, la veig de un gran valor informatiu i no crec que tot aixó sigui nomes propaganda politica, que haguera passat si els implicats a la tragedia haguesin estat dirigents de qualsevol partit de dretes o centre? tambè haurien arriscat la seua vida i la de la seua familia per guanyar popularitat? o s’haurien vist involucrats sense remei en tot el caos com les altres 10.000 persones americanes? perquè no van fugir els altres americans affectats?
Esta molt be dir que van marxar deixant a 9.997 persones ahi a soles, creieu que es millor quedarse amb les altres persones i morir de fam sense poder fer-hi res per elles? o marxar i fer el posible una vegada fora? no, es molt mes útil tres boques més que alimentar, tres cosos més per donar de beure, i pot ser tres cadavers més. Si, si haguereu estat vosaltres segurament vos haurieu quedat alli, morint-vos, sense voler ser rescatats, amb els cosos deshidratats, agarrant tot tipus de virus e infeccions que aprofitan la manca de les condicions higièniques i la fragilitat dels cosos famolencs.
Pero es clar, si s’hagueren mort en eixes condicions, o per la desgrasia de trobarse en mitg de un tiroteig, la culpa haguès sigut del govern que no va actuar ràpidament, no s’ha preocupat per els seus ciutadans.
Ànim! i una abraçada ben forta desde València a tu i a tota la teua familia!
En un país multicolor vivía una abeja bajo el sollllllllll…España faro de occidente república del bienestar, patria del 3% …y además esos negros no saben lo que es un bocata jamón…por culpa de los malvados Arbustos que ojalá se quemen en el infierno…pero qué carajo hacía esta lela en medio de un huracán…Dios mío de mi alma!!!…catequesis!!??
Benvinguda al món blogger! Espero que l’experiència d’explicar-ho et permeti d’anar-ho paint. Vam pensar molt amb tu. I que no abandonis la pràctica. Et llegirem.
Lourditas, a lo mejor participas en el próximo gran hermano vip. Sardá y los demás zional sozoñitas del PSC estarán contentos con tu ortografía.
Menos mal que ´la catastrofe te ha cogido en un barrio de negros en USA y no en un barrio de analuces en cataluña como el Carmell.
Ah, por cierto soy lector habitual de LD y escucho FJL todas las mañanas, por si no os gusta.
Los privilegiados como usted, con derecho a “pasaporte preferente” han hecho que haya “clases” en la evacuación de New Orleans.
La próxima vez que haya huracán en condiciones sobre Cuba, le recomiendo que visite el Paraiso de Fidel para que sepa lo que es pasarlo mal sin que, oficialmente, nadie pueda pedir socorro. ¡Eso sí que es esperar a la nada sentado sobre tu ataud!
De todas formas, espero, de todo corazón, que la próxima vez tenga mejor suerte cuando, usando el dinero que gana como diputada y no como informática, se pueda permitir unas vacaciones de lujo con las que sus votantes ni sueñan. ¡Ventajas de no vivir en El Carmel, eh!
Pobrecita…
Lo que no entiendo es: ¿que hacía una “progre” como Ud en un pais tan “facha” como USA?
Ya sabe, hay que ir de vacaciones a Cuba,ese “paraiso” socialista, o mejor a Corea del Norte o China, que ahora está de moda,que es lo que se supone que a Ud. le va, y no el capitalismo Yanqui
CALINE; ENEROMILLANDO L PALABA PERSONAS PAA REFERIRTE A LOS QUE NO ESTAMOS EN TU ÍNEA DE PENSAMIENTO, SUPONGO QUE POR PENSAR DISTINTO DE TÍ NO NOS HACES MERECEDORES DE LA PERSONALIDAD, Y POR TANTO NOS NIEGAS DERECHO ALGUNO…!!VIVAN LOS DERECHOS HUMANOS DE LOS PROGRES!!
Another point, why don’t you write also your blog in English language to allow some other people, from US, perhaps, to share your experience… And to write comments about your experiences. It should be nice to know their thoughts about what you called “Campo de Concentración”.
Dear Mrs. Lourdes Muñoz:
I have resided in the US for over eighteen years. I came back to Spain to spend some holidays with my family. When I was watching TV and your weird comments about the US made me feel sick like I wanted to cry because of your very much ethnocentric, sick and illiterate attitude towards the US. It made me feel ashamed of my own people and my own country, Spain. I don´t think you know or understand what United States is all about. Through your words, I can see a person with very poor multicultural exposure. Have you ever thought what our “wonderful” spanish country would do in a similar situation? United States might not be a perfect country but I can assure you that it is pretty close to what imperfect human beings might call a democracy. I can see you are not used to see black people from your own comments. I hope you have learned something useful in the US that you can apply in Spain. As far as I can see, you have very poor diplomatic skills. UNITED STATES IS A GREAT COUNTRY AND THEY ARE THE FIRST ONES TO CRITICIZE THEMSELVES CONSTRUCTIVELY.
Querida Sra. Lourdes Muñoz:
Queria expresarte mi más profunda indignación por los pobres comentarios que has hecho de Estados Unidos en los medios de comunicación. He vivido en los Estados Unidos durante 18 años. Me he sentido muy triste como español al adquirir conciencia del profundo aislamiento, etnocentrismo e incultura que sufre nuestro país. Los medios de comunicación españoles me han parecido totalmente manipulados y encauzados a crear una imagen negativa de los Estados Unidos en la mente de la población española no solamente ahora sino desde hace ya muchos años. No tengo la menor duda de que los españoles no conocen los Estados Unidos. Ese pais, que usted llama tercermundista, ha dado de comer a muchas generaciones de emigrantes de todos los paises del mundo, ha creado maravillosas fuentes de conocimiento en sus universidades y ha dado su sangre por la libertad de muchos pueblos oprimidos en el mundo entero. Si todo el mundo fuese tan etnocentrico y autocomplaciente como los españoles, ahora mismo nuestro pobre planeta estaría enzarzado en una III or IV Guerra Mundial. Lamentablemente, vivimos en un mundo imperfecto, inseguro y peligroso. El racismo existe en todo el mundo. Sin embargo, te puedo asegurar que no hay país más multicultural y abierto que Estados Unidos. Los españoles comparados con los Americanos no hemos salido todavia de casa.
Los Estados Unidos es una sociedad en evolución, no estancada en el pasado. Es un laboratorio social que apuesta por un futuro mejor para la humanidad.
Por favor expande tu mente y PIENSA. Me has dejado totalmente avergonzado de nuestro país. Demuestra la caballerosidad y la cortesía tan propia de los españoles la proxima vez que abras la boca. Haznos un favor!!
Un saludo
Aprovecho para recomendaros este blog
http://santono.blogia.com
Santa Lourdes, fue providencial que estuvieras entre los marginados, si no es por tú presencia todavía no habría llegado la ayuda.
Yo pensaba…: “¿os imagináis que en un Barrio de Barcelona pasara esto?…” que se cayeran varios edificios y que al cabo de los meses todavía estuviera la gente en hoteles.
Asco.
I have read this woman’s blog and feel sick to the heart. Who the hell does she think she is to come over to NO and criticise like she does? What the hell has she seen? You’d think she came over with her blinkers on, she hasn’t learnt a thing about the States. Does this person have some kinda political responsibility back in Spain? Is she some kinda celebrity? You know, I’ve read these complaints people are making, this Carmel stuff and it’s kinda funny some stuck up politician who can’t even look after her own people coming over and complaining about having to eat potato crisps. You have had a pampered life, haven’t you?
Ànims Lourdes, continua lluitant i defensant en el que creus, som molts el que et fem costat!
eso, lourdes, ánimo, un poco más de publicidad y ya no tendrás que levantar tu culo de la poltrona nunca más en toda tu vida. Eso sí que es vida, la vida de un parlamentario de provincias y no lo que tienen esos pobres negros pulgosos que tanto asco te dieron en tus super vacaciones de riesgo.
Lo peor son las pijas que van de guays y de solidarias, en vez de hacer caso de las autoridades coge y decide quedarse, para competir con los desheredados por las migajas. Un lado bueno tendrá el katrina, se ahorra la liposucción de este año. Y ahora la gente de su partido la conoce y cuando toque votar se acordará de aquella intrépida solidaria que comió patatas fritas en Nueva Orleans mientras esperaba que ZP le llamase.
Hay gente que dice que aquí no se saquea y apunta hacia EE.UU. para señalarlo como un país enfermo. Pero no lo olvidemos, son los compañeros de partido de esta señorita diputada los que saquearon las cuentas públicas ¿El señor Nadal tiene la conciencia tranquila?
Enhorabuena por la libertad de expresión en su blog, que por otra parte es lo único que se salva tras contemplar atónito su sectarismo y afán de protagonismo.
Le sugiero varios temas más cercanos para seguir abriendo blogs.
– La imprevisión socialista y la criminal gestión del incendio de Guadalajara.
– El desastre del barrio del Carmelo y el apagón informativo impuesto por el gobierno de UD.
– Las acusaciones de corrupción que lanzó su jefe Maragall contra la oposición y que ha sido silenciada de manera vergonzante.
– Los enchufes administrativos de varios hermanisimos del gobierno de UD en Cataluña.
– Las cuentas falsificadas del gasto realizado por el Forum de las Culturas y el autentico expolio y pelotazo urbanistico que supuso para la zona, gestionado por el gobierno de UD.
Como ve querida amiga, hay temas muy interesantes sobre los que UD podría poner ese crispado ojo critico en las puertas de su casa y dentro del gobierno al que UD pertenece. No tiene porqué irse a USA a saltarse a la torera las ordenes de evacuación para ejercer de aventurera.
Espero que tenga suerte y aprenda esta lección… me refiero no a lo destructivo que es un huracán y la irresponsabilidad que supone llevarse allí a un menor, si no más bien me refiero a las criticas que está UD recibiendo por parte de sus conciudadanos… me da la sensación que le están poniendo de vuelta y media.
Animo y no caiga en la tentación de la censura… en ese sentido hay que reconocer que es UD un “rara avis”.
Hola Lourdes,
yo mejor que nadie, sé lo que es sentirse humillada, abandonada, pisoteada, ignorada…
En Operación Triunfo hay un verdadero atropello hacia mi persona.
Invito a todos a que denuncien mi situación en OT entrando en mi blogspot.
Saludos a todos.