¿Per que escriure i compartir la nostra història a New Orleans?
Ahir va fer una setmana que es va acabar el nostre malson, el Marc, en Jordi i jo ja som a casa, però el sofriment de milers de persones continua. Nosaltres que tenim l’oportunitat d’explicar la nostra història ho volem fer per contribuir a la reflexió sobre el que ha passat. Volem deixar el nostre testimoni pels miler de persones que ja no ho podran fer mai i pels milers de persones que tardaran molt de temps en estar en condicions de poder explicar la seva història però que necessiten ajuda immediata.
No podem treure’ns del cap a les persones amb les que vàrem compartir els pitjors moments d’angoixa atrapats en el Centre de Convencions de New Orleans a l’espera d’un rescat que va trigar molt en arribar. Nosaltres sabíem que al sortir d’allà tot acabaria amb la conciència de que érem afortunats… ells i elles estaven molt més desesperats que nosaltres, havien perdut la casa i no sabien si els seus parents i les seves amistats havien sobreviscut.
Nosaltres ja som a casa però molta gent continua en centres de refugiats on hi hauran de viure almenys varies setmanes.
Durant aquests dies han pres contacte amb nosaltres molts mitjans de comunicació. No els hem pogut atendre tots. Per això també el Jordi i jo em escrit aquestes línies, agraint l’atenció que els mitjans ens han ofert i que han permès la denuncia de tot allò que no s’ha fet be en aquesta crisi humanitària sense precedents als Estats Units.
Demanem a aquests mitjans i a la opinió pública que continuin pendents de les condicions de vida i de la història de totes aquestes persones.
Dia 27/08/2005. Arribada a New Orleans: Per fi em sortit del Katrina… a Miami
Vàrem arribar a New Orleans contents per haver deixat per fi al Katrina enrera a Miami. Segons les noticies l’huracà s’havia fet de major intensitat al mar i passaria per Lousiana però es calculava que arribaria després de marxar nosaltres de la ciutat
En el camí del aeroport a New Orleans ens sorprèn que molts cotxes surtin però no sabem la raó.
Aquest primer dia ens vam allotjar al Bread&Breakfast i vàrem passejar una mica pel French Quarter, les tendes s’estaven preparant per l’huracà i vam sopar en un restaurant ple de gom a gom al centre històric.
A la nit rebem noticies de que el Katrina arribarà abans del previst. Diuen que el 28 ja començaria la tempesta i que el moment àlgid seria el dia 29 des de la una de la matinada a la una del migdia. De bon matí ens posem en alerta i truquem a la companyia aèria per canviar el vol. Després de llargues discussions per que ens deien que el nostre vol encara no estava cancel·lat i no podien fer canvis -fins i tot ens van dir si teníem una bola de cristall per saber que vindria un huracà- aconseguim que ens donin places pel vol del dia 28 a les 17h. Dormim tranquils pensant que al dia següent sortirem de New Orleans moltes hores abans que arribi l’huracà.
Dia 28/08/2005. Dia intens en el que l’ “hem de sortir d’aquí com sigui” es transforma en “hem de tenir provisions mínimes”
El dia 28 ens aixequem d’hora per fer les maletes i anar a l’aeroport però quan truquem a informació ens diuen que s’ha cancel·lat el nostre vol i que no hi ha cap altre avió per sortir de New Orleans abans del huracà. Ens donen plaça en un vol per l’endemà de l’huracà.
En aquest moments comença la nostre angoixa i lluita per sortir de New Orleans. Fem tot tipus de gestions per intentar sortir: cercar un vol o llogar un cotxe, tot esta tancat …
Intentem telefonar al Consultat i a l’ambaixada espanyola. Era diumenge i no trobàvem ningú, però vam aconseguir contactar amb el Ministeri d’Exteriors que va començar a fer gestions i ens van aconsellar que ens allotgéssim a un hotel gran. Un edifici gran aguantaria l’huracà i tindríem un mínim de menjar, també havíem d’anar directament al Consultat per que les comunicacions eren difícils.
La responsable de B&B ens feia fora. Va dir que hi havia un huracà i que calia marxar d’allà. Li vàrem explicar que intentaríem trobar un cotxe o hotel gran al centre…
Això vàrem intentar. Ens vàrem dirigir cap al centre on pràcticament estava tot tancat. Aconseguim esmorzar després d’una llarga cua a l’única cafeteria que restava oberta. Anem a diferents hotels però no ni ha cap que accepti l’allotjament de noves persones. En un dels grans hotels ens ho diuen clarament : no accepten a les persones sense reserva prèvia per que no volien tenir responsabilitat civil.
Ens semblava increïble, s’aproximava un huracà de nivell 5, deien a la televisió que rebentaria finestres i portes… i no ens volien allotjar en un gran hotel de formigó on estaríem més segurs???
Finalment a les 14.00h ens vam resignar a quedar-nos al B&B. Veiem com les hores passaven, no aconseguíem allotjament en un hotel i tampoc teníem res per menjar. Vàrem agafar l’únic taxi que quedava a la porta d’un gran hotel i li van demanar parar de camí a comprar alguna cosa de menjar però no hi havia res obert… ni les tendes, ni les gasolineres.
Al B&B trobem a la responsable que després d’una llarga conversa ens deixa quedar per que sinó ens quedàvem al carrer i venia l’huracà. Fins i tot va caldra anar a buscar el rebut per demostrar que ens havien cobrat per avançat dos dies i teníem dret a dormir allà aquella nit. Ens va donar les claus de la casa del costat per poder dormir a una habitació al pis de dalt, ja que allà estaríem més protegits de la possible inundació i a la vegada quedàvem mes protegits del vent ja que estava a la part del darrera de l’edifici.
Per menjar ens va deixar dos paquets de panets -que no arribaven a ser pa-, un grapat de raïm i un bidó de 4 galons (19 litres) d’aigua. No ens podíem creure que ens hagués deixat aquella quantitat miserable de menjar per a 3 persones durant més d’un dia, però en realitat teníem que seguir somrient-li i mostrar agraïment… al cap i a la fi no ens havia deixat al carrer!!!
Com que encara era de dia i teníem poc menjar i molta gana, vam sortir a la recerca d’alguna botiga.
Per sort vam trobar-nos amb un parell d’universitaris que passaven en cotxe. Al veure’ns en aquells carrers ja desèrtics, ens van preguntar que hi fèiem per allà, i van acompanyar-nos a una gasolinera oberta. Allà vàrem comprar provisions per 24 hores que eren les que més o menys vàrem calcular necessitàvem cobrir fins la sortida de l’avió. No quedava massa per escollir però vàrem comprar un paquet de cereals, un litre de llet, un parell de llaunes de sardines, una llauna petita de salsitxes, una llauna del que pensàvem era carn i va resultar ser salsa picant per la carn, mantega de cacauet, una bossa petita de patates, un lot i tres espelmes …
Aquestes son les provisions escasses que en aquell moment eren per passar de 24 a 36 hores 3 persones.
Els propietaris de la casa quan van marxar sense avisar-nos ens van tallar la corrent… ni telèfon, ni llum, ni aire condicionat. Per sort vàrem trobar l’interruptor general per tornar-la a connectar.
Veient la televisió vàrem saber que si New Orleáns quedava a l’Oest del Katrina els danys serien forts però si quedàvem a l’Est de l’ull de l’huracà aleshores els danys serien devastadors. Teníem por, als programes anaven calculant trajectòries i especulaven però no deien res clar, tot i que en general apostaven per l’Oest, es a dir, seria fort però no devastador. L’horari previst de pas era a les 6 am del dia 29 i tot havia d’haver acabat a la 1 pm del mateix dia.
Esperant que la trajectòria final de l’huracà no arrases la ciutat, ens vàrem adormir quan només havien començat les primeres pluges.
Dia 29/08/2005. Viure l’huracà. Reconeixement posterior: no n’hi havia per a tant.
A les 4 de la matinada estàvem en ple huracà i va marxar la llum. Eren els moments més forts del Katrina i teníem por cada vegada que sentíem una ràfega de vent. Al cap de poca estona ens vàrem traslladar d’habitació perquè van començar les goteres i perillava el fals sostre. Just quan vàrem acabar el trasllat amb les nostres coses va caure una part del sostre de l’habitació on dormíem.
A les 9 del matí ja havíem esmorzat i l’huracà ja havia passat. Va ser el nostre primer cop de fortuna, finalment New Orleans havia quedat a l’Oest de l’ull de l’huracà i no havia arrasat la ciutat. Estàvem vius!. Vàrem comprovar com al seu pas havia deixat arbres caiguts, branques trencades i petits danys als habitatges, però no s’havia inundat res.
Convençuts de que l’endemà ens anàvem d’allà vàrem donar un volt ja amb certa tranquil·litat per veure com havia quedat la ciutat. Moltes persones
van fer el mateix… en el centre hi havia molta gent, vàrem veure destrosses importants però tot havia aguantat.
A la tarda tornàrem cap el B&B abans no es fes fosc, la nit ens semblava més perillosa. Ens va cridar l’atenció de que després de tantes hores que havien passat des que el Katrina hagués arribat a la ciutat, no s’havia començat a recollir res, ni tan sols un arbre… no es podia ni passar pel carrer.
Vàrem sopar una mica de pa amb salsa de tomàquet picant, era escàs però nosaltres creiem que seria el darrer menjar al B&B i va començar la nostra primera nit a les fosques.
Va ser una nit horrorosa! Estàvem en una zona pantanosa amb alta temperatura, una humitat insuportable i tot estava ple de mosquits. L’huracà havia rebentat la porta del darrera de la casa i qualsevol podia entrar a robar-nos o fer-nos mal. Teníem por.
Dia 30/08/2005. Inundació de New Orleans i angoixa per no poder sortir
Quan es fa de dia anem a les cabines de la gasolinera a trucar a la companyia aèria i ens comuniquen que han cancel·lat el nostre vol. Havíem de sortir d’allà com fos i truquem altre cop al Ministeri d’Exteriors per que ens ajudi a sortir. Ens diuen que en una hora ens donaran informació a veure si ens poden treure d’allà amb algun cotxe.
Una dona que ve del Downtown ens diu que s’ha inundat. Tornem al B&B i altres persones ens expliquen que tot s’ha inundat. Els veïns son al pati amb la ràdio a tot volum. Escoltem que s’ha inundat la ciutat i l’aeroport, que no es pot ni sortir ni entrar a la ciutat.
Seguim en contacte amb el Ministeri. Ha estat sempre una companyia i suport en els dies més durs. Ens diuen que sembla que la residència del Cònsol s’ha inundat i que no se’l pot localitzar. Això fa més complicat el suport per a sortir de la ciutat ja que no hi ha ningú desplegat a la zona. A partir de llavors tenim contacte amb l’Ambaixada a Washington.
Veient que els veïns porten el cotxe ple de menjar; preguntem: “on podem comprar menjar?” … ens indiquen una botiga a només tres blocs, al Carrer San Charles, carrer principal del nostre barri. Des de allà fem també les nostres trucades i comprovem com no es tracta d’una botiga oberta sinó saquejada i trencada pels robatoris de la gent… per tant no tindrem menjar.
Veiem un petit bar obert on entrem i prenem un refresc; un dels clients te un plat de patates fregides calentes i acabades de fer… uff!!! ens fa l’afecte que es tota una meravella menjar un plat així, convencem a la mestressa per que ens en faci un, va ser el nostre dinar, feia dies que no menjàvem res calent.
Des del bar vàrem fer diverses trucades però vàrem tenir que començar a restringir encara més el telèfon al descobrir el límit de recarrega diària de la targeta de prepagament de telèfon per cada targeta de crèdit: 50$.
No trucàvem a cap mòbil a Espanya i telefonàvem poca estona. Vàrem contactar amb les nostres mares per dir que havíem sobreviscut a l’huracà… un minut amb cada mare. L’Anna -la mare del Marc- no era a casa i vàrem deixar el missatge a la mare del Jordi. Disposàvem de 100 minuts a EEUU, 20 min per trucar als telèfons fixes d’Espanya i 4 minuts a mòbils.
No paràvem d’intentar trobar formes per sortir: truquem a una empresa de taxis a veure si ens poden portar fins a l’aeroport o a uns km fora de New Orlenas però ens diuen que no hi ha taxis disponibles; també intentem cercar solucions amb l’ambaixada per que ens vinguin a recollir però les autoritats americanes prohibeixen aquest dia l’entrada a la ciutat.
No vàrem parar en tot el dia de fer gestions que més tard vàrem continuar fent des de les cabines. Ja ens quedaven pocs minuts de telèfon i acordem amb l’ambaixada que ens truquin ells. La cabina i el B&B eren els nostres punts de trobada. Rebíem les trucades de l’ambaixada periòdicament. El nostre govern havia informat del punt on estàvem al Departament d’Estat Nord-americà i teníem que estar pendents per la possibilitat de que poguessin venir a buscar-nos.
El dia passava i la situació empitjorava, semblava la ciutat dels morts vivents, la majoria gent robant o desesperada. Sentíem gana i por, la policia passava de llarg. A mitja tarda vàrem trucar a la Montse, estàvem desesperats i sentir el nom d’un amic seu em va fer pensar que ella ens podia ajudar. Es periodista de internacional, ha estat en diversos conflictes, potser ens podia ajudar a prendre decisions i ajudar-nos a fer gestions d’una manera més fluida. Nosaltres cada vegada havíem de restringir més el temps de trucades, els minuts s’esgotaven. La vaig trucar i li vaig dir “truca’m ara mateix a aquest telèfon 504 **** dels EEUU estem a New Orleans i necessitem la teva ajuda” i en un minut ens va trucar a la cabina.
Vàrem passar hores i hores a la cabina per fer gestions fins que es va fer de nit. Des de el moment de saber que no teníem vol vàrem fer tot el possible per sortir. Pensàvem que no podríem passar una altra nit en aquestes condicions. Per altra banda, a mesura que les hores passaven la situació de la ciutat es complicava més. Gairebé ja no passava policia, les persones que quedaven pel carrer ens semblaven més perilloses, s’havien generalitzat els saquejos a botigues i restaurants, la gent estava molt més desesperada i violenta, i nosaltres no teníem menjar.
Era de nit i vam tornar al B&B. Una parella que havia parat a la cabina i que ens va veure desesperats ens van donar unes llaminadures i unes galetes salades.
EL Jordi sortia a estones al pati a escoltar la radio dels veïns per tenir informació:
– les autoritat anuncien que no es pot sortir al carrer a la nit sota amenaça de disparar. Ens sembla increïble que pensin en disparar en lloc de repartir menjar als barris on la gent està desesperada.
– confirmem que les autoritats han prohibit sortir i entrar de la cuitat.
– el nostre barri era una de les poques zones que no s’havien inundat
– parlen de la situació a l’Estadi Superdome. Diuen que la gent no te aigua ni llum i s’ha inundat.
Finalment vàrem pensar que nosaltres estàvem malament però al cap i a la fi havíem tingut sort: érem a una de les poques zones de la ciutat no inundades i en realitat estàvem molt millor que els milers de persones que s’havien traslladat al SuperDome. Teníem un llit i aigua corrent i ells no tenien res. No acabàvem d’entendre com podia ser que s’hagués enviat a l’estadi a les persones per protegir-se de l’huracà i no havien fet cap previsió: portaven 2 dies sense aigua corrent, llum, aigua per veure, menjar… no enteníem com podien tenir-los en aquelles condicions, però tampoc enteníem per que la gent que parlava per la radio no ho criticava i els hi semblava una situació “normal”.
Érem de les persones afortunades però ens esperava altre cop una nit horrible al B&B. La calor i la por quasi bé no ens deixaven dormir, tot i que la dolçor del Jordi que ens va explicar un conte sota la llum de les espelmes ens va ajudar a tranquil·litzar-nos i dormir una estona.
Dia 31/08/2005. Fugida cap al Convention Center i primer dia desamparats
Ens vàrem aixecar només fer-se de dia. Després de passar tanta calor no hi havia possibilitat de dutxar-nos, ja no funcionava l’aigua.
De nou ens vàrem dirigir a les cabines per continuar fent gestions per poder sortir d’allà. La situació era encara més precària, l’aigua sortia de les clavegueres i formava bassals bruts plens d’insectes, algun carrer proper al nostre s’havia inundat.
Al cap d’una estona vàrem començar a veure com moltes famílies senceres marxàven duent les seves coses. En dues ocasions algú que passava en cotxe va parar per avisar-nos de que l’aigua venia… o marxàvem ràpidament –ens van dir- o moriríem.
Comença l’èxode
En pocs minuts recollim les nostres coses del B&B i sortim desesperats seguint a la gent que també corria pel carrer. Un policia ens indica que anem al Convention Center. Aquella llarga caminada va ser un dels moments mes difícils, carregats,
amb molta calor i pensant que l’aigua podia arribar en qualsevol moment i ens ofegaríem.
Per fi arribem al Convention Center i… allà no hi havia ningú!!! A la porta del hall H vàrem trobar un grup de cotxes de policia parats. Els hi vàrem preguntar on teníem que anar i ens van dir que no ho sabien, que ells també estaven perduts. Un d’ells, però, va fer una trucada i ens va dir que ens dirigíssim al hall A ( el centre te més d’un Km de llarg, els mòduls s’anomenen en ordre alfabètic: A, B, C …, érem a l’altre extrem). Ens van veure tant desesperats i suats que ens van donar una ampolleta d’aigua per cadascun. Sort n’hi va haver d’aquesta aigua que vàrem fer durar unes quantes hores.
En el Hall A hi havia un grup nombrós de persones a l’exterior. “On es fan les cues? I els helicòpters? Com està organitzada l’evacuació?” Ningú sabia res. Vàrem parar a varis cotxes de policia dels que passaven contínuament pel carrer, uns ens deien que tampoc tenien informació, altres ens van dir que calia esperar-nos allà que ja ens vindrien a evacuar.
Arribada al C.C, Convention Center o Camp de Concentració?
Des d’una cabina situada a l’interior del Centre de Convencions anàvem trucant regularment a l’ambaixada com havia esta la nostra pauta fins aleshores (cada 2 h) per indicar on estàvem per si ens venien a recollir. A primera hora de la tarda ens van dir que el govern Americà els havia assegurat que farien una evacuació ràpida del Centre abans de la nit.
El que veiem ens semblava increïble. No hi havia cap organització… al menys des dels serveis públics per que, per altra banda, de seguida va aparèixer un home que havia organitzat una botiga per vendre a preus desorbitats menjar que escalfava en un fogonet de càmping. Es formaven unes cues immenses, i aquell menjar no et donava cap garantia. Ens va semblar i ho vàrem comentar una mostra evident del “capitalisme salvatge”… com es pot “aprofitar” de que estem aquí sense menjar per posar preus alts?, com es pot atrevir a fer negoci aquí?.
Economia salvatge de mercat
Per això vàrem fer aquesta primera foto mentre anàvem repetint una i altra vegada ”això es increïble”. Érem gairebé els únics blancs, juntament amb alguns vells i malalts que anaven portant en camions de mudances. Allà només hi havia negres pobres i malalts… el que haviem vist a les pel•lícules d’esclaus persistia a Louisiana?, estàvem vivint el dia a dia quotidià del quart món ocult a aquest país?
A mitja tarda tothom arribava amb algun gelat. El Jordi va sortir a mirar… hi havia un camió de gelats aparcat que algú havia robat i uns nois repartint gelats. Va ser el nostre menjar d’aquell dia. Teníem molta set i el Jordi va anar a agafar un capsa d’ampolletes d’aigua.
De cop vàrem escoltar sorolls i crits… Eren els autocars!! Per fi podríem marxar d’aquell lloc horrible!!! Però de seguida vàrem veure que tan sols arribaren 5 autocars; la gent s’empenyia l’un a l’altre per intentar ser els primers en sortir d’allà, ningú organitzava res.
Arriben els primers autocars i primers devessalls
Finalment en Jordi va marxar a trucar i justament en aquell moment va haver-hi una “avalanxa”, iniciada pel so d’un tret. Va ser una sensació horrorosa … sentir una remor de fons sense identificar d’on venia, cadacop mes gran. La gent cridava “water! water!“. El fet de que ens haguessin dit que la ciutat s’acabaria inundant va fer que el pànic s’apoderés de la multitud. La sensació era de que una onada gegant estava apunt d’arribar i ofegar-nos. El Marc va sortir corrents sense rumb, tot era fosc, la gent corria, i jo darrera d’ell per no perdre´l. Vaig aconseguir agafar-lo. La gent corria, es trepitjaven els uns als altres, ens vàrem protegir darrera d’una barana de formigó, i poc a poc tot va parar. Afortunadament vàrem aconseguir trobar al Jordi, hi havia ferits, persones per terra trepitjades, algunes d’elles semblaven mortes.
No podíem continuar estant allà… hi havia trets, “avalanxes”… ens podien matar. Vàrem decidir pujar al pis superior on encara no hi havia gaire gent.No seriem dels primers en agafar l’autocar però podia ser pitjor quedar-nos allà baix.
Al costat hi havia una altra família que tenia una nena de 4 anys, la Jeanola. No podíem dormir i vàrem començar a parlar. Era increïble que tot això estigués passant a Estats Units comentàvem. El pare de la Jeanola, l’Alan es preguntaba… “on es l’exercit americà? es l’exercit més poderós del món i no ens ve a evacuar?, com podia ser que el govern gastes 3.000 milions de dòlars diaris a la guerra d’Irak i en canvi no dediques diners a treure’ls d’allà? estàvem indignats.
Vàrem intentar dormir o mig descansar.
Unes dones ens van comentar que ni a la CNN ni a la Fox parlaven del Convention Center. Cap mitjà de comunicació nord-americà parlava de que hi havia més de 10.000 persones sense menjar ni aigua i ni tan sols mencionaven el nostre edifici. Vàrem saber que l’evacuació del Centre de Convencions no era prioritària pel Govern Americà. Només es parlava del Super Dome!!
Érem conscients de que estàvem perduts si el nostre lloc no era notícia. No enviarien a la policia per posar ordre, ni portarien aigua i no ens traurien d’allà. La situació era extrema i dramàtica, l’única sortida era parlar amb els mitjans de comunicació i tenir l’oportunitat d’explicar el que estava passant. Afortunadament la Montse es periodista i ens va fer de pont.
A nosaltres tota aquesta manca d’atenció del govern ens semblava increïble,com podíen haver enviat allà a 10.000 persones en aquelles condicions i sense cap organització?. Ens sorprenia, per altra banda, la manca quasi absoluta de crítica de les persones amuntegades en el Centre. En realitat no esperaven que el govern (L’Estat) fes alguna cosa per elles. El Jordi deia: “a aquesta gent li deuen posar alguna cosa a l’aigua des de petita per que no tinguin capacitat critica.”
Aquella nit vàrem sentir al pis de baix una altra avalanxa que vàrem viure amb molta por però afortunadament no ens van arrossegar.
1/09/2005. Segon dia al CC : la sensació d’inseguretat és total
a Madrid. Per primera vegada una de les cadenes de televisió més importants d’Estats Units i del món menciona l’existència del lloc on sóm. El corresponsal de la CNN a Madrid fa una connexió en directe per explicar que una diputada i la seva família son a l’interior de l’edifici i parla per primera vegada de la difícil situació que patim les més de 10.000 persones que esperem ser evacuades. Ens passen un telèfon del servei de la CNN en espanyol per fer-me una entrevista i poder explicar directament el que estem vivint. Per primera vegada tenim la oportunitat d’explicar als mitjans de comunicació nord-americans el que està passant en el Centre on comença a morir la gent.
New Orleans: Com una ciutat en guerra! Vistes des de C.C.
Per la meva doble vessant de ciutadana i la vegada haver tingut responsabilitats polítiques no acabava d’entendre el perquè ningú havia previst cap organització. Fins i tot em passava pel cap a estones pensar qué és el que hagués fet jo… amb tantes sales que hi havia, es podrien tenir a les persones amb una millor distribució, decidir llocs, “letrines”… fins i tot si no podien arribar els helicòpters amb menjar, es podria haver repartit de forma racional i organitzada l’aigua i menjar del Centre comercial.Hagués estat una espera amb angoixa però no amb tanta desesperació.Havíem de començar a fer moltes mes trucades però gairebé no teníem minuts a la targeta de prepagament del telèfon. La Montse ens va gestionar a través del servei d’emergències consulars més targetes de pagament. El consulat de Houston se’n va encarregar. Aquelles targetes van ser claus per no perdre la comunicació i poder-nos salvar.
10.000 persones esperant que ens evacuessin. Portem dos dies.Per la meva doble vessant de ciutadana i la vegada haver tingut responsabilitats polítiques no acabava d’entendre el perquè ningú havia previst cap organització. Fins i tot em passava pel cap a estones pensar qué és el que hagués fet jo… amb tantes sales que hi havia, es podrien tenir a les persones amb una millor distribució, decidir llocs, “letrines”… fins i tot si no podien arribar els helicòpters amb menjar, es podria haver repartit de forma racional i organitzada l’aigua i menjar del Centre comercial. Hagués estat una espera amb angoixa però no amb tanta desesperació. Havíem de començar a fer moltes mes trucades però gairebé no teníem minuts a la targeta de prepagament del telèfon. La Montse ens va gestionar a travésdel servei d’emergències consulars més targetes de pagament. El consolat de Houston se’n va encarregar. Aquelles targetes van ser claus per no perdre la comunicació i poder-nos salvar.
El primer va ser trucar a les mares amb qui feia gairebé dos dies que no parlavem. Pensàvem que ja s’havia fet difusió de la noticia a Espanya i volíem que no s’espantessin tant. També vàrem seguir trucant, parlant, fent gestions per sortir d’allà.
Vaig poder connectar amb el Ministre Moratinos, parlar amb ell em va tranquil•litzar. Li vaig explicar la situació i ens va informar de les gestions que s’estaven fent al màxim nivell polític per poder evacuar a tots els espanyols atrapats a New Orlens. També vàrem quedar que a partir d’aquell moment, cada dues hores establiríem comunicació amb el Ministeri d’Exteriors per tal de coordinar l’evacuació tant aviat com el govern d’Estats Units donés una resposta concreta sobre les diverses possibilitats que s’estaven plantejant.
Es feia de nit i a la ràdio les noticies no eren gaire bones. El govern americà informava que s’havia suspès l’evacuació del Centre per considerar-ho perillós. Ho justificaven dient que a la nit anterior s’havia ferit a un soldat. Jo pensava…: “us imagineu que a un Barri de Barcelona passes això?… hi ha un tret i la policia marxa en comptes de tornar amb més policia per protegir a la resta de 9.999 ciutadans que també es sentien insegurs?.”Tot empitjorava per moments. Tot estava molt més brut, l’aigua era molt escassa, la gent estava molt més desesperada… en realitat nosaltres érem afortunats… la majoria de la gent havia perdut la casa i no sabien si una part de la seva família estava viva o morta.
Ens van dir que alguns mitjans volien parlar amb nosaltres i vàrem fer declaracions a algunes ràdios i mitjans de comunicació.
En una de les trucades de rigor per comunicar que seguíem vius i esperant l’evacuació a la porta 211 del hall A vaig rebre la comunicació de la Vice-Presidenta del Govern Maria Teresa Fdez. De la Vega. Altre cop em confirmava que el govern espanyol estava totalment bolcat en aconseguir que tots els espanyols sortíssim d’allà.
L’ambaixada ens comunica que sembla que uns altres catalans són també al Centre de Convencions i que cal localitzar-los per poder organitzar l’evacuació conjunta. Intentem trobar a la família Fuster passant la veu a la gent del voltant i a les “pandilles” que es movien per tot l’edifici. Quan els hi vàrem comentar a la família veïna, la dona va dir: “a nosaltres els negres també ens agrupen però per que morim.” Ens havíem allotjat a un B&B per veure de prop com vivia la gent i aproximar-nos a la realitat quotidiana. I tant que ens vàrem aproximar!!! El destí ens va situar en el grup dels negres pobres i vàrem poder viure i patir directament l’atenció que mereixien pel seu govern.
Es va fer de nit. Vàrem intentar dormir a estones tot i que era molt difícil per la calor, la por i el malestar. M’havia preparat un “llit” més “còmode” amb una cadira i una tauleta; vaig tenir sort i vaig poder dormir tres hores seguides… estàvem esgotats.
Aquella nit ens vàrem assabentar que hi havia hagut varies morts i segrests a ma armada dins del Centre. La sensació d’inseguretat era total. Sobreviure ja no era tan sols una qüestió d’aconseguir aigua i menjar… era qüestió de sort el que no ens toqués estar al mig d’un tiroteig.
2/08/2005. Segon dia al CC: situació de putrefacció i d’inseguretat total
El dia va començar molt aviat per a nosaltres. Eren les tres de la matinada quan ens vàrem posar en marxa.
La CNN Internacional ens demana la possibilitat de que busquem a alguna persona nord-americana atrapada també al Centre de Convencions que pugui explicar be en anglès la situació que estem vivint. Jo mentrestant faig una altre intervenció a la CNN en espanyol. Ho vàrem tenir clar. Havia de ser l’Alan Gould, que tot i que aleshores ni sabíem el seu nom, havíem compartit els dies i les hores amb ell, la seva dona i la seva filla petita, amb qui el Marc també hi jugava.
Alan va fer unes escruixidores declaracions de les darreres hores que vivíem i, com tots nosaltres, va posar el seu gra de sorra per fer que els que estàvem al Centre de Convencions poguéssim sortir el mes aviat possible. Ell va dir “això és un genocidi d’avui en dia”
En aquells moments el Centre de Convencions era ja un lloc putrefacte… penseu en 10.000 persones desorganitzades, generant escombraries i excrements. Molta gent tenia ja símptomes clars de deshidratació, les enfermetats s’estenien, nosaltres també començàvem a tenir problemes de salut, cansament, deshidratació ja no ens quedaven forces i ens trobaven malament.
Es viu entre escombraries, excrements i bassals putrefactes.
De cop i per primera vegada arriba un grup de periodistes al Centre. La cadena ABC news ens filma i ens demana fer declaracions… son les primeres imatges nostres al centre que es veuen a Espanya. La gent estava desesperada i explicava com els soldats no els havien deixat sortir més enllà d’un cert perímetre. “Doncs marxarem i que ens arrestin, i així almenys ens hauran de donar aigua i menjar” deia la gent. Altres van començar a cridar “ens tenen a tots els negres aquí per que desesperats ens matem entre nosaltres”.
La ciutat comença a cremar. Vistes des de el CC.Al voltants de les 10 del mati se’n va la llum i el telèfon, i el Jordi comenta que potser venen els soldats. Però encara tarden en arribar i la falta de comunicació exterior, especialment la manca de possibilitat de comunicar amb les autoritats espanyoles ens fa sentir desemparats. Ja no sabran on estem o si som vius -pensàvem- o fins i tot els soldats ens podrien obligar a marxar del punt on havíem informat que els estàvem esperant. Pensar tot això fa que augmenti encara mes la tensió i la por.
A
la vegada comencem a sentir-nos realment malament físicament. Mentrestant el Jordi mira de explicar a tots els periodistes que es troba la nostra situació, demanant que avisin al govern espanyol. Es una situació realment angoixant, límit. Mirem de trobar una altre cabina al carrer o a algun edifici dels voltants però no en funciona cap.
La primera mesura d’ordre es per protegir l’helicopter del Bush i no als ciutadans. (I l’aigua? I el menjar?)
Van passant les hores. El Jordi demana ajuda a un policia per posar-se en contacte amb el govern espanyol però lluny d’ajudar-nos el policia li recorda que hi ha 35.000 americans abans que ell. Estem convençuts de que haurem de passar més dies en aquell ambient de tortura psicològica i física i ens preparem per passar una altre nit en el Centre. Ja son les tres de la tarda.
S’estava arribant al limit.De cop i volta veiem un grup de soldats que sembla que busquen algú. Ens busquen a nosaltres? Ens identifiquem i ens diuen que els acompanyem ràpidament. Mentre marxem, es produeix un dels moments més emotius de tots els dies: els soldats ens venien a buscar i a la vegada a protegir per si la gent es revoltava al veure que marxàvem abans que ells….però la seva reacció va ser aplaudir-nos . Se sabia els esforços que havíem fet per visibilitzar la situació infrahumana del Centre de Convencions i ens ho van agrair. Es un moment emocionant que mai oblidarem, sentir la solidaritat i humanitat de la gent tot i estant desesperada.
Això es Amèrica!!??Després de sortir de l’edifici els soldats ens ofereixen menjar i aigua. Es en aquells moments quan som realment conscients dels dies que fa que no mengem. Al cap d’una bona estona ens diuen que hem de pujar en un camió. Quan marxem veiem que la resta de soldats comencen a repartir menjar militar i aigua entre la gent.
Ens traslladen a una explanada plena de soldats des d’ on ens havien d’evacuar, ens deixen a l’ombra amb una capsa d’aigua i marxen. Un policia gegant s’adreça a nosaltres i ens diu que això és una zona de seguretat i que no podem estar allà i que ens hem de desplaçar… altre cop cap el Centre de Convencions!!! De nou un món d’explicacions fins que aconseguim fer-los entendre que estem esperant el trasllat.
Per fi arriba l’helicòpter que ens trasllada fins a Baton Rouge al centre de coordinació d’operacions… una hora de vol, son les 17.00. Em deixen fer una trucada que em permet connectar amb el govern espanyol i explicar on estem per que ens vinguin a recollir. Ens comuniquen la bona notícia de que també la família Fuster ja es fora de perill i ha estat evacuada. Es reuniran amb nosaltres i tots junts viatjarem amb cotxe cap a Houston.
A les pantalles de les televisions veiem els nostres “veïns” al hall A on hi havíem passat tantes hores. Continuaven allà!!! No podia ser!!! Allò era un infern i pensar que ells haurien de passar una altre nit en aquell edifici mentre nosaltres ja estàvem fora ens va fer viure un dels moments més tristos de la nostra experiència.
A les 22.00h arriba la família fuster. Ens va alegrar tant trobar-los!!! Feia moltes hores que els buscàvem. Aproximadament a les 12 de la nit arriba el personal enviat per l’ambaixada espanyola a recollir-nos.
Per fi a les 7 de la matinada vàrem arribar a l’hotel de Houston i ens vàrem poder dutxar… ho desitjàvem feia hores! Ens vam quedar dos dies per descansar física i psicològicament, rebaixar la tensió i estar una mica més centrats i tranquils.
Pensàvem en la importància de l’aigua de tot el procés: l’aigua de l’huracà, l’aigua que inunda la ciutat, l’aigua corrent que no tenim, l’aigua per veure que ens falta. No ens podíem treure del cap com s’havia anat degradant la situació d’hora amb hora.
Pensàvem en la responsabilitat clara de les autoritats (ja siguin locals, de l’Estat o Federal) per la tortura que va patir la gent i la mort de moltes persones. Les decisions equivocades de enviar a milers d’éssers humans a un lloc sense aigua, menjar ni organització,,, però sobre tot les conseqüències de la falta d’inversió pública en sanitat i serveis.
Al Golf de Mèxic cada any hi ha varis huracans de nivell 4-5 i països molt més pobres que EEUU tenen més capacitat de prevenció per que no passi un nivell de desgracia tant elevat.
Vius a flor de pell la importància de les decisions polítiques per a la vida de la gent i penses en la importància de lo públic, de l’Estat, de l’organització.
No volem acabar aquest escrit sense agrair a totes les persones que han fet possible que estem a casa nostre i que han estat preocupats/ades per nosaltres : el govern espanyol, companys i companyes del PSC, la xarxa d’amigues i amics. També volem mencionar especialment els mitjans de comunicació que van ajudar a informar sobre la situació al Centre de Convencions. I a totes les persones que aquells dies a New Orleáns ens van ajudar.
Sabem que som afortunats per que som a casa nostra i encara hi ha milers de persones sense casa, la seva ciutat ha desaparegut, encara no saben on esta part de la seva família, i esperem que el més aviat possible puguin refer la normalitat de la seva vida.
Technorati tags: Noticias y política, Sociedad, Katrina, Hurricane Katrina, Catastrofes, Societat, New Orleans, Sociedad, Noticies, USA
Muchas gracias por vuestro relato. Me estremecen muchas cosas de las que pasan en el mundo y EE.UU. no iba a ser una excepción, pero que la gente se dé cuenta de que la imagen que exportan no se parece a la realidad. Ah, y me da mucho miedo que aquí en los informativos hablen con una incomprensible naturalidad de la censura a la que están sometidos los norteamericanos.
A los estadounidenses les deseo suerte y me merecen la mayor simpatía. A sus gobernantes mi enhorabuena por tener la situación tan controlada (la del control informativo, naturalmente) porque dentro de unas semanas su presidente volverá a ser considerado un héroe y la gestión de esta catástrofe habrá sido la mejor del mundo (como todo lo de ellos)
¡Ay, si esto hubiera pasado en la antigua Unión Soviética!
Y una cosa más (perdón, me brotan las ideas): ¿Estará algún o algunos países legitimados para invadir EE.UU. con el fin de salvar a su población desamparada?
lurdes, gracias por tu relato. felicidades por haber conseguido salir del infierno. y a la pandilla de descerebrados resentidos seguidores de losantos…ni caso.
¿tanto cuesta decir que es usted representante en una institucion española?, otra que le tiene alergia a españa y al español¿tanto cuesta poner NUEVA ORLEANS en lugar de NEW orleans?ademas¿ya se le bajaron los humos a su marido el “salvador”?, tranquilo que ya le dedicaran un monumento al lado del General Galvez
Animos Lourdes!
Gracias por informarnos y la muestra de democracia en tu weblog!
Como podeis comprar el Centro de convenciones (sin agua, comida, entre tiros y basura), con los afectados del Carmel? Recordar que todos fueron alojados en hoteles y su estancia a pensión completa más dietas por dia corrio a crago del Ayuntamiento. Es la misma situación?? Otra cosa es que este bien o mal gestionada la crisis del carmel, pero hay una distancia enorme entre las dos situaciones
anims!!! molt bé l’inici del bloc, veig que com a mínim que no hi ha dubte que ha animat el debat
Petons, ets valenta , serena i clara, ens encanta sentir-te
Me ha estremecido el relato de Lourdes Muñoz. Pero tanto o más me han consternado algunos comentarios del foro que ha abierto tras la experiencia.
Impresiona el ensañamiento con el que algunas personas se ceban con quien ha tenido la osadía de redactar con algunas, por lo que parece, imperdonables faltas tipo “catalanadas”. En catalán –mi lengua materna- sí se apostrofan los artículos determinados. Lo que prueba que lo ha escrito deprisa y que no tiene “negro” para supervisar su escrito. Osadía de redactar y temeridad de recoger –y mantener por escrito- opiniones divergentes, algunas llegando al insulto personal. (A saber a que grado de escarnio habrán llegado las redacciones censuradas)
Me pregunto el origen de estos escritos. ¿Es por que ostenta un cargo en las filas socialistas elegido por las urnas? ¿Es por que, en su doble rol de ciudadana y también desde su opción, ha compartido su miedo, su denuncia y sus reflexiones? ¿Se cebarían igual si no lo fuera? ¿Y si, por ejemplo fuera Diputada del PP?, ¿Saldrían desde filas socialistas voces parecidas? No lo sé, si alguien me puede orientar…..
En mi opinión, raya el surrealismo, que se aproveche la oportunidad que permite Internet para “colgar” a una diputada absolutamente todos los –supuestos- desaguisados de su partido político. Visto lo leído la Sra. Muñoz es responsable, cuando menos, desde la caída del Carmel hasta de la OPA de Gas Natural. (Y esto que mientras se cebaba lo de la OPA la mujer estaba en EEUU).
Se la acusa, cuando menos, de imprudente, insensata e irresponsable por ir a un lugar donde se notificaba en todos los medios que se avecinaba una catástrofe. Y digo yo que la Sra. Muñoz será socialista y catalana pero no masoquista. Si se encontró, con su marido y un niño de 10 años, en medio del fregado, entiendo que ni se les debió pasar por la cabeza el calvario con el que se iban a encontrar. Creo que es más fácil que la información llegue a la otra parte del mundo cuando estas sentado o sentada en el sofá viendo la tele, que cuando estas justo en medio, sin dominar, por lo que he entendido, el idioma. Se tienen mejores cosas que hacer: pasear, visitar ciudades, hacer maletas, poca tele ves cuando estas de viaje….
Y otra cosa. Que levante la mano quien, por motivos profesionales, o por azares personales, conociendo a personas con poder -poder en el sentido de poder hacer, mover cosas-. Y encontrándose en medio de una caos, pasando hambre y miedo, disponiendo de una Visa de dudosa utilidad…. Que levante la mano, digo quien no hubiera utilizado sus contactos profesionales y personales para salir y salvar –primero- a los suyos. Llámense estas personas Moratinos, Acebes o Condolenza… Plantear lo contrario, me parece cuando menos hipócrita y demagógico….¿que se la llevaron a ella?, claro, es la obligación de una embajada. Y a los Fusters, que –sólo-eran funcionarios, y a la becaria de Valencia….
¿qué primero a los suyos? Por favor, es socialista, no Santa Teresa. ¿qué porque no se quedó a organizar? Por favor, ¿pero la gente de que va? ¿cómo arreglar desde dentro tamaño lío? Mucho mejor salir fuera y vocearlo a los cuatro vientos como ha hecho esta señora y su marido…. .
Por cierto, ¿alguien sabe de un espacio similar de algún otro cargo político? Por favor, desde aquí., quien conozca alguno que me lo haga saber. Con estas palizas virtuales, es de suponer que no se prodiguen, hay que echarle valor…. Supongo que va con el cargo…
Para acabar. Sigo la carrera profesional de esta Diputada más o menos desde lejos. Es de los cargos públicos más honestos que conozco. Y quería testimoniar mi estima profesional. Esta mujer merece que se lancen bazas para animarla a seguir. Desearle que, de todas las –supongo que lícitas- opiniones, recoja las que le sirvan y obvie las que puedan dañarla absurdamente. Seguro que lo hará. Es suficientemente inteligente para ello. Toda mi admiración.
muy bonito todo lo que cuenta usted, pero…
si con días de antelación les dijeron de desalojar la ciudad, por qué no les hizo caso ???
Rabino Rabosino
Gràcies pel teu testimoni, així ens vam enterar realment dels fets, i de la manca de condicions humanitàries que havia cap a les víctimes
Es nota que ets una política propera a la realitat. Has arribat a molta gent per que sentiem més una ciutadana que viu i es capaç de criticar i no de simplement dir missatges políticament correctes dels quals estem fartes
Maria, Tarragona
Les persones que t’he vist actuar en política no dubtem de que dius la veritat, sabem de la teva lluita per les dones, la teva honestitat i proximitat. Moltes dones et trobem a faltar com a Regidora de Barcelona
He setat llegint atentament tant el teu escrit, lourdes, com els comentaris…
He trobat l’escrit molt interessant (i, a sobre, bilingüe, per a què la gent catalana, que tu representes, i espanyola, on treballes, ho llegeixi a l’idioma que vulgui); el que alucino encara és amb alguns comentaris… com pot ser que la gent aprofiti qualsevol iniciativa positiva com és informar i denunciar quelcom, per atacar solsament pel teu color polític? Jo sóc votant de CiU, però no penso per això criticar a una socilista que ha tingut una bona idea, perque per mi en aquest blog, lourdes, no és política, sinó una dona que ha fet l’esforç de crear el weblog per compartir amb tots/es nosaltres la seva experiència. Gràcies,Lourdes!
He estado leyendo atentamente tanto tu escrito, lourdes, como los comentarios…
He encontrado el escrito muy interesante (y, encima, bilingüe, para qué la gente catalana, que tú representas, y española, dónde trabajas, lo lea en el idioma que quiera); lo que alucino aún ahora es con algunos comentarios… ¿cómo puede ser que la gente aproveche cualquier iniciativa positiva como es informar y denunciar algo, por atacar solamente por tu color político? Yo soy votante de CIU, pero no pienso por esto criticar a una socilista que ha tenido una buena idea, porque para mí en este blog, lourdes, no es política, sino una mujer que ha hecho el esfuerzo de crear el weblog para compartir con tod@s nosotr@s su experiencia. Gracias,Lourdes!
Es nota que molts dels qui han deixat el seu missatge aqui no han hagut d’estar pendents d’algun familiar, amic, etc… que hi vivia a Nova Orleans, jo he sigut una d’aquestes persones que ha hagut d’estar pendent de les noticies que anaven arribant, gracies a la cadena de radio/televisio WWLTV he pogut informar-me de tot, des d’alla s’ha intentat que la gent es pogues trobar els uns als altres i assabentar-se practicament al moment del que passava i a on dirigir-se.
Al tercer dia de l’huracan vaig rebre un mail del meu amic, afortunadament tant ell com tota la seva familia van poder sortir de la ciutat a temps i desplaçar-se cap a la bora de l’estat de Texas. Fins fa dos dies no vaig poder tenir de nou noticies de ell, finalment van poder apropar-se a la seva casa, han tornat a tenir “sort” , mirant-ho des del punt de vista que sa casa estava sensera i les perdues materials eren les minimes. Pero parlant amb ell em va comentar que tant ell com la seva familia tenien una gran sensacio d’haver perdut tot, tota una vida sencera, familia, casa, amics, feina… tot el que havien creat gairebe ho han perdut…
I aquest es un cas d’una familia que ha tingut “sort”
Per aixo et dono les gracies per haver escrit aquest blog, et dono les gracies per l’esforç que vas fer per informar al mon, per que aquest pugues informar als USA, de que al centre de convencions de Nova Orleans hi havia gent esperant-los.
NOLA forever!!!
Companya Lourdes, soc un company del PSC de Girona, fa dies que
volia contactar amb tu per fer-te arribar la meva salutació i
satisfacció per que tu i els teus
hagiu sortit amb bé d’aquest tràngol. Mercès pel teu blog i
pel relat que ens has fet.
Una abraçada
Jesús Maria Sanz i Lòpez
P.D. No facis cas dels brams de
qui tu i jo sabem, ells solets
mostren el que són.
“TANTO TIENES, TANTO VALES”, MÁXIMA QUE VIENE COMO ANILLO AL DEDO A LOS EE.UU.
Y sobe a tido a la catalunya nazional sozialista del apagón informativo del carmell, verdad amigo george.
Supongo que a cualquiera que se haya visto inmerso en una situación como la que vivisteis, pasará tiempo hasta que se le olvide … En primer lugar, enhorabuena por haber regresado sanos y salvos ….
Dicho esto, me parece que se pasa de puntillas por el hecho de que tu situación, a nivel de contactos, era privilegiada y que, además, estás aprovechando de tus “cinco minutos de gloria” o “la aventura de tu vida” y dándote a conocer a muchos que, como yo, no teníamos idea de tu existencia aunque soy votante catalán, y aprovechando tu larguísimo relato para hacer una serie de aportaciones populistas que, en algunos momentos, exceden los parámetros de la objetividad.
Yo estuve muy atento al “30 minuts” en el que tú y tu compañero tuvisteis unas intervenciones destacadas … Una de ellas me impacto muy negativamente … Cuando uno de vosotros (no recuerdo ahora quién) definió la situación como “genocidio”.
Me parece una gravísima acusación (máxime si recordamos tu condición de parlamentaria)ya que tal término implica, según el diccionario de la R. Academia: “Exterminio o eliminación sistemática de un grupo social por motivo de raza, de etnia, de religión, de política o de nacionalidad”.
Creo que se puede hablar de desidia, dejadez, imprevisión, improvisación,desorganización, caos, …. muchos calificativos más adecuados ….
¿Para cuando el libro o el guión? Porque ya es lo que falta para poder sacar provecho de esta no deseada situación por la que pasasteis ….
Y también espero que la experiencia ayude a poner el grano de arena para conseguir que esa Barcelona que dices querer tanto (y sin necesidad de estar afectada por tamaño desastre natural) deje de discurrir por ese camino de suciedad, degradación, incivismo, ruido,inseguridad y pérdida de calidad que desde hace tiempo ya parece ser su destino …. por muchos festivales, carlinhosbrowns, movidas, festejos y otras muestras de maquillaje.
Ahora entiendo el motivo por el cual los políticos de este país nunca podrán utilizar las posibilidades de comunicación que ofrece internet, el anónimato que también ofrece hace que cualquier espacio no moderado se llene de confrontaciones absurdas e insustanciales que no tienen nada que ver con el tema original, y que impiden una discusión racional y útil.
Habría que inventar una ley sobre esto, al estilo de la ley de Godwin, alguien que tenga estilo para las formulaciones que se ponga a ello.
De todas formas, si alguien se pusiera a hacer algun sistema de contacto entre diputados y ciudadanía, se podría intentar un blog meta-moderado por los otros participantes, como barrapunto o slashdot, quizás tuviera opciones de sobrevivir a esto.
Tu tienes el telefono de Moratinos. En algunos pueblitos de España no tienen ni telefono para llamar a urgencias.
Los politicos no servís para nada, de la izquierda a la derecha. Me gustaria ver como lo habrias pasado no siendo diputada.
Tras leer el relato, quiero decir, sinceramente… Gracias!!! Gracias por decir en voz alta algo que muchos de nosotros queremos hacer oír a la gente: la incompetencia de USA en gestionar el desastre. Gracias!
¿A quién votan desde años en Nueva Orleans, a los socialistas o a los republicanos? ¿Es verdad que se trata del Estado en el no baja la criminalidad? ¿cumplió el alcalde lar normas del Plan de la Ciudad?. Pues lo seguirán votando … Como a usted.
Gracias por escribir este blog que me ha abierto finalmente los ojos. Los políticos sois una clase despreciable. No he tenido tantas ganas de vomitar en mi vida como he tenido al leer tu egocéntrica queja. Cometí el error de votarle a tu partido (en España no se votan a los candidatos, esos te vienen impuestos, no hay verdadera democracia sino partitocracia) a partir de ahora, sé de qué mierda estáis hechos y no volveré a votar.
Os habéis dado cuenta de que a todos los que nos ha parecido el relato impropio de un diputada- por su deficiente ortogafía y sintaxi- y propagándisticamente sectario hemos utlizado argumentos, con los que se puede estar o no de acuerdo, para defender nuestras posturas mientras que la pseudo-progresía frente a las opiniones que no comparte se limita a utilizar los insultos propios de aquellos que no tienen más recursos que la descalificación: p.ej. “Fachas”, “la derechona”, “losantianos”, “acólitos de cristina losada”, o bien nos nieganla personalidad por elsimple hecho no piensan omo ellos y lo entrecomillan ( si por ellos fuera nos gaseaban).
Lourdes, tranquila, ya eres una estrella televisiva,le vas a quitar el puesto a la Rahola.
Que cansancio esto de derecha izquierda derecha izquierda!!! SEÑOR@s que la guerra concluyó, que estamos en democracia, o vamos todos a una o se nos hunde el bote!!! es tan difícil entender esto? Tanto cuesta pensar que a fin de cuentas estamos todos en el mismo barco y como le demos tantos golpes de timón vamos a estancarnos!!! vamos a estar siempre en el mismo sitio??? y pretendemos ser algo???!!!! a todos los criticones, y sobre todo a aquellos medio periodistas que pretenden mantener esa “España” separada!!! Dejen de mirar sus bolsillos!!!
Lourdes, siento usar tu blog para decir esto, pero realmente, leer más de 100 comentarios y la mayoria haciendo referencias fuera de contexto me cansa!! Todos pueden hablar, por supuesto!! pero de algo referente a lo acaecido!!
La única que estaba fuera de contexto, la única que sobraba, era la diputada pija que buscaba un poco de notoriedad. ¿Tanto le costaba seguir las recomendaciones de las autoridades y abandonar la ciudad? ¿Pensaba que así tendría algo que contar en las cenas pijas? Pues ya lo tiene. Eso y el desprecio de muchos por su actitud egoísta y aprovechada.
Una simpática contradicción, habitual entre nuestros compatriotas conservadores, es su insistencia, a un tiempo, en la unidad de España y en la desunión entre los españoles.
Señores, decídanse: no se puede andar insultando a la gente por ser catalán y/o de izquierdas, y pretender al mismo tiempo que el país se mantenga unido. Son ustedes, con su nacionalismo excluyente, quienes más propugnan la fragmentación del país, la diferencia entre nacionalidades, regiones, ciudades y barrios. Bien se ve que sólo conciben un tipo de unidad: la de todos bajo su bota.
tanstaaft: Nadie regala nada.
Usted tubo suerte algien le regalo algo: su vida.
conservela y haga algo util con ella, algo que vaya mas alla de sorprenderse por lo obvio, y conmoverse por aquellas cosas que estan mas alla de lo que una persona puede manejar.
usted vivio otros murieron, asi que es su responsabilidad que esas muertes no vayan en valde, porque nada es gratis y cuando alguien lo olvida suceden cosas como N.O
p.d: mis colgas de la infosfera pueden meterse el corolario de Sircar por donde tengan a bien introducirse dicha clase de corolarios.
Lourdes, gracias por tu info, es muy interesante.
Podrías ponernos sitios superguay de New Orleans, mercadillos megabaratos, clubs de jazz con ambientazo, ah y la dirección de ese hotel tan bueno en el que estuvisteis, sí ese de la cadena
Hilton, digo de la cadena “bed&breakfast”
Un besazo y sigue así no cambies.
¿Que tal si les enviamos a 600 criminales presos etarras a ayudar en tareas de rehabilitación a Nueva Orleans antes de que su gobierno los ponga en libertad?
Con un poco de suerte, las bandas de saqueadores y violadores se encargan de tan nobles gudaris.
Saludos desde el barrio del Carmelo.
Hipólito Morales Rodriguez.
BCN
Pero que bien, solicitando ayuda al consulado, ministerio del exterior, ¿no penso que usted no quiere ser española? una vez mas se demuestra que todo nacionalista cuando le conviene es “un españolito hecho y derecho”
Para el sumergible de las 11,47:
Me parece que confundes el culo con las témporas.
Parece que estoy en la cope, joé. Cuánto facha por akí.
Pues si, precisamente los han mandado desde allí.
Grácias hacer posible que supiéramos tantas cosas que recordemos no explicaba ningún medio de comunicación.
Y la verdad aquí hay mucho facherio feroz y antiamericanismo fácil. Cuando la realidad es que da igual que estes a favor o en contra del sistema americano, independientemente de eso ha habido una gestión pésima de esta crisis, inadmisible en Europa para cualquier gobierno de derechas o de izquierdas.
Cualquier gobierno en europa no aguantaria si:
– Los diferentes niveles de gobierno se pasan tres o cuatro dia discrepando en la prensa y no atendiendo a la población.
– no comienza a desplegar el ejercito a la zona hasta la cabo de tres dias.
– no comienza a evacuar rápido a la genta hasta al cabo de 5
– afina a la gente en puntos de evacuación en condiciones precarias: sin agua, ni comida , rodeados de basura y amenazados por bandas con armas. Todo esto les pone en peligro de muerte
– Aparecen más 50 cadáveres en los congeladores del centro de convenciones después de la evacuación
– Aún hoy siguen los cadáveres flotando y no se están empezando a recoger, por que estan pactando con la empresa que hará el servicio
Olvidemos de país se trata y recordemos que es un país rico y desarrollado donde hay gente que se esta muriendo y otra en condiciones precarias.
A mi me parece innadmisible todo elo que ha pasado y sigue pasando.
Felicitats!! ànims moltes ciutadanes estem satisfetes de que un dona forta com tu aguantes la situació amb serenor, ens expliques el que passava allà dintre, que hagis sortit d’allà viva. I … ara puguem opinar lliurament a aquests bloc.
Vaya, estoy visitando varios foros distintos de opinión y en todos predomina la crispación que a la familia marxista y separatista le produce el éxito de la COPE. Ven “coperos” por doquier.
Eso habla y muy bien sobre lo acertado del trabajo que desarrollan los colaboradores de esa emisora.
Si tenemos en cuenta que en CAtaluña cada vez son más los ciudadanos que escuchan a Losantos, quiero entender que aún hay esperanza de que la anestesia nazional-socialista sea asimilada por el metabolismo de la conciencia de nuestra amada España.
Os recomiendo la COPE.
Fastidiaros.
Enhorabona per haver pogut tornar a casa sans i estalvis i pel relat dels fets viscuts. Sense un punt de vista tan proper se’ns fa difícil entendre el que passa allà.
Miquel
gracias por compartir vuestra esperiencia con nosotros. Imagino que situaciones como esta son las que hacen que valoremos más las pequeñeces del dia a dia. Muchos besos.
Noia, quina paciència que heu de tenir. Suposo que fer política implica estar exposada a tota mena de crítiques.. però, després del que heu passat, haver de llegir molts d’aquest comentaris ha de ser dur. Us felicito per l’interès de fer-nos arribar la vostra experiència i el vostre punt de vista sobre aquella realitat. Crec que us hem d’agrair l’esforç que heu fet. El fet que et dediquis a la política, que siguis catalana, que siguis una dona… no hauria de ser rellevant. Ets una veu com n’hi ha moltes i ni tu ni ningú es mereix els insults que has rebut. Els polítics, els catalans, les dones… fan les coses que d’altres no volen fer, i a sobre els pertoca aguantar el paire. Recupera’t, que hi ha molta feina per fer!
AL DE LA 1:14 PM, CUALQUIER GOBIERNO DE EUROPA NO AGUANTARÍA SI:
A. SU CONSELLER EN CAP SE REUNESE CON TERRORISTAS Y PACTASE CON ELLOS SU ESTRATEGIA A SEGUIR.
B.POR UNA OBRA MAL EJECUTADA, HUBIESE DERRIBADO UN BARRIO OBRERO Y MILES DE FAMILIA SE QUEDASEN SIN VIVIENDAS.
C. SE NEGASE ROTUNDAMENTE A APLICAR LA LEGISLACIÓN ANTITERROISTA.
D. SU MINISTRO DE DEFENSA DIJESE QUE PREFERIRÍA MORIR A QUE LE MATEN.
E. MODIFICASE LAS LEYES RELATVAS A LOS MEDIOS DE COMUNIACIÓN PARA BENEFICIAR AL GRUPO MEDIÁTICO QUE FACILITÓ SU ACESO AL PODER.
F. CAMBIASE LAS NORMAS DE LECCIÓN DE JUECES PORQUE SON DE SU AGRADO LOS QUE LES GUSTAN.
G. ,,,
VALE
Pues a mi me gusta lo que dice Lourdes, es muy baliente y es una modelo a seguir, yo tambien quiero ser diputada de mayor y me mola lo que cuenta y como le canta las cuaranta a bus por su guerra a irak y su genocidio de los esclabos negros de luisiana. no se como puede haver tanto facha suelto, se nota que Lourdes les molesta mogollon. NO te cayes y sigue informandonos de la verdad de lo que ocurre en el mundo, los que te critican son cerdos fachas descerevrados que no saben lo que dicen. yo te botare siempre.
¿Que sintió Vd al sentirse en Nueva Orleans como los andaluces en Cataluña?. ¿No recordó el episodio del Carmelo?. ¿Había más periodistas en Nueva Orleans que en el Carmelo?. ¿Ordenó Bush un apagón informativo?.
Se supone que Vd representa al partido de los descamisados. ¿Prefiere las delicias del capitalismo como una sauna y un spa a la mugre de los que ha llamado negros (no ha sido Vd. politícamente correcta)?
¿Ha trabajado Vd. alguna vez en su vida?. Digo trabajar de verdad, no chupar la sangre de los ciudadanos vía impuestos. Si fuera Vd una currante, no estaría en Septiembre en USA.
Por cierto y cambiando de tema, cuando el títere de Zapatero se baje los pantalones con ETA, si es que no se los ha bajado ya, ¿escupirá Vd. sobre los cadáveres de sus compañeros socialistas exterminados por ETA con la complicidad del PNV? ¿Será Vd capaz de dimitir y renunciar a su nómina de política o preferirá ser una parásita a tener principios?.
Por último, el principal obstáculo a la equiparación social de las mujeres son quienes, como Vd, perpetúan la situación de desigualdad con paridades y memeces que sólo sirven para colocar a inútiles (perdón, inútilas, Carmen Calvo dixit) en empleos públicos negados al resto de las mujeres que no comparten su carnet político. Las mujeres de verdad conquistan su espacio social, familiar y económico sin necesidad de cuotas.
¿100 años de honradez?
A mi amiga la jipjope del raval,evidente residuo descartable de la LOGSE:
1. aprende a escribir.
2. cuando un progre trasnochado o tierna aprendiz como tú llama fascista a otro es porque su endeblez mental resultado de la educación socialista logsiana y su falta de madurez neuronal asociada a ella le impide RAZONAR CON ARGUMENTOS.
3. España no ha participado en ninguna guerra de IRAK. Deberíamos haberlo hecho, pues en el mundo actual sólo USA tiene la decisión de plantarle cara a quienes tienen la sana intención de OBLIGARTE A LLEVAR BURKA DE AQUÍ A POCOS AÑOS.
4. Tu heroína ¿está dispuesta a dar la mitad de su sueldo a los esclavos negros de LOUISIANA?
5. Tu heroína ¿estás segura de que ha pagado de su bolsillo el viaje?
A mi cándido amigo JULIO MOLINA.
Claro que la guerra acabó, pero la izquierda española se empeña en remover el pasado, pos supuesto mintiendo: Por ejemplo, ¿devolverá el PSOE la millonada que se llevó a México en el yate VITA en 1.939?
¿Pedirá perdón el PCE a los honrados militantes como mi abuelo que dejó tirados en Alicante mientras sus dirigentes se largaban en avión?. ¿Sabe alguien en España, perdón, este país, que en agosto de 1.936 el acorazado del bando republicano (que no democrático) Jaime I bombardeó a la población civil de Algeciras y de Ceuta, cayendo varios proyectiles en los mercados de abastos abarrotados de clientes? ¿Algún historiador universitario progre es capaz de investigar esto sin irse al paro?
A mi amiga la jipjope del raval,evidente residuo descartable de la LOGSE, con todo cariño:
Se me olvidó comentarte algo:
Es evidente que no sabes escribir, lo cual puede ser por tu responsabilidad o no.
¿Has pensado que a los políticos como Lourdita les interesa enormemente que haya milones de jóvenes como tú?
Sois la generación destrozada por la LOGSE, única ley en la que todo el mendo estaba de acuerdo en que sería un desastre, y os han destrozadfo porque TE HAN ROBADO LA POSIBILIDAD DE EXPRESARTE Y, POR TANTO, DE PENSAR.
Si hay miles como tú, siempre habrá alguna diputada dispuesta a cobrar 80.000 euros al año para tratar de ayudarte a quedarte simpre como estás y que no dalgas jamás de la situación en la que ellos te han metido.
NO ESTÁS PERDIDA. ABRE LOS OJOS. ¿CONOCES ALGÚN SOCIALISTA QUE SEA UN OBRERO?
ANALIZA LA BIOGRAFÍA DE TU HEROÍNA Y OBSERVA LA EDAD CON LA QUE ENTRÓ EN POLITICA PARA VIVIR DEL CUENTO
Dir les coses pel seu nom és una forma d’honradesa. I com sempre, Lourdes, utilitzes la honradesa per defensar de forma vehement aquelles coses en les que creus. Gràcies. El teu testimoni posa damunt la taula una realitat que a molts no agrada que surti a la llum, perquè la toleren en silenci… “la misèria d’uns, el benefici d’uns altres”. Posem paraules a la realitat, fem-ne una lectura crítica. Sempre estem a punt d’edificar de nou, de mirar endavant i dibuixar un futur millor, però només podem fer-ho des del present, des dels aplaudiments que t’agraïen l’esforç i que et demanaven continuar endavant, explicar, lluitar, seguir treballant com a dona, com a ciutadana, com a política, per un món millor. Gràcies per deixar-nos-ho compartir amb honradesa i esperem que alguns en prenguin nota.
Una abraçada
Enhorabuena por tu magnífico debut como reportera de investigación. Como segundo trabajo te propongo que viajes hasta el dolor y el sufrimiento de gentes que sufren la exclusión y la marginación, gentes rechazadas por la mayoría y cuyas voces el poder represivo en su contínuo afán de exprimir al más débil en provecho propio intenta acallar por la fuerza: EL BARRIO DEL CARMEL.
ATENCIÓN:
Dése prisa Sra Diputada, hay un huracán a la vista en Carolina del Norte (USA) y las atoridades han dado la orden de evacuar a la población. Si coje un vuelo rápido UD y su familia pueden estar allí mismo en unas 16 horas… ¡lo que podrá ver UD allí!
Todo por la secta.