¿Per que escriure i compartir la nostra història a New Orleans?
Ahir va fer una setmana que es va acabar el nostre malson, el Marc, en Jordi i jo ja som a casa, però el sofriment de milers de persones continua. Nosaltres que tenim l’oportunitat d’explicar la nostra història ho volem fer per contribuir a la reflexió sobre el que ha passat. Volem deixar el nostre testimoni pels miler de persones que ja no ho podran fer mai i pels milers de persones que tardaran molt de temps en estar en condicions de poder explicar la seva història però que necessiten ajuda immediata.
No podem treure’ns del cap a les persones amb les que vàrem compartir els pitjors moments d’angoixa atrapats en el Centre de Convencions de New Orleans a l’espera d’un rescat que va trigar molt en arribar. Nosaltres sabíem que al sortir d’allà tot acabaria amb la conciència de que érem afortunats… ells i elles estaven molt més desesperats que nosaltres, havien perdut la casa i no sabien si els seus parents i les seves amistats havien sobreviscut.
Nosaltres ja som a casa però molta gent continua en centres de refugiats on hi hauran de viure almenys varies setmanes.
Durant aquests dies han pres contacte amb nosaltres molts mitjans de comunicació. No els hem pogut atendre tots. Per això també el Jordi i jo em escrit aquestes línies, agraint l’atenció que els mitjans ens han ofert i que han permès la denuncia de tot allò que no s’ha fet be en aquesta crisi humanitària sense precedents als Estats Units.
Demanem a aquests mitjans i a la opinió pública que continuin pendents de les condicions de vida i de la història de totes aquestes persones.
Dia 27/08/2005. Arribada a New Orleans: Per fi em sortit del Katrina… a Miami
Vàrem arribar a New Orleans contents per haver deixat per fi al Katrina enrera a Miami. Segons les noticies l’huracà s’havia fet de major intensitat al mar i passaria per Lousiana però es calculava que arribaria després de marxar nosaltres de la ciutat
En el camí del aeroport a New Orleans ens sorprèn que molts cotxes surtin però no sabem la raó.
Aquest primer dia ens vam allotjar al Bread&Breakfast i vàrem passejar una mica pel French Quarter, les tendes s’estaven preparant per l’huracà i vam sopar en un restaurant ple de gom a gom al centre històric.
A la nit rebem noticies de que el Katrina arribarà abans del previst. Diuen que el 28 ja començaria la tempesta i que el moment àlgid seria el dia 29 des de la una de la matinada a la una del migdia. De bon matí ens posem en alerta i truquem a la companyia aèria per canviar el vol. Després de llargues discussions per que ens deien que el nostre vol encara no estava cancel·lat i no podien fer canvis -fins i tot ens van dir si teníem una bola de cristall per saber que vindria un huracà- aconseguim que ens donin places pel vol del dia 28 a les 17h. Dormim tranquils pensant que al dia següent sortirem de New Orleans moltes hores abans que arribi l’huracà.
Dia 28/08/2005. Dia intens en el que l’ “hem de sortir d’aquí com sigui” es transforma en “hem de tenir provisions mínimes”
El dia 28 ens aixequem d’hora per fer les maletes i anar a l’aeroport però quan truquem a informació ens diuen que s’ha cancel·lat el nostre vol i que no hi ha cap altre avió per sortir de New Orleans abans del huracà. Ens donen plaça en un vol per l’endemà de l’huracà.
En aquest moments comença la nostre angoixa i lluita per sortir de New Orleans. Fem tot tipus de gestions per intentar sortir: cercar un vol o llogar un cotxe, tot esta tancat …
Intentem telefonar al Consultat i a l’ambaixada espanyola. Era diumenge i no trobàvem ningú, però vam aconseguir contactar amb el Ministeri d’Exteriors que va començar a fer gestions i ens van aconsellar que ens allotgéssim a un hotel gran. Un edifici gran aguantaria l’huracà i tindríem un mínim de menjar, també havíem d’anar directament al Consultat per que les comunicacions eren difícils.
La responsable de B&B ens feia fora. Va dir que hi havia un huracà i que calia marxar d’allà. Li vàrem explicar que intentaríem trobar un cotxe o hotel gran al centre…
Això vàrem intentar. Ens vàrem dirigir cap al centre on pràcticament estava tot tancat. Aconseguim esmorzar després d’una llarga cua a l’única cafeteria que restava oberta. Anem a diferents hotels però no ni ha cap que accepti l’allotjament de noves persones. En un dels grans hotels ens ho diuen clarament : no accepten a les persones sense reserva prèvia per que no volien tenir responsabilitat civil.
Ens semblava increïble, s’aproximava un huracà de nivell 5, deien a la televisió que rebentaria finestres i portes… i no ens volien allotjar en un gran hotel de formigó on estaríem més segurs???
Finalment a les 14.00h ens vam resignar a quedar-nos al B&B. Veiem com les hores passaven, no aconseguíem allotjament en un hotel i tampoc teníem res per menjar. Vàrem agafar l’únic taxi que quedava a la porta d’un gran hotel i li van demanar parar de camí a comprar alguna cosa de menjar però no hi havia res obert… ni les tendes, ni les gasolineres.
Al B&B trobem a la responsable que després d’una llarga conversa ens deixa quedar per que sinó ens quedàvem al carrer i venia l’huracà. Fins i tot va caldra anar a buscar el rebut per demostrar que ens havien cobrat per avançat dos dies i teníem dret a dormir allà aquella nit. Ens va donar les claus de la casa del costat per poder dormir a una habitació al pis de dalt, ja que allà estaríem més protegits de la possible inundació i a la vegada quedàvem mes protegits del vent ja que estava a la part del darrera de l’edifici.
Per menjar ens va deixar dos paquets de panets -que no arribaven a ser pa-, un grapat de raïm i un bidó de 4 galons (19 litres) d’aigua. No ens podíem creure que ens hagués deixat aquella quantitat miserable de menjar per a 3 persones durant més d’un dia, però en realitat teníem que seguir somrient-li i mostrar agraïment… al cap i a la fi no ens havia deixat al carrer!!!
Com que encara era de dia i teníem poc menjar i molta gana, vam sortir a la recerca d’alguna botiga.
Per sort vam trobar-nos amb un parell d’universitaris que passaven en cotxe. Al veure’ns en aquells carrers ja desèrtics, ens van preguntar que hi fèiem per allà, i van acompanyar-nos a una gasolinera oberta. Allà vàrem comprar provisions per 24 hores que eren les que més o menys vàrem calcular necessitàvem cobrir fins la sortida de l’avió. No quedava massa per escollir però vàrem comprar un paquet de cereals, un litre de llet, un parell de llaunes de sardines, una llauna petita de salsitxes, una llauna del que pensàvem era carn i va resultar ser salsa picant per la carn, mantega de cacauet, una bossa petita de patates, un lot i tres espelmes …
Aquestes son les provisions escasses que en aquell moment eren per passar de 24 a 36 hores 3 persones.
Els propietaris de la casa quan van marxar sense avisar-nos ens van tallar la corrent… ni telèfon, ni llum, ni aire condicionat. Per sort vàrem trobar l’interruptor general per tornar-la a connectar.
Veient la televisió vàrem saber que si New Orleáns quedava a l’Oest del Katrina els danys serien forts però si quedàvem a l’Est de l’ull de l’huracà aleshores els danys serien devastadors. Teníem por, als programes anaven calculant trajectòries i especulaven però no deien res clar, tot i que en general apostaven per l’Oest, es a dir, seria fort però no devastador. L’horari previst de pas era a les 6 am del dia 29 i tot havia d’haver acabat a la 1 pm del mateix dia.
Esperant que la trajectòria final de l’huracà no arrases la ciutat, ens vàrem adormir quan només havien començat les primeres pluges.
Dia 29/08/2005. Viure l’huracà. Reconeixement posterior: no n’hi havia per a tant.
A les 4 de la matinada estàvem en ple huracà i va marxar la llum. Eren els moments més forts del Katrina i teníem por cada vegada que sentíem una ràfega de vent. Al cap de poca estona ens vàrem traslladar d’habitació perquè van començar les goteres i perillava el fals sostre. Just quan vàrem acabar el trasllat amb les nostres coses va caure una part del sostre de l’habitació on dormíem.
A les 9 del matí ja havíem esmorzat i l’huracà ja havia passat. Va ser el nostre primer cop de fortuna, finalment New Orleans havia quedat a l’Oest de l’ull de l’huracà i no havia arrasat la ciutat. Estàvem vius!. Vàrem comprovar com al seu pas havia deixat arbres caiguts, branques trencades i petits danys als habitatges, però no s’havia inundat res.
Convençuts de que l’endemà ens anàvem d’allà vàrem donar un volt ja amb certa tranquil·litat per veure com havia quedat la ciutat. Moltes persones
van fer el mateix… en el centre hi havia molta gent, vàrem veure destrosses importants però tot havia aguantat.
A la tarda tornàrem cap el B&B abans no es fes fosc, la nit ens semblava més perillosa. Ens va cridar l’atenció de que després de tantes hores que havien passat des que el Katrina hagués arribat a la ciutat, no s’havia començat a recollir res, ni tan sols un arbre… no es podia ni passar pel carrer.
Vàrem sopar una mica de pa amb salsa de tomàquet picant, era escàs però nosaltres creiem que seria el darrer menjar al B&B i va començar la nostra primera nit a les fosques.
Va ser una nit horrorosa! Estàvem en una zona pantanosa amb alta temperatura, una humitat insuportable i tot estava ple de mosquits. L’huracà havia rebentat la porta del darrera de la casa i qualsevol podia entrar a robar-nos o fer-nos mal. Teníem por.
Dia 30/08/2005. Inundació de New Orleans i angoixa per no poder sortir
Quan es fa de dia anem a les cabines de la gasolinera a trucar a la companyia aèria i ens comuniquen que han cancel·lat el nostre vol. Havíem de sortir d’allà com fos i truquem altre cop al Ministeri d’Exteriors per que ens ajudi a sortir. Ens diuen que en una hora ens donaran informació a veure si ens poden treure d’allà amb algun cotxe.
Una dona que ve del Downtown ens diu que s’ha inundat. Tornem al B&B i altres persones ens expliquen que tot s’ha inundat. Els veïns son al pati amb la ràdio a tot volum. Escoltem que s’ha inundat la ciutat i l’aeroport, que no es pot ni sortir ni entrar a la ciutat.
Seguim en contacte amb el Ministeri. Ha estat sempre una companyia i suport en els dies més durs. Ens diuen que sembla que la residència del Cònsol s’ha inundat i que no se’l pot localitzar. Això fa més complicat el suport per a sortir de la ciutat ja que no hi ha ningú desplegat a la zona. A partir de llavors tenim contacte amb l’Ambaixada a Washington.
Veient que els veïns porten el cotxe ple de menjar; preguntem: “on podem comprar menjar?” … ens indiquen una botiga a només tres blocs, al Carrer San Charles, carrer principal del nostre barri. Des de allà fem també les nostres trucades i comprovem com no es tracta d’una botiga oberta sinó saquejada i trencada pels robatoris de la gent… per tant no tindrem menjar.
Veiem un petit bar obert on entrem i prenem un refresc; un dels clients te un plat de patates fregides calentes i acabades de fer… uff!!! ens fa l’afecte que es tota una meravella menjar un plat així, convencem a la mestressa per que ens en faci un, va ser el nostre dinar, feia dies que no menjàvem res calent.
Des del bar vàrem fer diverses trucades però vàrem tenir que començar a restringir encara més el telèfon al descobrir el límit de recarrega diària de la targeta de prepagament de telèfon per cada targeta de crèdit: 50$.
No trucàvem a cap mòbil a Espanya i telefonàvem poca estona. Vàrem contactar amb les nostres mares per dir que havíem sobreviscut a l’huracà… un minut amb cada mare. L’Anna -la mare del Marc- no era a casa i vàrem deixar el missatge a la mare del Jordi. Disposàvem de 100 minuts a EEUU, 20 min per trucar als telèfons fixes d’Espanya i 4 minuts a mòbils.
No paràvem d’intentar trobar formes per sortir: truquem a una empresa de taxis a veure si ens poden portar fins a l’aeroport o a uns km fora de New Orlenas però ens diuen que no hi ha taxis disponibles; també intentem cercar solucions amb l’ambaixada per que ens vinguin a recollir però les autoritats americanes prohibeixen aquest dia l’entrada a la ciutat.
No vàrem parar en tot el dia de fer gestions que més tard vàrem continuar fent des de les cabines. Ja ens quedaven pocs minuts de telèfon i acordem amb l’ambaixada que ens truquin ells. La cabina i el B&B eren els nostres punts de trobada. Rebíem les trucades de l’ambaixada periòdicament. El nostre govern havia informat del punt on estàvem al Departament d’Estat Nord-americà i teníem que estar pendents per la possibilitat de que poguessin venir a buscar-nos.
El dia passava i la situació empitjorava, semblava la ciutat dels morts vivents, la majoria gent robant o desesperada. Sentíem gana i por, la policia passava de llarg. A mitja tarda vàrem trucar a la Montse, estàvem desesperats i sentir el nom d’un amic seu em va fer pensar que ella ens podia ajudar. Es periodista de internacional, ha estat en diversos conflictes, potser ens podia ajudar a prendre decisions i ajudar-nos a fer gestions d’una manera més fluida. Nosaltres cada vegada havíem de restringir més el temps de trucades, els minuts s’esgotaven. La vaig trucar i li vaig dir “truca’m ara mateix a aquest telèfon 504 **** dels EEUU estem a New Orleans i necessitem la teva ajuda” i en un minut ens va trucar a la cabina.
Vàrem passar hores i hores a la cabina per fer gestions fins que es va fer de nit. Des de el moment de saber que no teníem vol vàrem fer tot el possible per sortir. Pensàvem que no podríem passar una altra nit en aquestes condicions. Per altra banda, a mesura que les hores passaven la situació de la ciutat es complicava més. Gairebé ja no passava policia, les persones que quedaven pel carrer ens semblaven més perilloses, s’havien generalitzat els saquejos a botigues i restaurants, la gent estava molt més desesperada i violenta, i nosaltres no teníem menjar.
Era de nit i vam tornar al B&B. Una parella que havia parat a la cabina i que ens va veure desesperats ens van donar unes llaminadures i unes galetes salades.
EL Jordi sortia a estones al pati a escoltar la radio dels veïns per tenir informació:
– les autoritat anuncien que no es pot sortir al carrer a la nit sota amenaça de disparar. Ens sembla increïble que pensin en disparar en lloc de repartir menjar als barris on la gent està desesperada.
– confirmem que les autoritats han prohibit sortir i entrar de la cuitat.
– el nostre barri era una de les poques zones que no s’havien inundat
– parlen de la situació a l’Estadi Superdome. Diuen que la gent no te aigua ni llum i s’ha inundat.
Finalment vàrem pensar que nosaltres estàvem malament però al cap i a la fi havíem tingut sort: érem a una de les poques zones de la ciutat no inundades i en realitat estàvem molt millor que els milers de persones que s’havien traslladat al SuperDome. Teníem un llit i aigua corrent i ells no tenien res. No acabàvem d’entendre com podia ser que s’hagués enviat a l’estadi a les persones per protegir-se de l’huracà i no havien fet cap previsió: portaven 2 dies sense aigua corrent, llum, aigua per veure, menjar… no enteníem com podien tenir-los en aquelles condicions, però tampoc enteníem per que la gent que parlava per la radio no ho criticava i els hi semblava una situació “normal”.
Érem de les persones afortunades però ens esperava altre cop una nit horrible al B&B. La calor i la por quasi bé no ens deixaven dormir, tot i que la dolçor del Jordi que ens va explicar un conte sota la llum de les espelmes ens va ajudar a tranquil·litzar-nos i dormir una estona.
Dia 31/08/2005. Fugida cap al Convention Center i primer dia desamparats
Ens vàrem aixecar només fer-se de dia. Després de passar tanta calor no hi havia possibilitat de dutxar-nos, ja no funcionava l’aigua.
De nou ens vàrem dirigir a les cabines per continuar fent gestions per poder sortir d’allà. La situació era encara més precària, l’aigua sortia de les clavegueres i formava bassals bruts plens d’insectes, algun carrer proper al nostre s’havia inundat.
Al cap d’una estona vàrem començar a veure com moltes famílies senceres marxàven duent les seves coses. En dues ocasions algú que passava en cotxe va parar per avisar-nos de que l’aigua venia… o marxàvem ràpidament –ens van dir- o moriríem.
Comença l’èxode
En pocs minuts recollim les nostres coses del B&B i sortim desesperats seguint a la gent que també corria pel carrer. Un policia ens indica que anem al Convention Center. Aquella llarga caminada va ser un dels moments mes difícils, carregats,
amb molta calor i pensant que l’aigua podia arribar en qualsevol moment i ens ofegaríem.
Per fi arribem al Convention Center i… allà no hi havia ningú!!! A la porta del hall H vàrem trobar un grup de cotxes de policia parats. Els hi vàrem preguntar on teníem que anar i ens van dir que no ho sabien, que ells també estaven perduts. Un d’ells, però, va fer una trucada i ens va dir que ens dirigíssim al hall A ( el centre te més d’un Km de llarg, els mòduls s’anomenen en ordre alfabètic: A, B, C …, érem a l’altre extrem). Ens van veure tant desesperats i suats que ens van donar una ampolleta d’aigua per cadascun. Sort n’hi va haver d’aquesta aigua que vàrem fer durar unes quantes hores.
En el Hall A hi havia un grup nombrós de persones a l’exterior. “On es fan les cues? I els helicòpters? Com està organitzada l’evacuació?” Ningú sabia res. Vàrem parar a varis cotxes de policia dels que passaven contínuament pel carrer, uns ens deien que tampoc tenien informació, altres ens van dir que calia esperar-nos allà que ja ens vindrien a evacuar.
Arribada al C.C, Convention Center o Camp de Concentració?
Des d’una cabina situada a l’interior del Centre de Convencions anàvem trucant regularment a l’ambaixada com havia esta la nostra pauta fins aleshores (cada 2 h) per indicar on estàvem per si ens venien a recollir. A primera hora de la tarda ens van dir que el govern Americà els havia assegurat que farien una evacuació ràpida del Centre abans de la nit.
El que veiem ens semblava increïble. No hi havia cap organització… al menys des dels serveis públics per que, per altra banda, de seguida va aparèixer un home que havia organitzat una botiga per vendre a preus desorbitats menjar que escalfava en un fogonet de càmping. Es formaven unes cues immenses, i aquell menjar no et donava cap garantia. Ens va semblar i ho vàrem comentar una mostra evident del “capitalisme salvatge”… com es pot “aprofitar” de que estem aquí sense menjar per posar preus alts?, com es pot atrevir a fer negoci aquí?.
Economia salvatge de mercat
Per això vàrem fer aquesta primera foto mentre anàvem repetint una i altra vegada ”això es increïble”. Érem gairebé els únics blancs, juntament amb alguns vells i malalts que anaven portant en camions de mudances. Allà només hi havia negres pobres i malalts… el que haviem vist a les pel•lícules d’esclaus persistia a Louisiana?, estàvem vivint el dia a dia quotidià del quart món ocult a aquest país?
A mitja tarda tothom arribava amb algun gelat. El Jordi va sortir a mirar… hi havia un camió de gelats aparcat que algú havia robat i uns nois repartint gelats. Va ser el nostre menjar d’aquell dia. Teníem molta set i el Jordi va anar a agafar un capsa d’ampolletes d’aigua.
De cop vàrem escoltar sorolls i crits… Eren els autocars!! Per fi podríem marxar d’aquell lloc horrible!!! Però de seguida vàrem veure que tan sols arribaren 5 autocars; la gent s’empenyia l’un a l’altre per intentar ser els primers en sortir d’allà, ningú organitzava res.
Arriben els primers autocars i primers devessalls
Finalment en Jordi va marxar a trucar i justament en aquell moment va haver-hi una “avalanxa”, iniciada pel so d’un tret. Va ser una sensació horrorosa … sentir una remor de fons sense identificar d’on venia, cadacop mes gran. La gent cridava “water! water!“. El fet de que ens haguessin dit que la ciutat s’acabaria inundant va fer que el pànic s’apoderés de la multitud. La sensació era de que una onada gegant estava apunt d’arribar i ofegar-nos. El Marc va sortir corrents sense rumb, tot era fosc, la gent corria, i jo darrera d’ell per no perdre´l. Vaig aconseguir agafar-lo. La gent corria, es trepitjaven els uns als altres, ens vàrem protegir darrera d’una barana de formigó, i poc a poc tot va parar. Afortunadament vàrem aconseguir trobar al Jordi, hi havia ferits, persones per terra trepitjades, algunes d’elles semblaven mortes.
No podíem continuar estant allà… hi havia trets, “avalanxes”… ens podien matar. Vàrem decidir pujar al pis superior on encara no hi havia gaire gent.No seriem dels primers en agafar l’autocar però podia ser pitjor quedar-nos allà baix.
Al costat hi havia una altra família que tenia una nena de 4 anys, la Jeanola. No podíem dormir i vàrem començar a parlar. Era increïble que tot això estigués passant a Estats Units comentàvem. El pare de la Jeanola, l’Alan es preguntaba… “on es l’exercit americà? es l’exercit més poderós del món i no ens ve a evacuar?, com podia ser que el govern gastes 3.000 milions de dòlars diaris a la guerra d’Irak i en canvi no dediques diners a treure’ls d’allà? estàvem indignats.
Vàrem intentar dormir o mig descansar.
Unes dones ens van comentar que ni a la CNN ni a la Fox parlaven del Convention Center. Cap mitjà de comunicació nord-americà parlava de que hi havia més de 10.000 persones sense menjar ni aigua i ni tan sols mencionaven el nostre edifici. Vàrem saber que l’evacuació del Centre de Convencions no era prioritària pel Govern Americà. Només es parlava del Super Dome!!
Érem conscients de que estàvem perduts si el nostre lloc no era notícia. No enviarien a la policia per posar ordre, ni portarien aigua i no ens traurien d’allà. La situació era extrema i dramàtica, l’única sortida era parlar amb els mitjans de comunicació i tenir l’oportunitat d’explicar el que estava passant. Afortunadament la Montse es periodista i ens va fer de pont.
A nosaltres tota aquesta manca d’atenció del govern ens semblava increïble,com podíen haver enviat allà a 10.000 persones en aquelles condicions i sense cap organització?. Ens sorprenia, per altra banda, la manca quasi absoluta de crítica de les persones amuntegades en el Centre. En realitat no esperaven que el govern (L’Estat) fes alguna cosa per elles. El Jordi deia: “a aquesta gent li deuen posar alguna cosa a l’aigua des de petita per que no tinguin capacitat critica.”
Aquella nit vàrem sentir al pis de baix una altra avalanxa que vàrem viure amb molta por però afortunadament no ens van arrossegar.
1/09/2005. Segon dia al CC : la sensació d’inseguretat és total
a Madrid. Per primera vegada una de les cadenes de televisió més importants d’Estats Units i del món menciona l’existència del lloc on sóm. El corresponsal de la CNN a Madrid fa una connexió en directe per explicar que una diputada i la seva família son a l’interior de l’edifici i parla per primera vegada de la difícil situació que patim les més de 10.000 persones que esperem ser evacuades. Ens passen un telèfon del servei de la CNN en espanyol per fer-me una entrevista i poder explicar directament el que estem vivint. Per primera vegada tenim la oportunitat d’explicar als mitjans de comunicació nord-americans el que està passant en el Centre on comença a morir la gent.
New Orleans: Com una ciutat en guerra! Vistes des de C.C.
Per la meva doble vessant de ciutadana i la vegada haver tingut responsabilitats polítiques no acabava d’entendre el perquè ningú havia previst cap organització. Fins i tot em passava pel cap a estones pensar qué és el que hagués fet jo… amb tantes sales que hi havia, es podrien tenir a les persones amb una millor distribució, decidir llocs, “letrines”… fins i tot si no podien arribar els helicòpters amb menjar, es podria haver repartit de forma racional i organitzada l’aigua i menjar del Centre comercial.Hagués estat una espera amb angoixa però no amb tanta desesperació.Havíem de començar a fer moltes mes trucades però gairebé no teníem minuts a la targeta de prepagament del telèfon. La Montse ens va gestionar a través del servei d’emergències consulars més targetes de pagament. El consulat de Houston se’n va encarregar. Aquelles targetes van ser claus per no perdre la comunicació i poder-nos salvar.
10.000 persones esperant que ens evacuessin. Portem dos dies.Per la meva doble vessant de ciutadana i la vegada haver tingut responsabilitats polítiques no acabava d’entendre el perquè ningú havia previst cap organització. Fins i tot em passava pel cap a estones pensar qué és el que hagués fet jo… amb tantes sales que hi havia, es podrien tenir a les persones amb una millor distribució, decidir llocs, “letrines”… fins i tot si no podien arribar els helicòpters amb menjar, es podria haver repartit de forma racional i organitzada l’aigua i menjar del Centre comercial. Hagués estat una espera amb angoixa però no amb tanta desesperació. Havíem de començar a fer moltes mes trucades però gairebé no teníem minuts a la targeta de prepagament del telèfon. La Montse ens va gestionar a travésdel servei d’emergències consulars més targetes de pagament. El consolat de Houston se’n va encarregar. Aquelles targetes van ser claus per no perdre la comunicació i poder-nos salvar.
El primer va ser trucar a les mares amb qui feia gairebé dos dies que no parlavem. Pensàvem que ja s’havia fet difusió de la noticia a Espanya i volíem que no s’espantessin tant. També vàrem seguir trucant, parlant, fent gestions per sortir d’allà.
Vaig poder connectar amb el Ministre Moratinos, parlar amb ell em va tranquil•litzar. Li vaig explicar la situació i ens va informar de les gestions que s’estaven fent al màxim nivell polític per poder evacuar a tots els espanyols atrapats a New Orlens. També vàrem quedar que a partir d’aquell moment, cada dues hores establiríem comunicació amb el Ministeri d’Exteriors per tal de coordinar l’evacuació tant aviat com el govern d’Estats Units donés una resposta concreta sobre les diverses possibilitats que s’estaven plantejant.
Es feia de nit i a la ràdio les noticies no eren gaire bones. El govern americà informava que s’havia suspès l’evacuació del Centre per considerar-ho perillós. Ho justificaven dient que a la nit anterior s’havia ferit a un soldat. Jo pensava…: “us imagineu que a un Barri de Barcelona passes això?… hi ha un tret i la policia marxa en comptes de tornar amb més policia per protegir a la resta de 9.999 ciutadans que també es sentien insegurs?.”Tot empitjorava per moments. Tot estava molt més brut, l’aigua era molt escassa, la gent estava molt més desesperada… en realitat nosaltres érem afortunats… la majoria de la gent havia perdut la casa i no sabien si una part de la seva família estava viva o morta.
Ens van dir que alguns mitjans volien parlar amb nosaltres i vàrem fer declaracions a algunes ràdios i mitjans de comunicació.
En una de les trucades de rigor per comunicar que seguíem vius i esperant l’evacuació a la porta 211 del hall A vaig rebre la comunicació de la Vice-Presidenta del Govern Maria Teresa Fdez. De la Vega. Altre cop em confirmava que el govern espanyol estava totalment bolcat en aconseguir que tots els espanyols sortíssim d’allà.
L’ambaixada ens comunica que sembla que uns altres catalans són també al Centre de Convencions i que cal localitzar-los per poder organitzar l’evacuació conjunta. Intentem trobar a la família Fuster passant la veu a la gent del voltant i a les “pandilles” que es movien per tot l’edifici. Quan els hi vàrem comentar a la família veïna, la dona va dir: “a nosaltres els negres també ens agrupen però per que morim.” Ens havíem allotjat a un B&B per veure de prop com vivia la gent i aproximar-nos a la realitat quotidiana. I tant que ens vàrem aproximar!!! El destí ens va situar en el grup dels negres pobres i vàrem poder viure i patir directament l’atenció que mereixien pel seu govern.
Es va fer de nit. Vàrem intentar dormir a estones tot i que era molt difícil per la calor, la por i el malestar. M’havia preparat un “llit” més “còmode” amb una cadira i una tauleta; vaig tenir sort i vaig poder dormir tres hores seguides… estàvem esgotats.
Aquella nit ens vàrem assabentar que hi havia hagut varies morts i segrests a ma armada dins del Centre. La sensació d’inseguretat era total. Sobreviure ja no era tan sols una qüestió d’aconseguir aigua i menjar… era qüestió de sort el que no ens toqués estar al mig d’un tiroteig.
2/08/2005. Segon dia al CC: situació de putrefacció i d’inseguretat total
El dia va començar molt aviat per a nosaltres. Eren les tres de la matinada quan ens vàrem posar en marxa.
La CNN Internacional ens demana la possibilitat de que busquem a alguna persona nord-americana atrapada també al Centre de Convencions que pugui explicar be en anglès la situació que estem vivint. Jo mentrestant faig una altre intervenció a la CNN en espanyol. Ho vàrem tenir clar. Havia de ser l’Alan Gould, que tot i que aleshores ni sabíem el seu nom, havíem compartit els dies i les hores amb ell, la seva dona i la seva filla petita, amb qui el Marc també hi jugava.
Alan va fer unes escruixidores declaracions de les darreres hores que vivíem i, com tots nosaltres, va posar el seu gra de sorra per fer que els que estàvem al Centre de Convencions poguéssim sortir el mes aviat possible. Ell va dir “això és un genocidi d’avui en dia”
En aquells moments el Centre de Convencions era ja un lloc putrefacte… penseu en 10.000 persones desorganitzades, generant escombraries i excrements. Molta gent tenia ja símptomes clars de deshidratació, les enfermetats s’estenien, nosaltres també començàvem a tenir problemes de salut, cansament, deshidratació ja no ens quedaven forces i ens trobaven malament.
Es viu entre escombraries, excrements i bassals putrefactes.
De cop i per primera vegada arriba un grup de periodistes al Centre. La cadena ABC news ens filma i ens demana fer declaracions… son les primeres imatges nostres al centre que es veuen a Espanya. La gent estava desesperada i explicava com els soldats no els havien deixat sortir més enllà d’un cert perímetre. “Doncs marxarem i que ens arrestin, i així almenys ens hauran de donar aigua i menjar” deia la gent. Altres van començar a cridar “ens tenen a tots els negres aquí per que desesperats ens matem entre nosaltres”.
La ciutat comença a cremar. Vistes des de el CC.Al voltants de les 10 del mati se’n va la llum i el telèfon, i el Jordi comenta que potser venen els soldats. Però encara tarden en arribar i la falta de comunicació exterior, especialment la manca de possibilitat de comunicar amb les autoritats espanyoles ens fa sentir desemparats. Ja no sabran on estem o si som vius -pensàvem- o fins i tot els soldats ens podrien obligar a marxar del punt on havíem informat que els estàvem esperant. Pensar tot això fa que augmenti encara mes la tensió i la por.
A
la vegada comencem a sentir-nos realment malament físicament. Mentrestant el Jordi mira de explicar a tots els periodistes que es troba la nostra situació, demanant que avisin al govern espanyol. Es una situació realment angoixant, límit. Mirem de trobar una altre cabina al carrer o a algun edifici dels voltants però no en funciona cap.
La primera mesura d’ordre es per protegir l’helicopter del Bush i no als ciutadans. (I l’aigua? I el menjar?)
Van passant les hores. El Jordi demana ajuda a un policia per posar-se en contacte amb el govern espanyol però lluny d’ajudar-nos el policia li recorda que hi ha 35.000 americans abans que ell. Estem convençuts de que haurem de passar més dies en aquell ambient de tortura psicològica i física i ens preparem per passar una altre nit en el Centre. Ja son les tres de la tarda.
S’estava arribant al limit.De cop i volta veiem un grup de soldats que sembla que busquen algú. Ens busquen a nosaltres? Ens identifiquem i ens diuen que els acompanyem ràpidament. Mentre marxem, es produeix un dels moments més emotius de tots els dies: els soldats ens venien a buscar i a la vegada a protegir per si la gent es revoltava al veure que marxàvem abans que ells….però la seva reacció va ser aplaudir-nos . Se sabia els esforços que havíem fet per visibilitzar la situació infrahumana del Centre de Convencions i ens ho van agrair. Es un moment emocionant que mai oblidarem, sentir la solidaritat i humanitat de la gent tot i estant desesperada.
Això es Amèrica!!??Després de sortir de l’edifici els soldats ens ofereixen menjar i aigua. Es en aquells moments quan som realment conscients dels dies que fa que no mengem. Al cap d’una bona estona ens diuen que hem de pujar en un camió. Quan marxem veiem que la resta de soldats comencen a repartir menjar militar i aigua entre la gent.
Ens traslladen a una explanada plena de soldats des d’ on ens havien d’evacuar, ens deixen a l’ombra amb una capsa d’aigua i marxen. Un policia gegant s’adreça a nosaltres i ens diu que això és una zona de seguretat i que no podem estar allà i que ens hem de desplaçar… altre cop cap el Centre de Convencions!!! De nou un món d’explicacions fins que aconseguim fer-los entendre que estem esperant el trasllat.
Per fi arriba l’helicòpter que ens trasllada fins a Baton Rouge al centre de coordinació d’operacions… una hora de vol, son les 17.00. Em deixen fer una trucada que em permet connectar amb el govern espanyol i explicar on estem per que ens vinguin a recollir. Ens comuniquen la bona notícia de que també la família Fuster ja es fora de perill i ha estat evacuada. Es reuniran amb nosaltres i tots junts viatjarem amb cotxe cap a Houston.
A les pantalles de les televisions veiem els nostres “veïns” al hall A on hi havíem passat tantes hores. Continuaven allà!!! No podia ser!!! Allò era un infern i pensar que ells haurien de passar una altre nit en aquell edifici mentre nosaltres ja estàvem fora ens va fer viure un dels moments més tristos de la nostra experiència.
A les 22.00h arriba la família fuster. Ens va alegrar tant trobar-los!!! Feia moltes hores que els buscàvem. Aproximadament a les 12 de la nit arriba el personal enviat per l’ambaixada espanyola a recollir-nos.
Per fi a les 7 de la matinada vàrem arribar a l’hotel de Houston i ens vàrem poder dutxar… ho desitjàvem feia hores! Ens vam quedar dos dies per descansar física i psicològicament, rebaixar la tensió i estar una mica més centrats i tranquils.
Pensàvem en la importància de l’aigua de tot el procés: l’aigua de l’huracà, l’aigua que inunda la ciutat, l’aigua corrent que no tenim, l’aigua per veure que ens falta. No ens podíem treure del cap com s’havia anat degradant la situació d’hora amb hora.
Pensàvem en la responsabilitat clara de les autoritats (ja siguin locals, de l’Estat o Federal) per la tortura que va patir la gent i la mort de moltes persones. Les decisions equivocades de enviar a milers d’éssers humans a un lloc sense aigua, menjar ni organització,,, però sobre tot les conseqüències de la falta d’inversió pública en sanitat i serveis.
Al Golf de Mèxic cada any hi ha varis huracans de nivell 4-5 i països molt més pobres que EEUU tenen més capacitat de prevenció per que no passi un nivell de desgracia tant elevat.
Vius a flor de pell la importància de les decisions polítiques per a la vida de la gent i penses en la importància de lo públic, de l’Estat, de l’organització.
No volem acabar aquest escrit sense agrair a totes les persones que han fet possible que estem a casa nostre i que han estat preocupats/ades per nosaltres : el govern espanyol, companys i companyes del PSC, la xarxa d’amigues i amics. També volem mencionar especialment els mitjans de comunicació que van ajudar a informar sobre la situació al Centre de Convencions. I a totes les persones que aquells dies a New Orleáns ens van ajudar.
Sabem que som afortunats per que som a casa nostra i encara hi ha milers de persones sense casa, la seva ciutat ha desaparegut, encara no saben on esta part de la seva família, i esperem que el més aviat possible puguin refer la normalitat de la seva vida.
Technorati tags: Noticias y política, Sociedad, Katrina, Hurricane Katrina, Catastrofes, Societat, New Orleans, Sociedad, Noticies, USA
Cuando el PSOE de Felipe González hizo pública la preparación de los miembros de su Gobierno, los españoles centraron su atención en el ministro del Interior, José Luis Corcuera.
Era electricista. Una profesión sin duda muy respetable, pero… ¿Estaba preparado para dirigir una de las carteras más importantes del país? Terrorismo, inmigración… Un mundo en sus manos. A la primera de cambio, llegaron los gazapos. Corcuera se hizo famoso en dos patadas.
Como lo oyen. Primero con la “patada en la puerta”, una ley que quebrantaba los derechos constitucionales de los ciudadanos al permitir a las fuerzas de seguridad del Estado entrar en los domicilios particulares sin necesidad de una autorización judicial.
Fue la tan conocida como breve ley Corcuera… Después, un puntapié en la espinilla presupuestaria: el desfalco de los fondos reservados. El ministro reconoció que había comprado joyas a su esposa con cargo a esta cuenta especial del Estado.
Y recuerdan a Luis Roldán. Nunca terminó el bachillerato. Sin embargo, en su currículum -remitido al primer Ejecutivo socialista- aseguraba que estaba licenciado en Ciencias Empresariales. Mentía. Añadía, además, un máster en Economía para aumentar la bola. A nadie le importó. El Gobierno de González le aseguró una rápida y encumbrada trayectoria profesional.
Primero, como delegado del Gobierno en Navarra (1982). Y unos años después, como director general de la Guardia Civil (1986). Era el primer civil al frente de la Benemérita. Pero su meteórica carrera también se vio truncada. Justo cuando su nombre se barajaba entre los candidatos para sustituir a Corcuera al frente del ministerio, Diario 16 destapó un desmesurado incremento de su patrimonio.
Los sucesivos escándalos pusieron fin a su vida política y Luis Roldán terminó con sus huesos en prisión. Corcuera y Roldán fueron dos ilustrados de la política española de los años ochenta y noventa.
Ahora destacan, por su gran formación académica personajes tan cultivados como Caldera, Pepiño Blanco, Carmen Calvo… etc, etc.
Vaya secta de indocumentadosiletrados.
Estoy realmente sorprendida de como la gente gusta de escudarse en el anonimato para decir improperios y cómo salen a relucir las miserias y los complejos..Cualquier persona con un mínimo de sentido común tendría que reflexionar y no “berrear” como si el mundo estuviera dividido por colores políticos. La política debe estar al servicio de la humanidad, es algo que muy pocos parecen entender. Esta catastrofe natural es una llamada de atención para que los gobiernos revisen sus prioridades, parece claro que el presidente “estadounidense” (no digamos americano, que no es exacto)tiene un grave conflicto a este respecto y espero que sus ciudadanos lo obliguen a rectificar, el dinero enviado a Irak para matar a tantos inocentes habria servido sin duda para evitar que aquella presa se rompiera, y para realizar una evacuación en condiciones, no lo creen?.
Finalmente quisiera recordar que en el planeta tierra todos somos vecinos, y estamos a merced de los caprichos de la naturaleza, el desarrollo de los paises de primer mundo nos habria de servir para paliar el sufrimiento de los que no tienen medios para defenderse de sus inclemencias, o nadie se acuerda de los millones de africanos que mueren de hambre y sed cada año. Si nos estamos cargando el planeta con el calentamiento global al menos deberiamos ayudar a pagar la factura!!!!
Creo que el problema fundamental es cuando ineptos e incompetentes llegan al poder.
Si george w bush no hubiera robado las elecciones en el 2000, con toda seguridad no
se habria producido el 11-S, ni las guerras de irak, afganhistan, ni el 11-M, ni el 7-J
ni lo de new orleans, ni tantas otras desgracias.
Creo que el gobierno de bush y sus secuaces es el mas corrupto de toda la historia de USA,
comparable (y ya es decir) al de felipe gonzalez de la epoca de filesa, gal, roldan, etc.
Con la diferencia de que esta ultimo al menos, no provoco la muerte y sufrimiento de
millones de personas.
Aunque no vote a los socialistas, aprecio el relato de Lourdes. Creo que al margen de
politica es una buena persona.
A los mediocres y envidiosos que utilizan este foro para insultar o para hacer propaganda
(lease ” Tarradellas For Ever” ) espero que la gente inteligente recuerde quienes y jamas
les vote, ni les de ningun apoyo.
Yo después de leer todo esto estoy tranquilo. Afortunadamente en España ganó ZP las elecciones y sé que con la potencia del estado en España y lo bien preparados que estamos sé que ni un huracán de tipo 5 nos hará nada (en cambió un racha de viento y PAFFFFFF mata a 11 personas, pero eso es otra historia ……).
Progres, que dios os bendiga.
Gràcies per explicar tot això, llegir-ho fa molt que pensar, molt més del que pots pensar ara. On són les prioritats polítiques? com es pot deixar morir a la gent? era primer vigilar que atendre a la gent? com és possible que passi al suposat 1er país del món? aquest és el nostre model? cap a on anem? hem de reflexionar molt i fer que els polítics actuïn en conseqüència.
Paula
Tarradellas For Ever me ha dejado impresionado. Enhorabuena por tu claridad de ideas. La clave de la sociedad es el individuo, libre y decisor de su destino, único titular de derechos y obligaciones. El resto son resabios totalitarios en mayor o menor grado.
A ver si en Andalucía también nos animamos a terminar con el régimen corrupto de Chaves (que por cierto, nació en Ceuta, aunque lo oculte). cada uno tiene lo que se merece.
a mi amigo ENDESA ES ESPAÑOLA
Estás equivocado. Esta lumbrera es una excelente persona, pues me ha permitido ver que no estoy sólo en mis pensamientos.
Totalmente de acuerdo en que no la ha votado nadie. Pero vayamos más allá. ¿Quién la colocó en un lugar alto de la lista electoral?. ¿A cambio de qué?. ¿Qué precio tuvo que pagar por ello?. ¿Alguien se cree que los partidos políticos españoles son democráticoa en su funcionamiento interno?. Yo, antiguo militante socialista, te aseguro que no, ni el PSOE ni ninguno, pero con una diferencia: el porcentaje de muertos de hambre que entran en el PSOE para vivir de la política es mayor que en otros partidos y eso no se es objeto de discusión, es un dato objetivo, basta con ver las biografías de nuestros padres y padras de la patria. ¿lo he dicho bien?.
Conclusión: hasta que yo, elector, no pueda elegir a quien voto de cada lista electoral, esto es el Patio de Monipodio y, puestos a elegir ladrones que me gobiernen, prefiero a los que reduzcan el peso del Estado, que el final lo pago yo.
PROPUESTAS:
1.- Distritos uninominales, como en Inglaterra
2.- En su defecto, listas abiertas.
3.- Que cada cargo público cobre lo mismo que cobraba y declaraba antes de dedicarse a la política. (MANDA HUEVOS, LOURDES)
Su propuesta 3 es excelente sidigominombremeechan, pero dése usted cuenta de que con un sueldo de corista suplente no da para sacar adelante a la familia de ZP. Otros que las pasarían canutas: Patxi y Pepiño, sin profesión conocida.
Bien echo Lourdes, gracias por tu onradez, los buenos te apoyamos. Tenemos que mantenernos unidos contra los fachas y defender a los trabajadores y para eso estais los politicos que sois valientes y como digo la gente buena os apoya, solo son envidiosos los que os tienen envidia y os atacan y lo hacen porque saben que ellos no valen lo que valeis vosotros, es solo eso.
parece mentira que una persona tan “inteligente” no respondiera al aviso de evacuación que todos llevábamos días oyendo. Parece tonta. Pilar
Sòc català i visc a Califòrnia. He après moltes coses de le seva expériencia. De vegades, aquest païs “de llibertat” sembla lo contrari i la desinformació es molt gran.
En tot cas, penso que no han superat encara del tot el tema de l’esclavitut i la segegació del sud (que no fà tant!) i sempre tenen un gran complexe amb els negres, però molta gent els tracte bastant malament com als hispanics.
Molta sort i una abraçada!
Alberto Salvat
Que estupidez llevarse a la familia al peor huracán de la historia de USA.
Lo que más me ha chocado es comprobar lo rápido que la población de Nueva Orleans descendió al caos, viviendo entre basuras y dedicándose a la delicuencia. Claro que en realidad no era toda la población de Nueva Orleans. La civilizada obedeció las órdenes de evacuación. Los que se quedaron fueron otros. Hay gente que habla de esclavitud. Puede que sea así, pero entonces no se trata más que esclavitud a la propia estulticia, esclavitud a la propia ignorancia, esclavitud a la propia pereza. En un país como EE.UU. no hay excusa alguna para vivir así, no hay “es que” que valga. Decir que se les discrimina a los negros es tan absurdo como quedarse esperando una llamada del gobierno de España para saber qué hacer minutos antes de una catástrofe segura. Esa gente vive así porque es así como decide vivir. Deciden no dar golpe, deciden no obedecer las órdenes de las autoridades, deciden tirar de forma desordenada la basura y no limpiar, deciden culpar a otros, deciden sacar rentabilidad política de la desgracia que ellos mismos se han traído encima de sus cabezas. Leyendo el relato casi analfabeto de esta diputada que cubre de gloria la institución del Congreso, uno tiene la impresión de que debe venir de un país donde todo está perfectamente controlado, donde se está preparado para todo. La triste realidad es muy otra. Se quema el monte y debido a la ineficacia de las instituciones locales (socialistas) se queman 11 personas. Se hace un tunelito en Barcelona y como hay gente que sisa los dineros públicos, cientos se quedan sin hogar. Cada año poblaciones de Cataluña se ven arrasadas por riadas completamente previsibles contra las que no se hace absolutamente nada. Pero ¿qué podemos esperar de las autoridades si tenemos como botón de muestra esta lumbrera que arrastró a su familia hacia el peor huracán de la historia de los Estados Unidos? Decir que lo hizo para asegurarse sus quince minutos de fama en la tele sería sobreestimar su capacidad intelectual. Hasta allí no llega.
P.D. Una sugerencia, ahora que les han puesto internet a los diputados en el trabajo, Lourditas podría seguir un curso a distancia de español, para que aprenda a expresarse con la corrección que se espera de nuestros representantes.
Las mujeres y los niños primero
Se que desde aqui no puedo imaginar lo que es sentirte atrapada con tu familia de esta manera.
Pero no pude dejar de preguntarme como me sentiria, si debido a los motivos que sean yo consigo que un grupo de “soldados” vengan a escoltarme para defender mi plaza en el helicoptero de mis compañeros de infortunio, sabiendo que dejaba alli a enfermos, niños y ancianos.
Imagino que yo hubiese actuado igual, por algo nos han dado el instinto de supervivencia. Pero me gusta pensar que mi actitud posterior seria mucho mas de remordimiento por mi actitud en esos momentos de peligro.
Creo que alguna vez pensaria en el espacio y peso ocupado por los soldados y sus armas, que podria haber venido ocupado con agua, comida, medicinas… quizas salvando alguna vida.
Pero ya esta bien, me alegro sinceramente de que tu y tu familia os encontreis por fin bien y os deseo que nunca tengais que pasar otra vez por algo semejante.
1saludo
Molt bon blog, felicitats !!
Celebrem que lo pitjor ja ha passat.
El que era d´esperar també es la aparició dels ressentits i carronyaires que anyoren temps passats.
Salutacions a la teva familia desde Sant Fruitós.
No hagas caso a la gente que te critica por tirar de tus influencias para salvarte a ti y a tus seres queridos. No es indecencia, sólo es instinto de supervivencia y todos lo hubiésemos hecho. No tengas remordimientos por haber dejado en tierra a cientos de desafortunados pobres a abandonados a su suerte. Es problema de Bush no tuyo. Hiciste lo correcto. En cuanto a las críticas por tu estilo, ahí sí que tengo que darles la razón a tus críticos, escribes muy mal y deberías intentar remediarlo. En suma, me alegro de que te salvases y ni caso a los que te llaman una sucia aprovechada insolidaria que sólo busca promocionar su carrera política a costa de la desgracia ajena. No tienen razón.
No se q hacias en los Estados Unidos si no te gusta nada ese pais, me parece alucinante ser tan hipocrita
Es lo tipic dels invasors, dels dictadors , d’aquells que nomes coneixen la raó de la força. Es culpable l’inocent i qui causa la desgracia no en te cap culpa. Si hi ha una opnió mundialment generalitzada es la de la inoperancia de l’administracio municipal, estatal i federal en aquesta desgracia. Pero no. Els qui anyoren a la dictadura franquista i a la “pureza de raza desde la unidad de destino en lo universal” tenen la solució a tot. Es culpa d’una diputada. Que facil es viure amb dues neurones per poder veure un mon amb blanc i negre.
Hay algo que no entiendo. Cuando todo el mundo huye del huracán, tu te diriges hacia él llevándote a tu familia. ¿No crees que es un mal ejemplo el que das? ¿No piensas que has actuado de manera irresponsable?
LOURDES DIMISION
El verano próximo debería UD prescindir de las vacaciones para hacer un curso acelerado de lengua española.
Ya que le pago el sueldo con mis impuestos, le exíjo que conozca, entienda, lea y escriba el idioma del país para el cual UD, Sra diputada, trabaja.
Y para dentro de dos años, contrate un asesor para sus viajes.
Cuantas más opiniones leo más estúpido me parece todo. ¡Cuánta mediocridad! Entre tanto facha y tanto progre ¿no hay nadie capaz de dar una opinión seria (y carente de faltas de ortografía)?
Para eso entras tú… para enseñarnos la luz que ilumina nuestra mediocre penumbra .
Hace unos años, recordarán ustedes, el déspota marroquí retiró a su embajador en Madrid y fabricó una crisis diplomática con España. Lo hizo porque Aznar defendía los derechos de los saharauis y las resoluciones de la ONU frente a las ambiciones de Rabat, respaldadas por Francia y por Usa. El actual presidente, entonces en la oposición, aprovechó la provocación del déspota para ir a Rabat a solidarizarse con él y sabotear al gobierno de su propio país. Al obrar así no sólo quebrantaba las reglas del juego democrático, pues la política exterior compete exclusivamente al gobierno: en la práctica se ofrecía como quinta columna a una tiranía que aspira a ocupar las ciudades de Ceuta y Melilla, y mucho más territorio español si Alá lo quiere, pues Alá es grande. Creo que fue Jiménez Losantos quien definió esa política del Gran Majadero: alta traición.
Más recientemente Cristina Alberdi ha analizado la estafa de las reformas autonómicas, enfrentadas a la Constitución que el gobierno y los separatistas aspiran a convertir en letra muerta por la vía de los hechos consumados. Según observó Alberdi, el actual presidente está violando su juramento de “guardar y hacer guardar la ley”, e incurriendo en el delito de alta traición, por el que debería ser procesado. A mi juicio ello responde exactamente a la realidad, hoy tan oscurecida por la corrupción del lenguaje político, una de las muchas corrupciones en que los de los cien años de honradez han demostrado su destreza, y la derecha su incapacidad para contrarrestarla.
La colaboración del gobierno con el terrorismo (corruptamente disfrazada con la palabra “diálogo”, también empleada absurdamente por la oposición) es otro acto que sólo puede definirse como traición tanto al estado de derecho como a la unidad de España, dos valores que el sonriente iluminado de la Moncloa nunca ha apreciado en lo más mínimo, como revelan sus discursos y actitudes.
Estas cosas están ocurriendo a la vista de todo el mundo, y la reacción hoy por hoy peca de insuficiente. Ello plantea un problema: ¿por qué tanta gente muestra indiferencia ante un proceso que amenaza la libertad y la unidad de su propio país? Creo que la razón principal, al margen de las intoxicaciones del grupo PRISA, la televisión oficial y otros medios, consiste en la muy larga (comenzó ya antes de la Transición) campaña de desprestigio emprendida por las izquierdas y los separatistas contra cuanto signifique España. Esa campaña ha calado en la mente de muchos ciudadanos, porque hasta hace muy poco no recibía una réplica algo adecuada en el campo intelectual ni en el político. Su base argumental consistía y consiste en oponer los ideales de democracia y libertad a España y su historia. Es decir, España no es lo bastante democrática para satisfacer a los asesinos terroristas, a los separatistas que continuamente atacan y merman las libertades en Vascongadas y Cataluña y empiezan a hacerlo en Galicia, a los demagogos enterradores de Montesquieu. Entre todos esos “demócratas” nos están llevando a una crisis que amenaza arruinar la convivencia conseguida desde la Transición.
Algunos partidarios de la unidad de España coinciden con los separatistas, los terroristas y los demagogos en su oposición a las libertades, pero, al revés que los otros, son una exigua minoría. Como demuestran los hechos, la democracia y la unidad de España van juntos, y evitar las desastrosas polarizaciones del pasado, provocadas ahora de nuevo por los liberticidas, exige defender con la máxima energía tanto la una como la otra. La traición no debe prosperar.
¿Qué ocurrre? No sé pueden leer los mensajes. Aparece otro texto encima, es sólo problema mío?
Un saludo
Bueno… digamos que es un mensaje “grande”, por tamaño y por interés.
Léanlo y piensen.
Cuanta “Hiprogresia”, como os gusta aprovecharos de las desgracias para sacar rédito político.
Al “usuario anónimo”.
Si Vd. hubiese estado en Nueva Orleans ¿no hubiese empleado cualquier medio o contacto para salir de ahí?. Yo, desde luego que sí porque ¿qué se gana dejándose morir con aquella pobre gente?. Quien sobrevive puede volver a luchar y el testimonio de la Sra. Muñoz es impagable.
Y parece que alguno no ha leído bien lo que cuenta, porque intentaron salir cuando dieron la orden de evacuación y, simplemente, no pudieron.
Es vergonzoso que la primera potencia del mundo haya tenido que aceptar hasta los 100.000 dólares de ayuda de Bangla Desh. Yo entiendo que ante el desastre no hay razas, colores ni nacionalidades, pero me parece que si Estados Unidos necesita socorrer a sus ciudadanos, que les pida el dinero a las empresas que apoyaron al Presidente, por ejemplo a Halliburton, que ya está haciendo negocio con la tragedia, a costa del contribuyente estadounidente. A un gobierno corrupto (y el de los Estados Unidos no me parece menos corrupto que el de Níger, por ejemplo) no se le puede dar dinero porque lo desvía para otros usos. El país que gasta lo que gasta en Irak en apoyar a mano armada el robo de su petróleo para beneficio de los amiguetes de la familia Bush no merece mi ayuda. Que los pobres de Nueva Orleans les pidan cuentas a los votantes de Bush.
Estaba claro que acabaría así este blog. La idea es muy buena y a ver si algún día aprendemos a separar la política de las otras cosas. Yo creo que esto es un blog en que se cuenta la experiencia y después se hace una valoración desde un punto de vista pero tendríamos que aprender a distinguir. La idea es muy buena y parece que la gente quiere destrozar este tipo de iniciativas de manera que vamos para atrás.
Molt bona iniciativa, segueix així que es molt interesant i a veure si alguns prenen exemple del blog com a medi de comunicació.
Enhorabuena por la inmensa suerte de haber sobrevivido.
Te mando toda mi solidaridad y mi apoyo por tu labor de difusión. Espero que sirva para denunciar las situaciones en las que las personas son puestas en segundo lugar respecto a las cosas: me hablan de un mundo que no es en el que quiero vivir.
Un abrazo.
No m’agrada que la humanitat patisca desgràcies, però sinceramen aquesta que han patit els EUA ha estat bé per deixar palés la mala política que duu endavant l’administració Bush. Tots els diners per a la guerra contra l’Iraq, i a l’hora de la veritat no poden resoldre els seus problemes. Ineptes!
A menor escala passa el mateix al País Valencià. Tots els diners per a projectes faraònics com la Ciutat de les Arts i de les Ciències, la Copa de l’Amèrica, i els ciutadans de a peu sense tenir una sanitat i un ensenyament digne. Vergonyós!
Eso eso, que nada va mal en Cataluña, donde todo el dinero se hunde en inmensas operaciones especulativas como el Foro para beneficiar a las cuatro familias de toda la vida pero no se tienen pelas para hacer bien el metro o evitar las inundaciones de cada otoño. Una región donde la mitad de sus habitantes son perseguidos con saña nazi por hablar su lengua materna. La política lo llena todo de mierda.
Nuestro mundo se tambalea, amiga Lourdes. Soy ciudadano de los EE.UU. y vivo en una gran metropoli de la costa Oriental de EE.UU.
Estas ultimas semanas han sido muy duras para la mayoria de nosotros en este pais. Yo creo que hay muy poca gente en este pais que no sepa el nombre de Katrina y no lo asocie con la rabia–ya sea la rabia dirigida en contra de todo aquello que representa la autoridad incomptente (por parte de TODOS los partidos politicos) o ya sea hacia la naturaleza ensi, que se nos ha rebelado y ha hecho de lo suyo, como siempre lo suele hacer a las orillas de un gran delta con cierta (ir)regularidad. Muchos de nosotros sabiamos que esto se veía venir y conociamos en detalle los pronosticos y el panorama social–pero no actuamos por el motivo que fuese (en mi caso porque soy ciudadano de a pie y con mas bien pocos recursos pero mucha curiosidad, y porque voces como la mia no tienen representacion alguna en a configuracion actual de nuestro gobierno).
El pasado dia 16 de Septiembre, en un gesto un tanto controversial, nuestro presidente pidio un dia de oracion para reflexionar los eventos de las ultimas semanas. Aunque tendencioso, fue el primer gesto al que he hecho caso en estos años oscuros de nuestra historia. Yo aproveche ese dia para reflexionar, e incluso rezar (porque no?) ya que el futuro se ve mas bien oscurillo desde mi pequeña ventana. El siglo que ya ha comenzado podría muy bien ser nuestro siglo de arrepentimiento por nuestros excesos sociales y energeticos del siglo pasado. Ayer fue Nueva Orleans, pero al paso que vamos el dia de mañana nos puede caer cualquier cosa en cualquier parte y parece que al final todo termina siendo tres cuartos de la misma cosa.
Sin embargo leo tu testamento (e incluso el de tus detractores, que por cierto tienen mucha pasion pero les falta estilo) y me da algo de esperanza saber que vivimos en un mundo interdependiente. Y pienso que quizas al final de este siglo que se nos hecha encima, quizas entonces habremos aprendido algo y que podamos entendernos mejor entre nosotros a pesar de lo dura que es la lucha por la supervivencia en un mundo donde ya nada es de fiar y que todo se tambalea…
Me alegro que hayas podido salir ilesa con tu familia. Ahora tienes la responsabilidad y el deber de ser ecuanime y contar lo que viste en nombre de los desaparecidos. Los que nunca se hallaran porque el mar se los llevo o los consumio la marea negra y quizas hallaran los restos en el siglo 25 o los que no se contaran porque el “red tape” (la cinta roja, o la burocracia politizada) dejara los restos mortales de algunos solamente en la memoria y en los corazones quebrados que andaran por estas tierras como lo han hecho ya durante decenios. Esto no se trata de “una Americanada” como dicen algunos en España, esto nos concierne a todos.
You must bear witness, as we say in English.
Gracias por tu testamento.
Ha venido Rajoy a cantar las cuatro verdades de la OPA y a denunciar las cuatro mentiras de la catalanofobia. No era tan difícil, aunque sí lo habrá sido el escenario. Ha triunfado. La intoxicación sobre el PP es espesa en Cataluña, y es unánime la elección de ese partido como contraste, como el otro, el difuso enemigo, el pasado, la reacción. Menudo comodín. Bono colabora siempre que puede recordando lo del Pujol enano habla en castellano y lo de Aznar usando el catalán en la intimidad. Su último hallazgo es la “derecha extrema”, nueva forma de llamar fascista a un partido bastante más respetuoso con la democracia que el suyo. Cosas de ese atleta de la calumnia, de ese artesano de la mentira.
Me cupo el honor de defender en la televisión autonómica catalana las posiciones políticamente incorrectas sobre la famosa OPA. Bajo la luz de los focos, y a punto de empezar el programa, me asaltó una cuestión incómoda: ¿iba a ser yo el único catalán que no se derritiera en público al hablar de La Caixa? No puede ser, me dije. Tragué saliva. Y tampoco pasó nada. Gigantes agitando sus aspas en mitad de la llanura. Se cuenta lo que hay y no se cae el mundo. Señor, que profesión de valientes.
¿Y qué hay? Una operación financiera que lo tiene cada vez más difícil por razones ligadas a las expectativas de rentabilidad y a la parca liquidez de la oferta. Y, paralelamente, un órdago político en el que se han retratado el ministro Montilla y el regulador amontillado, Manuel Conthe. Ambos deberían dimitir por su parcialidad (esta sí de república bananera). Montilla, además, ha participado en los planes de desguace y remate de Endesa. Esa intromisión directa es lo único que le falta al de la CNMV, espero.
Quien debería exhibir el más escrupuloso distanciamiento se pone la cartuchera, se suma al opante y manda callar al opado bajo coacciones, con arrogancia sin límite y en claro abuso de poder. Ante un recurso contencioso-administrativo, en vez de quedarse callado, que sería lo propio, se mofa: los abogados se ríen, dice. Serán los suyos, que son unos cachondos.
En un país normal, este tipo ya no ocuparía su cargo. Pero aquí tenemos grabados en la memoria los nombres de quienes convirtieron la administración en patrimonio suyo, en sentido estricto. Ministros, secretarios de estado, directores generales y hasta algún espontáneo con carné en la boca transformaron organismos oficiales en delegaciones del PSOE con derecho a pelotazo. Por eso cuando ahora vemos al presidente de la CNMV, el árbitro, vestido de Manolo el del bombo, el exceso nos parece venial. Ventajas de la administración socialista: su gran pasado.
lourdes no te preocupes por esta gente indeseable,q para mi son unos fascistas q aun no han digerido bien la derrota electoral,la ultraderecha de este pais(el pp)ahora solo sabe reirse de las desgracias ajenas.un beso desde Getafe.
Hola de nuevo Lourdes, desde la costa Oriental,
Ahora parece que tenemos otra oleada de tormentas que se nos hechan encima…
aviones compiten con tornados y huracanes… es como si el hollymadero estuviese tomando esteroides y vomitandolo todo hacia la tele. Y es que a cada uno de nosotros ya se nos subio el agua de una forma u otra pordoquier. En el cole, el curro, el metro, hasta en los ‘múltiples y banales’ atascos de la mañana o por la tarde…la sirenas no paran de seguirte por donde vayas. No hay salida y se siente todo hirviendo como en una olla cuando ya están hechos los garbanzos y no se ha abierto desde hace tiempo…
Te acuerdas del Mundo Está Loco, Loco, Loco, Loco… con Spencer y Mickey. Pues bien, la ultima escena viene a cuento…aunque ahora en el 21, supongo que mas relevancia tiene la trilo: matriz. De hecho hace tres semanas muchos tuvimos nuestro momento Neo y parece que ahora los sucesos se desenvuelven rapidamente ante nosotros. O acaso estamos viendo una pelicula? Que confusion, joer. Uno ya no sabe si va o si viene.
Poderoso Señor es Don ……
Ahora todo parece oscurecerse por completo y aunque sabemos muy bien por donde hay que andar, lo hacemos a tientas, sin luz, y dejandonos guiar por el corazon, por la logica moral y simplemente porque hay que sobrevivir. De vez en cuando nos encontramos con una voz o un toque familiar o un gesto o incluso (si hay suerte) hasta una sonrisa, pero seguimos andando. Hay que sobrevivir, Lourdes.
Ver. Oir. Y Callar.
Ya habra tiempo luego. Estos son juegos de hombres y no como te he dicho no hay cabida para gente como yo. Mas aun si estas casado y con hijos. Ya sabes como es el tema. Ahora hay que sobrevivir.
Vivir.
No morir.
Sobrevivir.
Nos cuentan que la cosa llega el Sabado. Esperemos que en cuanto tome tierra, no toque al vacío…
Al fascista comunicante de las 7,00 AM
No se esfuerce. Ya no engañan a nadie.
Cada vez somos más los que queremos saber.
cada vez es más lo que se sabe.
Cada vez que la izquierda tiene el poder corrompe todo lo que toca.
QUEREMOS SABER
Gràcies de nou pels postres comentaris…
Per a intentar optimitzar recursos i respondre globalment a algunes de les preguntes: per què no vam sortir? Què penso de los EEUU? … os adjunto link al xat al que vaig participar el passat dilluns als “elpaísdigital” responent a les preguntes de l@s internautes
( xat elpaís )
Atención:
Si quieren leer esta frase en su mnesaje
“El administrador del blog ha eliminado esta entrada”
tan solo han de poner algo referente a las ultimas investigaciones sobre el 11-M.
Es un tema tabú… ¿porqué será???
Aquí sepuede hablar de como le pica la pata a su mascota… pero del 11-M y la trama del psoe… nada de nada…
ummmm esto huele cada vez peor…
¡Rubalcaba; queremos saber!!
Por otro lado, Sra Diputada… ¿esto es lo que hace una diputada a las 10:45 AM?????
¿Administrar su blog personal?
Bueeenooooo… así va el país!!
La verdad ofende y a los cavernarios pro-norteamericanos a ultranza no les gusta que les desmonten su fantasía de una Norteamerica perfecta y féliz bajo
el ultraliberalismo y el fanatismo religioso.
Felicidades por su blog y por compartir su experiencia con nosotros.
Una voz crítica y lúcida es muy de agradecer.
Estimada Lourdes:
Desde luego, no hay que asombrarse de los comentarios, llenos de odio y carentes de toda delicadeza, que han saturado tu blog. Son los hijos espirituales del nuevo terrorismo periodístico-radiofónico, liderado por el Capo de la Cope (sí, de esa cadena que se dice “cristiana”) y de ‘Liberticidio Digital’. No piensan por sí mismos. De hecho, apenas piensan: se limitan a sentir (odio y desprecio por quien no piensa igual que ellos).
Un cordial saludo.
Si los pro-USA somos cavernarios, no puedo acercarme siquiera a imaginar que son los pro-soviéticos, pro-castristas, pro-stalinistas y demás “pro” de la izquierda atrasada trasnochada y sanguinaria…
¿tal vez el eslabón perdido en la evolución de las especies?
No sé, tal vez la sociedad ideal para algunos es una muerte en Siberia.
Todo el mundo sabe que nadie es perfecto, incluso los USA saben que ellos no son perfectos, a pesar de que los cubanos prefieren jugarsela en una balsa para ir allí a vivir.
Como molan los progres, sobre todo si son pijos.
…jo
Cuanta tonteria se puede leer de algunas personas,y me refiero a los comentarios del blog.
¿Alguien sabe que sueldo percíbe esta diputada?
Gracias.
A los peperos que quieren saber:
Ya se sabe, se supo desde el principio que mentiais, que el
atentado del 11-M NO ERA ETA.
La verdad os hundió, LA INSTRUCCIÓN
JUDICIAL OS HUNDIRÁ MÁS TODAVIA.
Vuestras insinuaciones miserables
solo revelan vuestra catadura moral.
YA NO ENGAÑAIS A NADIE. SOLO PODEIS
INSULTAR Y LANZAR INSINUACIONES
CALUMNIOSAS.
Seguid revolcandoos en el fango amasado por vuestro odio.
A DON LUIS DEL PINO:
Le digo lo que a sus compadres:
No es esfuerce más hombre, nadie
les cree. YA NO ENGAÑAN A NADIE.
YA NO DAN NI ASCO
…..
…..
…..
PSOE complice
huy huy huy…
Ya no “quieren saber”.
Por lo tanto está claro que todo era una patraña para tomar el poder.
Pero todo se sabrá, al igual que pasó con los GAL.