¿Per que escriure i compartir la nostra història a New Orleans?
Ahir va fer una setmana que es va acabar el nostre malson, el Marc, en Jordi i jo ja som a casa, però el sofriment de milers de persones continua. Nosaltres que tenim l’oportunitat d’explicar la nostra història ho volem fer per contribuir a la reflexió sobre el que ha passat. Volem deixar el nostre testimoni pels miler de persones que ja no ho podran fer mai i pels milers de persones que tardaran molt de temps en estar en condicions de poder explicar la seva història però que necessiten ajuda immediata.
No podem treure’ns del cap a les persones amb les que vàrem compartir els pitjors moments d’angoixa atrapats en el Centre de Convencions de New Orleans a l’espera d’un rescat que va trigar molt en arribar. Nosaltres sabíem que al sortir d’allà tot acabaria amb la conciència de que érem afortunats… ells i elles estaven molt més desesperats que nosaltres, havien perdut la casa i no sabien si els seus parents i les seves amistats havien sobreviscut.
Nosaltres ja som a casa però molta gent continua en centres de refugiats on hi hauran de viure almenys varies setmanes.
Durant aquests dies han pres contacte amb nosaltres molts mitjans de comunicació. No els hem pogut atendre tots. Per això també el Jordi i jo em escrit aquestes línies, agraint l’atenció que els mitjans ens han ofert i que han permès la denuncia de tot allò que no s’ha fet be en aquesta crisi humanitària sense precedents als Estats Units.
Demanem a aquests mitjans i a la opinió pública que continuin pendents de les condicions de vida i de la història de totes aquestes persones.
Dia 27/08/2005. Arribada a New Orleans: Per fi em sortit del Katrina… a Miami
Vàrem arribar a New Orleans contents per haver deixat per fi al Katrina enrera a Miami. Segons les noticies l’huracà s’havia fet de major intensitat al mar i passaria per Lousiana però es calculava que arribaria després de marxar nosaltres de la ciutat
En el camí del aeroport a New Orleans ens sorprèn que molts cotxes surtin però no sabem la raó.
Aquest primer dia ens vam allotjar al Bread&Breakfast i vàrem passejar una mica pel French Quarter, les tendes s’estaven preparant per l’huracà i vam sopar en un restaurant ple de gom a gom al centre històric.
A la nit rebem noticies de que el Katrina arribarà abans del previst. Diuen que el 28 ja començaria la tempesta i que el moment àlgid seria el dia 29 des de la una de la matinada a la una del migdia. De bon matí ens posem en alerta i truquem a la companyia aèria per canviar el vol. Després de llargues discussions per que ens deien que el nostre vol encara no estava cancel·lat i no podien fer canvis -fins i tot ens van dir si teníem una bola de cristall per saber que vindria un huracà- aconseguim que ens donin places pel vol del dia 28 a les 17h. Dormim tranquils pensant que al dia següent sortirem de New Orleans moltes hores abans que arribi l’huracà.
Dia 28/08/2005. Dia intens en el que l’ “hem de sortir d’aquí com sigui” es transforma en “hem de tenir provisions mínimes”
El dia 28 ens aixequem d’hora per fer les maletes i anar a l’aeroport però quan truquem a informació ens diuen que s’ha cancel·lat el nostre vol i que no hi ha cap altre avió per sortir de New Orleans abans del huracà. Ens donen plaça en un vol per l’endemà de l’huracà.
En aquest moments comença la nostre angoixa i lluita per sortir de New Orleans. Fem tot tipus de gestions per intentar sortir: cercar un vol o llogar un cotxe, tot esta tancat …
Intentem telefonar al Consultat i a l’ambaixada espanyola. Era diumenge i no trobàvem ningú, però vam aconseguir contactar amb el Ministeri d’Exteriors que va començar a fer gestions i ens van aconsellar que ens allotgéssim a un hotel gran. Un edifici gran aguantaria l’huracà i tindríem un mínim de menjar, també havíem d’anar directament al Consultat per que les comunicacions eren difícils.
La responsable de B&B ens feia fora. Va dir que hi havia un huracà i que calia marxar d’allà. Li vàrem explicar que intentaríem trobar un cotxe o hotel gran al centre…
Això vàrem intentar. Ens vàrem dirigir cap al centre on pràcticament estava tot tancat. Aconseguim esmorzar després d’una llarga cua a l’única cafeteria que restava oberta. Anem a diferents hotels però no ni ha cap que accepti l’allotjament de noves persones. En un dels grans hotels ens ho diuen clarament : no accepten a les persones sense reserva prèvia per que no volien tenir responsabilitat civil.
Ens semblava increïble, s’aproximava un huracà de nivell 5, deien a la televisió que rebentaria finestres i portes… i no ens volien allotjar en un gran hotel de formigó on estaríem més segurs???
Finalment a les 14.00h ens vam resignar a quedar-nos al B&B. Veiem com les hores passaven, no aconseguíem allotjament en un hotel i tampoc teníem res per menjar. Vàrem agafar l’únic taxi que quedava a la porta d’un gran hotel i li van demanar parar de camí a comprar alguna cosa de menjar però no hi havia res obert… ni les tendes, ni les gasolineres.
Al B&B trobem a la responsable que després d’una llarga conversa ens deixa quedar per que sinó ens quedàvem al carrer i venia l’huracà. Fins i tot va caldra anar a buscar el rebut per demostrar que ens havien cobrat per avançat dos dies i teníem dret a dormir allà aquella nit. Ens va donar les claus de la casa del costat per poder dormir a una habitació al pis de dalt, ja que allà estaríem més protegits de la possible inundació i a la vegada quedàvem mes protegits del vent ja que estava a la part del darrera de l’edifici.
Per menjar ens va deixar dos paquets de panets -que no arribaven a ser pa-, un grapat de raïm i un bidó de 4 galons (19 litres) d’aigua. No ens podíem creure que ens hagués deixat aquella quantitat miserable de menjar per a 3 persones durant més d’un dia, però en realitat teníem que seguir somrient-li i mostrar agraïment… al cap i a la fi no ens havia deixat al carrer!!!
Com que encara era de dia i teníem poc menjar i molta gana, vam sortir a la recerca d’alguna botiga.
Per sort vam trobar-nos amb un parell d’universitaris que passaven en cotxe. Al veure’ns en aquells carrers ja desèrtics, ens van preguntar que hi fèiem per allà, i van acompanyar-nos a una gasolinera oberta. Allà vàrem comprar provisions per 24 hores que eren les que més o menys vàrem calcular necessitàvem cobrir fins la sortida de l’avió. No quedava massa per escollir però vàrem comprar un paquet de cereals, un litre de llet, un parell de llaunes de sardines, una llauna petita de salsitxes, una llauna del que pensàvem era carn i va resultar ser salsa picant per la carn, mantega de cacauet, una bossa petita de patates, un lot i tres espelmes …
Aquestes son les provisions escasses que en aquell moment eren per passar de 24 a 36 hores 3 persones.
Els propietaris de la casa quan van marxar sense avisar-nos ens van tallar la corrent… ni telèfon, ni llum, ni aire condicionat. Per sort vàrem trobar l’interruptor general per tornar-la a connectar.
Veient la televisió vàrem saber que si New Orleáns quedava a l’Oest del Katrina els danys serien forts però si quedàvem a l’Est de l’ull de l’huracà aleshores els danys serien devastadors. Teníem por, als programes anaven calculant trajectòries i especulaven però no deien res clar, tot i que en general apostaven per l’Oest, es a dir, seria fort però no devastador. L’horari previst de pas era a les 6 am del dia 29 i tot havia d’haver acabat a la 1 pm del mateix dia.
Esperant que la trajectòria final de l’huracà no arrases la ciutat, ens vàrem adormir quan només havien començat les primeres pluges.
Dia 29/08/2005. Viure l’huracà. Reconeixement posterior: no n’hi havia per a tant.
A les 4 de la matinada estàvem en ple huracà i va marxar la llum. Eren els moments més forts del Katrina i teníem por cada vegada que sentíem una ràfega de vent. Al cap de poca estona ens vàrem traslladar d’habitació perquè van començar les goteres i perillava el fals sostre. Just quan vàrem acabar el trasllat amb les nostres coses va caure una part del sostre de l’habitació on dormíem.
A les 9 del matí ja havíem esmorzat i l’huracà ja havia passat. Va ser el nostre primer cop de fortuna, finalment New Orleans havia quedat a l’Oest de l’ull de l’huracà i no havia arrasat la ciutat. Estàvem vius!. Vàrem comprovar com al seu pas havia deixat arbres caiguts, branques trencades i petits danys als habitatges, però no s’havia inundat res.
Convençuts de que l’endemà ens anàvem d’allà vàrem donar un volt ja amb certa tranquil·litat per veure com havia quedat la ciutat. Moltes persones
van fer el mateix… en el centre hi havia molta gent, vàrem veure destrosses importants però tot havia aguantat.
A la tarda tornàrem cap el B&B abans no es fes fosc, la nit ens semblava més perillosa. Ens va cridar l’atenció de que després de tantes hores que havien passat des que el Katrina hagués arribat a la ciutat, no s’havia començat a recollir res, ni tan sols un arbre… no es podia ni passar pel carrer.
Vàrem sopar una mica de pa amb salsa de tomàquet picant, era escàs però nosaltres creiem que seria el darrer menjar al B&B i va començar la nostra primera nit a les fosques.
Va ser una nit horrorosa! Estàvem en una zona pantanosa amb alta temperatura, una humitat insuportable i tot estava ple de mosquits. L’huracà havia rebentat la porta del darrera de la casa i qualsevol podia entrar a robar-nos o fer-nos mal. Teníem por.
Dia 30/08/2005. Inundació de New Orleans i angoixa per no poder sortir
Quan es fa de dia anem a les cabines de la gasolinera a trucar a la companyia aèria i ens comuniquen que han cancel·lat el nostre vol. Havíem de sortir d’allà com fos i truquem altre cop al Ministeri d’Exteriors per que ens ajudi a sortir. Ens diuen que en una hora ens donaran informació a veure si ens poden treure d’allà amb algun cotxe.
Una dona que ve del Downtown ens diu que s’ha inundat. Tornem al B&B i altres persones ens expliquen que tot s’ha inundat. Els veïns son al pati amb la ràdio a tot volum. Escoltem que s’ha inundat la ciutat i l’aeroport, que no es pot ni sortir ni entrar a la ciutat.
Seguim en contacte amb el Ministeri. Ha estat sempre una companyia i suport en els dies més durs. Ens diuen que sembla que la residència del Cònsol s’ha inundat i que no se’l pot localitzar. Això fa més complicat el suport per a sortir de la ciutat ja que no hi ha ningú desplegat a la zona. A partir de llavors tenim contacte amb l’Ambaixada a Washington.
Veient que els veïns porten el cotxe ple de menjar; preguntem: “on podem comprar menjar?” … ens indiquen una botiga a només tres blocs, al Carrer San Charles, carrer principal del nostre barri. Des de allà fem també les nostres trucades i comprovem com no es tracta d’una botiga oberta sinó saquejada i trencada pels robatoris de la gent… per tant no tindrem menjar.
Veiem un petit bar obert on entrem i prenem un refresc; un dels clients te un plat de patates fregides calentes i acabades de fer… uff!!! ens fa l’afecte que es tota una meravella menjar un plat així, convencem a la mestressa per que ens en faci un, va ser el nostre dinar, feia dies que no menjàvem res calent.
Des del bar vàrem fer diverses trucades però vàrem tenir que començar a restringir encara més el telèfon al descobrir el límit de recarrega diària de la targeta de prepagament de telèfon per cada targeta de crèdit: 50$.
No trucàvem a cap mòbil a Espanya i telefonàvem poca estona. Vàrem contactar amb les nostres mares per dir que havíem sobreviscut a l’huracà… un minut amb cada mare. L’Anna -la mare del Marc- no era a casa i vàrem deixar el missatge a la mare del Jordi. Disposàvem de 100 minuts a EEUU, 20 min per trucar als telèfons fixes d’Espanya i 4 minuts a mòbils.
No paràvem d’intentar trobar formes per sortir: truquem a una empresa de taxis a veure si ens poden portar fins a l’aeroport o a uns km fora de New Orlenas però ens diuen que no hi ha taxis disponibles; també intentem cercar solucions amb l’ambaixada per que ens vinguin a recollir però les autoritats americanes prohibeixen aquest dia l’entrada a la ciutat.
No vàrem parar en tot el dia de fer gestions que més tard vàrem continuar fent des de les cabines. Ja ens quedaven pocs minuts de telèfon i acordem amb l’ambaixada que ens truquin ells. La cabina i el B&B eren els nostres punts de trobada. Rebíem les trucades de l’ambaixada periòdicament. El nostre govern havia informat del punt on estàvem al Departament d’Estat Nord-americà i teníem que estar pendents per la possibilitat de que poguessin venir a buscar-nos.
El dia passava i la situació empitjorava, semblava la ciutat dels morts vivents, la majoria gent robant o desesperada. Sentíem gana i por, la policia passava de llarg. A mitja tarda vàrem trucar a la Montse, estàvem desesperats i sentir el nom d’un amic seu em va fer pensar que ella ens podia ajudar. Es periodista de internacional, ha estat en diversos conflictes, potser ens podia ajudar a prendre decisions i ajudar-nos a fer gestions d’una manera més fluida. Nosaltres cada vegada havíem de restringir més el temps de trucades, els minuts s’esgotaven. La vaig trucar i li vaig dir “truca’m ara mateix a aquest telèfon 504 **** dels EEUU estem a New Orleans i necessitem la teva ajuda” i en un minut ens va trucar a la cabina.
Vàrem passar hores i hores a la cabina per fer gestions fins que es va fer de nit. Des de el moment de saber que no teníem vol vàrem fer tot el possible per sortir. Pensàvem que no podríem passar una altra nit en aquestes condicions. Per altra banda, a mesura que les hores passaven la situació de la ciutat es complicava més. Gairebé ja no passava policia, les persones que quedaven pel carrer ens semblaven més perilloses, s’havien generalitzat els saquejos a botigues i restaurants, la gent estava molt més desesperada i violenta, i nosaltres no teníem menjar.
Era de nit i vam tornar al B&B. Una parella que havia parat a la cabina i que ens va veure desesperats ens van donar unes llaminadures i unes galetes salades.
EL Jordi sortia a estones al pati a escoltar la radio dels veïns per tenir informació:
– les autoritat anuncien que no es pot sortir al carrer a la nit sota amenaça de disparar. Ens sembla increïble que pensin en disparar en lloc de repartir menjar als barris on la gent està desesperada.
– confirmem que les autoritats han prohibit sortir i entrar de la cuitat.
– el nostre barri era una de les poques zones que no s’havien inundat
– parlen de la situació a l’Estadi Superdome. Diuen que la gent no te aigua ni llum i s’ha inundat.
Finalment vàrem pensar que nosaltres estàvem malament però al cap i a la fi havíem tingut sort: érem a una de les poques zones de la ciutat no inundades i en realitat estàvem molt millor que els milers de persones que s’havien traslladat al SuperDome. Teníem un llit i aigua corrent i ells no tenien res. No acabàvem d’entendre com podia ser que s’hagués enviat a l’estadi a les persones per protegir-se de l’huracà i no havien fet cap previsió: portaven 2 dies sense aigua corrent, llum, aigua per veure, menjar… no enteníem com podien tenir-los en aquelles condicions, però tampoc enteníem per que la gent que parlava per la radio no ho criticava i els hi semblava una situació “normal”.
Érem de les persones afortunades però ens esperava altre cop una nit horrible al B&B. La calor i la por quasi bé no ens deixaven dormir, tot i que la dolçor del Jordi que ens va explicar un conte sota la llum de les espelmes ens va ajudar a tranquil·litzar-nos i dormir una estona.
Dia 31/08/2005. Fugida cap al Convention Center i primer dia desamparats
Ens vàrem aixecar només fer-se de dia. Després de passar tanta calor no hi havia possibilitat de dutxar-nos, ja no funcionava l’aigua.
De nou ens vàrem dirigir a les cabines per continuar fent gestions per poder sortir d’allà. La situació era encara més precària, l’aigua sortia de les clavegueres i formava bassals bruts plens d’insectes, algun carrer proper al nostre s’havia inundat.
Al cap d’una estona vàrem començar a veure com moltes famílies senceres marxàven duent les seves coses. En dues ocasions algú que passava en cotxe va parar per avisar-nos de que l’aigua venia… o marxàvem ràpidament –ens van dir- o moriríem.
Comença l’èxode
En pocs minuts recollim les nostres coses del B&B i sortim desesperats seguint a la gent que també corria pel carrer. Un policia ens indica que anem al Convention Center. Aquella llarga caminada va ser un dels moments mes difícils, carregats,
amb molta calor i pensant que l’aigua podia arribar en qualsevol moment i ens ofegaríem.
Per fi arribem al Convention Center i… allà no hi havia ningú!!! A la porta del hall H vàrem trobar un grup de cotxes de policia parats. Els hi vàrem preguntar on teníem que anar i ens van dir que no ho sabien, que ells també estaven perduts. Un d’ells, però, va fer una trucada i ens va dir que ens dirigíssim al hall A ( el centre te més d’un Km de llarg, els mòduls s’anomenen en ordre alfabètic: A, B, C …, érem a l’altre extrem). Ens van veure tant desesperats i suats que ens van donar una ampolleta d’aigua per cadascun. Sort n’hi va haver d’aquesta aigua que vàrem fer durar unes quantes hores.
En el Hall A hi havia un grup nombrós de persones a l’exterior. “On es fan les cues? I els helicòpters? Com està organitzada l’evacuació?” Ningú sabia res. Vàrem parar a varis cotxes de policia dels que passaven contínuament pel carrer, uns ens deien que tampoc tenien informació, altres ens van dir que calia esperar-nos allà que ja ens vindrien a evacuar.
Arribada al C.C, Convention Center o Camp de Concentració?
Des d’una cabina situada a l’interior del Centre de Convencions anàvem trucant regularment a l’ambaixada com havia esta la nostra pauta fins aleshores (cada 2 h) per indicar on estàvem per si ens venien a recollir. A primera hora de la tarda ens van dir que el govern Americà els havia assegurat que farien una evacuació ràpida del Centre abans de la nit.
El que veiem ens semblava increïble. No hi havia cap organització… al menys des dels serveis públics per que, per altra banda, de seguida va aparèixer un home que havia organitzat una botiga per vendre a preus desorbitats menjar que escalfava en un fogonet de càmping. Es formaven unes cues immenses, i aquell menjar no et donava cap garantia. Ens va semblar i ho vàrem comentar una mostra evident del “capitalisme salvatge”… com es pot “aprofitar” de que estem aquí sense menjar per posar preus alts?, com es pot atrevir a fer negoci aquí?.
Economia salvatge de mercat
Per això vàrem fer aquesta primera foto mentre anàvem repetint una i altra vegada ”això es increïble”. Érem gairebé els únics blancs, juntament amb alguns vells i malalts que anaven portant en camions de mudances. Allà només hi havia negres pobres i malalts… el que haviem vist a les pel•lícules d’esclaus persistia a Louisiana?, estàvem vivint el dia a dia quotidià del quart món ocult a aquest país?
A mitja tarda tothom arribava amb algun gelat. El Jordi va sortir a mirar… hi havia un camió de gelats aparcat que algú havia robat i uns nois repartint gelats. Va ser el nostre menjar d’aquell dia. Teníem molta set i el Jordi va anar a agafar un capsa d’ampolletes d’aigua.
De cop vàrem escoltar sorolls i crits… Eren els autocars!! Per fi podríem marxar d’aquell lloc horrible!!! Però de seguida vàrem veure que tan sols arribaren 5 autocars; la gent s’empenyia l’un a l’altre per intentar ser els primers en sortir d’allà, ningú organitzava res.
Arriben els primers autocars i primers devessalls
Finalment en Jordi va marxar a trucar i justament en aquell moment va haver-hi una “avalanxa”, iniciada pel so d’un tret. Va ser una sensació horrorosa … sentir una remor de fons sense identificar d’on venia, cadacop mes gran. La gent cridava “water! water!“. El fet de que ens haguessin dit que la ciutat s’acabaria inundant va fer que el pànic s’apoderés de la multitud. La sensació era de que una onada gegant estava apunt d’arribar i ofegar-nos. El Marc va sortir corrents sense rumb, tot era fosc, la gent corria, i jo darrera d’ell per no perdre´l. Vaig aconseguir agafar-lo. La gent corria, es trepitjaven els uns als altres, ens vàrem protegir darrera d’una barana de formigó, i poc a poc tot va parar. Afortunadament vàrem aconseguir trobar al Jordi, hi havia ferits, persones per terra trepitjades, algunes d’elles semblaven mortes.
No podíem continuar estant allà… hi havia trets, “avalanxes”… ens podien matar. Vàrem decidir pujar al pis superior on encara no hi havia gaire gent.No seriem dels primers en agafar l’autocar però podia ser pitjor quedar-nos allà baix.
Al costat hi havia una altra família que tenia una nena de 4 anys, la Jeanola. No podíem dormir i vàrem començar a parlar. Era increïble que tot això estigués passant a Estats Units comentàvem. El pare de la Jeanola, l’Alan es preguntaba… “on es l’exercit americà? es l’exercit més poderós del món i no ens ve a evacuar?, com podia ser que el govern gastes 3.000 milions de dòlars diaris a la guerra d’Irak i en canvi no dediques diners a treure’ls d’allà? estàvem indignats.
Vàrem intentar dormir o mig descansar.
Unes dones ens van comentar que ni a la CNN ni a la Fox parlaven del Convention Center. Cap mitjà de comunicació nord-americà parlava de que hi havia més de 10.000 persones sense menjar ni aigua i ni tan sols mencionaven el nostre edifici. Vàrem saber que l’evacuació del Centre de Convencions no era prioritària pel Govern Americà. Només es parlava del Super Dome!!
Érem conscients de que estàvem perduts si el nostre lloc no era notícia. No enviarien a la policia per posar ordre, ni portarien aigua i no ens traurien d’allà. La situació era extrema i dramàtica, l’única sortida era parlar amb els mitjans de comunicació i tenir l’oportunitat d’explicar el que estava passant. Afortunadament la Montse es periodista i ens va fer de pont.
A nosaltres tota aquesta manca d’atenció del govern ens semblava increïble,com podíen haver enviat allà a 10.000 persones en aquelles condicions i sense cap organització?. Ens sorprenia, per altra banda, la manca quasi absoluta de crítica de les persones amuntegades en el Centre. En realitat no esperaven que el govern (L’Estat) fes alguna cosa per elles. El Jordi deia: “a aquesta gent li deuen posar alguna cosa a l’aigua des de petita per que no tinguin capacitat critica.”
Aquella nit vàrem sentir al pis de baix una altra avalanxa que vàrem viure amb molta por però afortunadament no ens van arrossegar.
1/09/2005. Segon dia al CC : la sensació d’inseguretat és total
a Madrid. Per primera vegada una de les cadenes de televisió més importants d’Estats Units i del món menciona l’existència del lloc on sóm. El corresponsal de la CNN a Madrid fa una connexió en directe per explicar que una diputada i la seva família son a l’interior de l’edifici i parla per primera vegada de la difícil situació que patim les més de 10.000 persones que esperem ser evacuades. Ens passen un telèfon del servei de la CNN en espanyol per fer-me una entrevista i poder explicar directament el que estem vivint. Per primera vegada tenim la oportunitat d’explicar als mitjans de comunicació nord-americans el que està passant en el Centre on comença a morir la gent.
New Orleans: Com una ciutat en guerra! Vistes des de C.C.
Per la meva doble vessant de ciutadana i la vegada haver tingut responsabilitats polítiques no acabava d’entendre el perquè ningú havia previst cap organització. Fins i tot em passava pel cap a estones pensar qué és el que hagués fet jo… amb tantes sales que hi havia, es podrien tenir a les persones amb una millor distribució, decidir llocs, “letrines”… fins i tot si no podien arribar els helicòpters amb menjar, es podria haver repartit de forma racional i organitzada l’aigua i menjar del Centre comercial.Hagués estat una espera amb angoixa però no amb tanta desesperació.Havíem de començar a fer moltes mes trucades però gairebé no teníem minuts a la targeta de prepagament del telèfon. La Montse ens va gestionar a través del servei d’emergències consulars més targetes de pagament. El consulat de Houston se’n va encarregar. Aquelles targetes van ser claus per no perdre la comunicació i poder-nos salvar.
10.000 persones esperant que ens evacuessin. Portem dos dies.Per la meva doble vessant de ciutadana i la vegada haver tingut responsabilitats polítiques no acabava d’entendre el perquè ningú havia previst cap organització. Fins i tot em passava pel cap a estones pensar qué és el que hagués fet jo… amb tantes sales que hi havia, es podrien tenir a les persones amb una millor distribució, decidir llocs, “letrines”… fins i tot si no podien arribar els helicòpters amb menjar, es podria haver repartit de forma racional i organitzada l’aigua i menjar del Centre comercial. Hagués estat una espera amb angoixa però no amb tanta desesperació. Havíem de començar a fer moltes mes trucades però gairebé no teníem minuts a la targeta de prepagament del telèfon. La Montse ens va gestionar a travésdel servei d’emergències consulars més targetes de pagament. El consolat de Houston se’n va encarregar. Aquelles targetes van ser claus per no perdre la comunicació i poder-nos salvar.
El primer va ser trucar a les mares amb qui feia gairebé dos dies que no parlavem. Pensàvem que ja s’havia fet difusió de la noticia a Espanya i volíem que no s’espantessin tant. També vàrem seguir trucant, parlant, fent gestions per sortir d’allà.
Vaig poder connectar amb el Ministre Moratinos, parlar amb ell em va tranquil•litzar. Li vaig explicar la situació i ens va informar de les gestions que s’estaven fent al màxim nivell polític per poder evacuar a tots els espanyols atrapats a New Orlens. També vàrem quedar que a partir d’aquell moment, cada dues hores establiríem comunicació amb el Ministeri d’Exteriors per tal de coordinar l’evacuació tant aviat com el govern d’Estats Units donés una resposta concreta sobre les diverses possibilitats que s’estaven plantejant.
Es feia de nit i a la ràdio les noticies no eren gaire bones. El govern americà informava que s’havia suspès l’evacuació del Centre per considerar-ho perillós. Ho justificaven dient que a la nit anterior s’havia ferit a un soldat. Jo pensava…: “us imagineu que a un Barri de Barcelona passes això?… hi ha un tret i la policia marxa en comptes de tornar amb més policia per protegir a la resta de 9.999 ciutadans que també es sentien insegurs?.”Tot empitjorava per moments. Tot estava molt més brut, l’aigua era molt escassa, la gent estava molt més desesperada… en realitat nosaltres érem afortunats… la majoria de la gent havia perdut la casa i no sabien si una part de la seva família estava viva o morta.
Ens van dir que alguns mitjans volien parlar amb nosaltres i vàrem fer declaracions a algunes ràdios i mitjans de comunicació.
En una de les trucades de rigor per comunicar que seguíem vius i esperant l’evacuació a la porta 211 del hall A vaig rebre la comunicació de la Vice-Presidenta del Govern Maria Teresa Fdez. De la Vega. Altre cop em confirmava que el govern espanyol estava totalment bolcat en aconseguir que tots els espanyols sortíssim d’allà.
L’ambaixada ens comunica que sembla que uns altres catalans són també al Centre de Convencions i que cal localitzar-los per poder organitzar l’evacuació conjunta. Intentem trobar a la família Fuster passant la veu a la gent del voltant i a les “pandilles” que es movien per tot l’edifici. Quan els hi vàrem comentar a la família veïna, la dona va dir: “a nosaltres els negres també ens agrupen però per que morim.” Ens havíem allotjat a un B&B per veure de prop com vivia la gent i aproximar-nos a la realitat quotidiana. I tant que ens vàrem aproximar!!! El destí ens va situar en el grup dels negres pobres i vàrem poder viure i patir directament l’atenció que mereixien pel seu govern.
Es va fer de nit. Vàrem intentar dormir a estones tot i que era molt difícil per la calor, la por i el malestar. M’havia preparat un “llit” més “còmode” amb una cadira i una tauleta; vaig tenir sort i vaig poder dormir tres hores seguides… estàvem esgotats.
Aquella nit ens vàrem assabentar que hi havia hagut varies morts i segrests a ma armada dins del Centre. La sensació d’inseguretat era total. Sobreviure ja no era tan sols una qüestió d’aconseguir aigua i menjar… era qüestió de sort el que no ens toqués estar al mig d’un tiroteig.
2/08/2005. Segon dia al CC: situació de putrefacció i d’inseguretat total
El dia va començar molt aviat per a nosaltres. Eren les tres de la matinada quan ens vàrem posar en marxa.
La CNN Internacional ens demana la possibilitat de que busquem a alguna persona nord-americana atrapada també al Centre de Convencions que pugui explicar be en anglès la situació que estem vivint. Jo mentrestant faig una altre intervenció a la CNN en espanyol. Ho vàrem tenir clar. Havia de ser l’Alan Gould, que tot i que aleshores ni sabíem el seu nom, havíem compartit els dies i les hores amb ell, la seva dona i la seva filla petita, amb qui el Marc també hi jugava.
Alan va fer unes escruixidores declaracions de les darreres hores que vivíem i, com tots nosaltres, va posar el seu gra de sorra per fer que els que estàvem al Centre de Convencions poguéssim sortir el mes aviat possible. Ell va dir “això és un genocidi d’avui en dia”
En aquells moments el Centre de Convencions era ja un lloc putrefacte… penseu en 10.000 persones desorganitzades, generant escombraries i excrements. Molta gent tenia ja símptomes clars de deshidratació, les enfermetats s’estenien, nosaltres també començàvem a tenir problemes de salut, cansament, deshidratació ja no ens quedaven forces i ens trobaven malament.
Es viu entre escombraries, excrements i bassals putrefactes.
De cop i per primera vegada arriba un grup de periodistes al Centre. La cadena ABC news ens filma i ens demana fer declaracions… son les primeres imatges nostres al centre que es veuen a Espanya. La gent estava desesperada i explicava com els soldats no els havien deixat sortir més enllà d’un cert perímetre. “Doncs marxarem i que ens arrestin, i així almenys ens hauran de donar aigua i menjar” deia la gent. Altres van començar a cridar “ens tenen a tots els negres aquí per que desesperats ens matem entre nosaltres”.
La ciutat comença a cremar. Vistes des de el CC.Al voltants de les 10 del mati se’n va la llum i el telèfon, i el Jordi comenta que potser venen els soldats. Però encara tarden en arribar i la falta de comunicació exterior, especialment la manca de possibilitat de comunicar amb les autoritats espanyoles ens fa sentir desemparats. Ja no sabran on estem o si som vius -pensàvem- o fins i tot els soldats ens podrien obligar a marxar del punt on havíem informat que els estàvem esperant. Pensar tot això fa que augmenti encara mes la tensió i la por.
A
la vegada comencem a sentir-nos realment malament físicament. Mentrestant el Jordi mira de explicar a tots els periodistes que es troba la nostra situació, demanant que avisin al govern espanyol. Es una situació realment angoixant, límit. Mirem de trobar una altre cabina al carrer o a algun edifici dels voltants però no en funciona cap.
La primera mesura d’ordre es per protegir l’helicopter del Bush i no als ciutadans. (I l’aigua? I el menjar?)
Van passant les hores. El Jordi demana ajuda a un policia per posar-se en contacte amb el govern espanyol però lluny d’ajudar-nos el policia li recorda que hi ha 35.000 americans abans que ell. Estem convençuts de que haurem de passar més dies en aquell ambient de tortura psicològica i física i ens preparem per passar una altre nit en el Centre. Ja son les tres de la tarda.
S’estava arribant al limit.De cop i volta veiem un grup de soldats que sembla que busquen algú. Ens busquen a nosaltres? Ens identifiquem i ens diuen que els acompanyem ràpidament. Mentre marxem, es produeix un dels moments més emotius de tots els dies: els soldats ens venien a buscar i a la vegada a protegir per si la gent es revoltava al veure que marxàvem abans que ells….però la seva reacció va ser aplaudir-nos . Se sabia els esforços que havíem fet per visibilitzar la situació infrahumana del Centre de Convencions i ens ho van agrair. Es un moment emocionant que mai oblidarem, sentir la solidaritat i humanitat de la gent tot i estant desesperada.
Això es Amèrica!!??Després de sortir de l’edifici els soldats ens ofereixen menjar i aigua. Es en aquells moments quan som realment conscients dels dies que fa que no mengem. Al cap d’una bona estona ens diuen que hem de pujar en un camió. Quan marxem veiem que la resta de soldats comencen a repartir menjar militar i aigua entre la gent.
Ens traslladen a una explanada plena de soldats des d’ on ens havien d’evacuar, ens deixen a l’ombra amb una capsa d’aigua i marxen. Un policia gegant s’adreça a nosaltres i ens diu que això és una zona de seguretat i que no podem estar allà i que ens hem de desplaçar… altre cop cap el Centre de Convencions!!! De nou un món d’explicacions fins que aconseguim fer-los entendre que estem esperant el trasllat.
Per fi arriba l’helicòpter que ens trasllada fins a Baton Rouge al centre de coordinació d’operacions… una hora de vol, son les 17.00. Em deixen fer una trucada que em permet connectar amb el govern espanyol i explicar on estem per que ens vinguin a recollir. Ens comuniquen la bona notícia de que també la família Fuster ja es fora de perill i ha estat evacuada. Es reuniran amb nosaltres i tots junts viatjarem amb cotxe cap a Houston.
A les pantalles de les televisions veiem els nostres “veïns” al hall A on hi havíem passat tantes hores. Continuaven allà!!! No podia ser!!! Allò era un infern i pensar que ells haurien de passar una altre nit en aquell edifici mentre nosaltres ja estàvem fora ens va fer viure un dels moments més tristos de la nostra experiència.
A les 22.00h arriba la família fuster. Ens va alegrar tant trobar-los!!! Feia moltes hores que els buscàvem. Aproximadament a les 12 de la nit arriba el personal enviat per l’ambaixada espanyola a recollir-nos.
Per fi a les 7 de la matinada vàrem arribar a l’hotel de Houston i ens vàrem poder dutxar… ho desitjàvem feia hores! Ens vam quedar dos dies per descansar física i psicològicament, rebaixar la tensió i estar una mica més centrats i tranquils.
Pensàvem en la importància de l’aigua de tot el procés: l’aigua de l’huracà, l’aigua que inunda la ciutat, l’aigua corrent que no tenim, l’aigua per veure que ens falta. No ens podíem treure del cap com s’havia anat degradant la situació d’hora amb hora.
Pensàvem en la responsabilitat clara de les autoritats (ja siguin locals, de l’Estat o Federal) per la tortura que va patir la gent i la mort de moltes persones. Les decisions equivocades de enviar a milers d’éssers humans a un lloc sense aigua, menjar ni organització,,, però sobre tot les conseqüències de la falta d’inversió pública en sanitat i serveis.
Al Golf de Mèxic cada any hi ha varis huracans de nivell 4-5 i països molt més pobres que EEUU tenen més capacitat de prevenció per que no passi un nivell de desgracia tant elevat.
Vius a flor de pell la importància de les decisions polítiques per a la vida de la gent i penses en la importància de lo públic, de l’Estat, de l’organització.
No volem acabar aquest escrit sense agrair a totes les persones que han fet possible que estem a casa nostre i que han estat preocupats/ades per nosaltres : el govern espanyol, companys i companyes del PSC, la xarxa d’amigues i amics. També volem mencionar especialment els mitjans de comunicació que van ajudar a informar sobre la situació al Centre de Convencions. I a totes les persones que aquells dies a New Orleáns ens van ajudar.
Sabem que som afortunats per que som a casa nostra i encara hi ha milers de persones sense casa, la seva ciutat ha desaparegut, encara no saben on esta part de la seva família, i esperem que el més aviat possible puguin refer la normalitat de la seva vida.
Technorati tags: Noticias y política, Sociedad, Katrina, Hurricane Katrina, Catastrofes, Societat, New Orleans, Sociedad, Noticies, USA
Que lástima que este estupendo blog se esté convirtiendo en un lugar dónde los nazi-catolicos peperos vengan a derramar su frustración en forma de hiel.
Gracias Lourdes por ofrecernos tu testimonio de lo ocurrido.
No es fustración; es información.
Por otro lado, nazi-católico lo será su señor padre.
Al usuario anonimo delas 2,19 PM.
Ya se sabe, ya se sabe.
y es verdad que os escuece.
Quereis saber, pero no LA VERDAD
sino VUESTRA VERDAD.
Porque LA VERDAD os hundió,
y hundidos seguís…
Hay gente que ya no sabe que decir para defender al gobierno Bush.
Que se vayan a Texas como inmigrantes si tanto les gusta.
Excelente el Blog, y no haga caso de los parafascistas de cuño centrista que vienen a su página para llenarla de estiércol y bilis.
Hay gente que ya no sabe que decir para ofender al gobierno Bush.
Que no vayan a USA como turistas si tanto les disgusta.
53 millones de norteamericanos NO votaron por Bush, asi que se puede ir a USA como turista ya que la mitad de la población no comulga con sus valores y puedes encontrar gente normal.
Ay, esa visión monolítica pepera de las cosas.
Claro, es como en España, 10 millones no se tragaron las mentiras de ZP y NO votaron a ZetaP, aún somos gente normal.
9.630.512 votos peperos no son 10 millones. En cambio 10.909.687 votos socialistas sí son practicamente 11 millones.
Y de normal teneis lo que yo de cura.
Eso es que “tu entiendes”.
No te enteras, en España hubo más gente que NO votó a zETAp que los que si votaron a zETAp.
Como ves, somos muchos más los normales.
Y no nos hace falta “entender” ni ser curas para ello.
EL PP y sus votantes estais solos.
No es cuestión de cuanta gente votó a ZP sino de cuanta gente no os puede ni ver.
A saber, votantes del PSOE, de IU, de CiU, del PNV, del BNG, de ERC, de CC, y suma y sigue.
Tu ya sabes que eso es mera política e interés circunstancial.
Estamos empezando a ver que todo eso es tan frágil como el cristal de la bombilla que ilumina la neurona (la única) de rodriguez zetape.
De momento solo os habéis desabrochado el cinturón ante el nazi-onalismo, ya me lo contarás cuando toque bajada de pantalones.
por cierto, no está mal este blog, puedes hacerlo funcionar como un chat y todo…
Rub Al Kaaba: QUEREMOS SABER
Cataluña: Zona Anestesiada.
Cataluña: Zona destETAda…
gracias al pacto CAROD-ETA
Creo que en Cataluña hay más del 3% que votan al PP…
cielos… ¿dije 3%?
¿Qué tal estar en la oposición ?
¿Jode?
Hombre… yo no me opongo a nada… estoy en mi casa.
Esto es como cuando juega el barza y decimos “hemos ganado” o “hemos perdido”.
Igual eres Pepiño Blanco, el ilustrado.
Estimada Lourdes, va a tener que cerrar el apartado de comentarios ya que es evidente que ha sido invadido por una turba de fachas con el fin de boicotearlo.
En lugar de opinar sobre el tema del blog aqui ya se habla ( y se miente y manipula como es normal en los peperos) de eta, del 11M, de los estatutos,etc
Eso eso, cierrelo.
A nosotros solo nos interesa saber de USA, las cosas de casa son para los fachas.
Para las cosas de casa hay multitud de foros que sin duda conoces.
tambien es verdad…
lo siento, es algo como “el espiritu de la perversidad” de Poe.
Me voy.
Siento mucho, después de lo que has pasado, que esta caterva de internautas, que se amparan en la red para insultar sin aportar nunca nada nuevo, te estén acribillando a insultos, son los “patriotas” de siempre que aplauden a Bush que no sabe ni siquiera quienes somos y desprecian a los catalanes que forman parte de nuestro propio país y de nuestra propia historia. ánimo y te agradezco el esfuerzo de memoria que supone para ti recordar tan malos tragos, lamento no saber catalán para que “rabien” esos impresentables.
Lo mejor de todo es cuando dice que habló con Moratinos y eso le elevó la moral…
JAJAJAJAJAJAJAJJAAJJJJAJAJAJAJAJJAJAJA
A mí me daría PESADILLAS !!!!
Por cierto Lourdes, Lorda, o como prefieras llamarte, ¿por qué no traduces también tus comentarios politico-correctos? Mira que aquí no todos somos bilingües.
Por cierto… ¿Qué hay del barrio del Carmelo en Barcelona? La señora diputada no dice nada. Hay que ver… qué problemas de amnesia tienen algunas. Seguro que la llamada de la vicepresidenta la dejó en una nube y ahora sólo cree en la economía planificada y el gulag para el resto de los mortales.
¿Gulag? Anda, si seguro que no sabes ni lo que es.
El barrio del Carmelo…
bahhh, esos son todos charnegos que ni siquiera hablan catalàn
… encima insultaron a Maragall
… pero les tenemos filmados y les vamos a poner multa de 300 €…
como a los de Guadalajara
Gracias por toda tu información, ha debido ser una experiencia que seguro ha cambiado vuestras vidas y nos ha ayudado a otros y sobre todo a los que alli viven, a ver que EEUU no es el primer mundo, que todo lo que gastan en guerras inutiles y armamento se tiene que desviar hacia la sociedad civil y hacia gente que realmente lo necesite.
Por otro lado decirte que hagas oidos sordos a toda esa cantidad de gente maleducada y oportunista que anda por la red, insultando y no aportando nada mas que odio.
Un saludo desde Madrid
Espero que el embajador de USA en España, tome buena nota para que no le firme jamás una nueva visa para visitar su país, habida cuenta de la demagogia que ha volcado contra un país en la que usted estaba de visita.
Igualmente espero que este medio tome buena nota y le desaloje.
Los franquistas resucitaos atacan de nuevo.
¿los norteamericános que votan BUSH son franquistas resucitados?
El portavoz adjunto del PP en la Asamblea de Madrid, Juan Soler, recomendó este jueves al secretario de Organización del PSOE, José Blanco, que “revise” los “precedentes históricos que tiene la izquierda” política en relación con los homosexuales, porque “tiene precedentes para estar calladito”, dijo.
Blanco dijo este jueves que el recurso demuestra que el PP “hace lo mismo que históricamente hizo la derecha: oponerse al reconocimiento de derechos y a los avances”.
(EFE) Soler afirmó que “la historia de la izquierda con el tema de la homosexualidad, hasta hace relativamente poco tiempo, pero muy poco tiempo, es muy criticable”, y destacó que “la izquierda no puede dar lecciones de nada”. Consideró “especialmente indignantes” las declaraciones de Blanco y le recordó que Francisco Largo Caballero (socialista), en sus memorias, dice que “los comunistas admitían en su partido hasta a invertidos” y que Salvador Allende, cuando era ministro de Sanidad, “puso en marcha un programa para curar la homosexualidad con tratamientos que fueron precursores del nazismo”.
Se refirió también a Fidel Castro, del que dijo que el tratamiento que otorga a los homosexuales, a los que ha mentido en la cárcel, “pone la piel de gallina, como documenta Néstor Almendros”, y mencionó que Lenin preconizaba que “no se podía admitir en las células del partido a estas personas, porque son débiles, de poco carácter y muy influenciables”.
Soler enumeró numerosos ejemplos más, como el de “Jaime Gil de Biedma, al que no aceptaron en el Partido Comunista de España, y el de Luchino Visconti, que también tuvo problemas por su condición de homosexual con el Partido Comunista de Italia”. Por último, apuntó que los “amigos internacionales” del presidente José Luis Rodríguez Zapatero -en referencia a las autoridades de Irán- han “condenado a muerte este verano a dos chicos de 18 y 20 años por tener relaciones con un menor”.
y estos peperos se creen patriotas cuando solo saben insultar a sus conciudadanos q no piensan como ellos?asi empezo la guerra civil española,no aceptando los fascistas toda ideologia q no fuera la suya,dejemos q sigan insultando q asi jamas volveran al poder(esperemos q nunca)y el partido popular y sobre todo su lider caeran por su propio pie,los ciudadanos españoles no aceptaran nunca un gobierno fascista,intolerante,xenofobo y homofobo,no m creo q los peperos no acepten el matrimonio gay simple y llanamente por la palabra “matrimonio”,dejen q los españoles vivan libremente su sexualidad,fascistas!!!.un beso Lourdes y pasa olimpicamente de esta gente solo tienen reminicencias franquistas como todo el pp empezando por rajoy zaplana y el facha mayor del reino q es aznar y acebes.un saludo.sergio madrid.
Anda tontín, que la guerra civil empezó así, pero justo al revés.
Preguntale al psoe y a erc.
Más leer y menos rabiar.
Para los fachas, para que vean a quien sirven:
http://www.nikochan.net/link/5365/
Ánimo Mariano, que son pocos y cobardes.
Ahora los del lobby de la pluma saben que no todo está perdido.
Hay esperanza y hay curación.
Animo lourdes, no hagas ni caso a la panda de intelectualmente faltos que solo pretenden fastidiarte por ser socialista (y me temo que tambien por ser catalana y mujer). Un fuerte abrazo desde Castilla-La Mancha.
Tras la aprobación por parte del Parlamento de Cataluña de la propuesta de nuevo Estatuto, Ciudadanos de Cataluña hace público el siguiente comunicado:
Primero.
Como ya hemos manifestado reiteradamente, el nuevo Estatuto sólo responde a los intereses particulares de los partidos que lo han aprobado, tiene como único objetivo dar un paso más en la imposición de la ideología nacionalista y no supone mejora alguna para las libertades de los ciudadanos, el funcionamiento democrático de las instituciones o el bienestar general de la sociedad.
Segundo.
El texto aprobado rompe con las reglas del juego establecidas al desbordar, de forma abrumadora, el marco constitucional. Desde este punto de vista, no se trata, simplemente, de que su contenido es contrario a la Constitución en aspectos concretos, susceptibles de ser corregidos en el Congreso y el Senado, sino que, tal como sucedió con el Plan Ibarretxe, su inconstitucionalidad deriva de sus mismos fundamentos estructurales, sin posibilidad, por tanto, de corrección puntual alguna que lo permita adecuar a la Constitución.
Tercero.
Se trata, además, de un proyecto que, tal como dijo en el Parlamento el presidente de la Generalidad, no sólo pretende reformar la autonomía catalana sino, muy especialmente, el modelo mismo de Estado de las autonomías, con lo cual su aprobación supondría una imposición ilegítima al resto de comunidades autónomas.
Cuarto.
Todo el redactado del nuevo estatuto y, en especial, el capítulo dedicado a la financiación, establece un sistema que es claramente insolidario con las demás comunidades autónomas, lo cual contribuirá a fomentar la discordia con el resto de ciudadanos españoles y a reforzar el victimismo en Cataluña.
Quinto.
La Propuesta aprobada por el Parlamento en ningún caso puede ser tomada como ejemplo para la reforma de otros estatutos de autonomía, ya que su extensión a otras comunidades supondría la destrucción del actual modelo constitucional autonómico que tanto ha contribuido a la igualdad social y al bienestar de los españoles.
A la vista de todo ello, Ciudadanos de Cataluña
1. Considera que, dada la evidente inconstitucionalidad del texto, el Congreso de los Diputados debe no admitirlo en el trámite de toma en consideración, tal como ya se hizo con el llamado Plan Ibarretxe.
2. Propone que los ciudadanos que desaprueben la propuesta de nuevo estatuto lo manifiesten en público y en privado para que así se haga oír la voz de una parte de la sociedad catalana que hoy permanece oficialmente silenciada.
3. Rechaza el contenido de la actual propuesta de nuevo Estatuto y se reafirma en la idea de que mediante la legislación vigente se pueden llevar a cabo perfectamente las políticas que la sociedad catalana necesita.
Barcelona, 4 de octubre de 2005
Es lo que sospechabamos; en Cataluña la gente no comulga con sus políticos. El estauto es una artimaña de la clase política para usurpar más poder si cabe.
En tu relato cuentas que oías gente decir que aquello era un genocidio… y luego en las preguntas de EL PAÍS dices que era tu marido… ¿Por qué has ocultado en tu relato que era él quien lo defendía? ¿Te avergüenzas de tu marido? Supongo que sus declaraciones no te vienen bien como política pero estoy seguro de que en aquel momento tú pensabas igual que él e incluso me atrevo a pensar que aún piensas eso pero que no es políticamente correcto decirlo… ¿Me equivoco? Sé que no. A tu marido chapeau por decir lo que piensa, a ti, por falsa y por intentar desligarte de él y, así, de tu hijo, sólo puedo decirte que no esperaba más de ti. Así sois los políticos catalanistas, una sarta de mentirosos e interesados que no decís lo que pensáis ni aunque sea para defender vuestra familia.
Gracias por el blog. Me alegro de que estés bien. Justicia universal!
A RAÍZ DE TUS VACACIONES ME HE INFORMADO DE TU PERSONA Y HE LEGADO A LAS SIGUINETES CONCLUSIONES:
1. ERES LA TÍPICA DIPUTADA DE BULTO, PARÁSITA QUE SE APROVECHA DE SU CARGO PARA SALIR DE VACACIONES AL EXTRANJERO Y DAR LECCIONES DE MORALIDAD A TODO EL MUNDO, SIN HABER TENIDO UNA INTERVENCIÓN BRILLANTE EN LAS VARIAS LEGISLATURAS EN LAS QUE HAS SIDO ELEGIDA GRACIAS A LISTAS CERRADAS.
2. QUEIRENDO IMITAR A TU JEFECILLO zETApé, PARA SALIR DE LA NADA PRIMRO QUISISTE APROVECHARTE DEL FILÓN QUE SUPONÍA ESTAR HABLLENDO A TODAS HORAS EN CONTRA DE LOS MALOS TRATOS A LAS MUJERES (PODRÍAS TAMBIÉN PREOCUPARTE DE LA PROTECCIÓN DE LA INFANCIA, SÓLO HAY QUE LEER TU RELATO PARA VER LO QUE TE IMPORTA TU HIJO) PERO LAMENTABLEME4NTE MUCHOS OTROS SE TE HABÍAN ADELANTADO.
3. AHORA GRACIAS A LAS VACACIONES QUE TE HEMOS PAGADO TODOS PRETENDES SALIR AL CANDELERO PARA CIONTAR LO MALO QUE ES BUSH Y LO BUENOS QUE SOÍS LOS SOZIALISTES DE CATALUNYA A LA HORA DE GESTIONAR UNA CATÁSTROFE ( PODRÍAS HABLAR TAMBIÉN QUE SOIS LOS MEJOES EN CREARLA Y EN CONSEGUIR QUE SE DEJE DE HABLAR DE ELLA, TE ACUERDAS DE UN BARRIO QUE SE LLAMABA EL CARMELO).
!1HASTA LUEGO LUCAS!!
Sra/Sr. Diputados
¿Podrá superar, este año, la paletilla de Jabugo, el queso, el vino de La Rioja y el lomo ibérico del año pasado? Por el momento, se buscan empresas por hacer los regalos a diputados, miembros del Cuarto y prensa que, habitualmente, cubre la información parlamentaria. Ustedes se gastará 155.00 euros dinero de los ciudadanos según publica el BOE núm. 251 Jueves 20 octubre 2005 9517 Acuerdo de 18 de octubre de 2005, de la
Mesa del Congreso de los Diputados, por el que se aprueban los Pliegos de Cláusulas Administrativas Particulares y Prescripciones Técnicas Particulares del concurso para la adjudicación del obsequio de Navidad del Congreso de los Diputados.
En España hay casi 8 millones de personas en situación de pobreza, cifra que la organización interpreta como una injusticia y una ofensa a la dignidad de las personas. Por otra parte, en España, hay un pequeño sector de 86.000 hogares y 528.200 personas que viven en la pobreza extrema. Es de destacar que se está dando un ligero repunte de la pobreza severa entre nosotros.
La investigación empírica sobre las condiciones en que viven los pobres en España, auspiciada por la organización Caritas y la Fundación Foessa y dada a conocer el pasado mes de junio, alerta sobre el aumento de la pobreza severa en nuestro país y sobre otro aspecto preocupante: la edad cada vez más joven de la población en el umbral de la pobreza.
En España, el 44 por ciento de las personas pobres son jóvenes y niños.
Sean muy felices y disfruten de las fiestas navideñas no piensen en los pobres no sea que sus conciencias les traicionen y se conviertan en personas de bien.
R.Durán
He vuelto, después de una cuarentena para asegurarme la desinfección, a estas páginas y… ¡Oh, sorpresa! Me encuentro que aquí se censuran los comentarios no deseados… ¿Habrá impuesto el tripartito censura sobre el Katrina igual que la impuso sobre El Carmel?
Una mica tard, però aquí va el meu comentari. Per les fotos jo diria que el 99% de la gent que es va quedar a New Orleans és gent marginal que, evidentment, va desobeïr les ordres del govern americà… igual que va fer Lourdes Muñoz.
EL OPORTUNO ALZHEIMER DE PASCUAL MARAGALL.
Rafael del Barco Carreras
¡Claro!. Así se disculpa la apostasía, la deserción. Y lo dice ante las cámaras horas después del impacto de ROMPER EL CARNÉ. Corría el rumor desde hace meses, dicen la televisión y los políticos. Yo lo ignoraba, no pertenezco a los ENTERADOS, a quienes manejando conceptos le declaran a uno LOCO O CUERDO según convenga. Para el PARTIDO, metido en varias roturas de carné, un alivio que su máximo dirigente en Cataluña no “esté del todo bien”. Y él, en persona, lo suelta ante las cámaras con esa sonrisa de siempre, esas hendiduras en la cara que a su hermano Ernesto se la convierten en adusta, sin atractivo, y a él en agradable y simpático, ELEGIBLE.
Ya me perdonarán si en mi vulgar entender la vida, de hombre raso y arrasado, de la calle, acostumbrado y endurecido por la MENTIRA DE LOS PODEROSOS, NO CREA EN ESE ALZHEIMER. No pueden, SU CLAN, el Partido, o como se quieran definir esas oficinas de COLOCACIÓN, fábrica de GENIOS o denostados, según intereses, decirme ahora que TIENE ALZHEIMER, disculpándole sus errores, y hasta, como dice Alberto de Calle 1440, homenajeándole.
Si para mentir, creando mi culpabilidad hace veintisiete años, afianzando las finanzas del Partido, capitalizado con el dinero del BANCO GARRIGA NOGUÉS, manejado por el franquista JAVIER DE LA ROSA (atrapado en su desmesurada ambición), y hasta colocándose él, su amigo SERRA, y los suyos, a la cabeza de la POLÍTICA NACIONAL con lo de sus CIEN AÑOS DE HONRADEZ, estaba cuerdo, ahora en que se tiran los trastos a la cabeza, cuando se pueden descubrir muchos flecos de la GRAN CORRUPCIÓN, no pueden montar una campaña atribuyendo a unas neuronas de más o de menos esa ROTURA DE CARNÉ, o los errores y horrores acumulados. En una palabra, DESACREDITARLE, como tan bien consiguieron merecidamente con su financiero De la Rosa, y tantos otros. Y lo siento por lo que de verdad pueda tener, pero sin callarme que las neuronas se afectan por infinidad de conocidas y desconocidas causas, y grandes o nefastos políticos las tenían alteradas desde antes del éxito de sus CARRERAS, sin olvidar que los ídolos o líderes unas veces se hacen por si mismos y otras los fabrican.
Un mafioso italiano, de los de verdad, buen compañero de cárcel, me decía que si a él o los suyos en ITALIA les hubieran hecho algo así, no viviría nadie. Yo, no solo no contemplé convertirme en un asesino vengador, sino que los QUERÍA VIVOS Y CUERDOS, para que de sus peleas surgiera la verdad, como sucedió entre Piqué Vidal y Pascual Estevill. MI PÍRRICA VENGANZA, en mínima parte, muy mínima, lograda, pues aun los hay EN LIBERTAD, MUY RICOS, PODEROSOS y GOZANDO DE SIMULADA HONORABILIDAD.
Ver, http://www.lagrancorrupcion.com
Estimada Mujeres:
Cuando vi asumir a Carme Chacón, he visto con emoción aquella mujer que estaba asumiendo tanta responsabilidad, pero lo que más me intereso fue imaginar lo que sentía ese bebe en sus entrañas, porque seguramente sabría todo lo que su madre estaba sintiendo, la estaba acompañando tan íntimamente en un momento crucial. Inmediatamente pensé en la baja maternal, y pensé que no se tomaría mucho… pensé también que haría yo en su lugar…
Creo que en este momento donde se habla de igualdad tendríamos que tener en cuenta estas palabras de Isabel Castillo, El País 27 de mayo 2008 http://www.elpais.com/articulo/opinion/igualdad/mal/entendida/elpepiopi/20080527elpepiopi_7/Tes) que adjunto y me adhiero.
En mi fantasía de ciudadana, me imagino a Carme Chacón mujer, hablando de su decisión de tomar solo esas semanas de baja, pero re marcando, que no hay igualdad si una mujer no tiene la posibilidad de elegir entre quedarse con su hijo o salir a trabajar, a mi entender como dice este articulo del periódico el País, los países mas desarrollado tienen esta posibilidad de elección, y creo que aquí esta la libertad e igualdad de ser mujeres. El poder de decidir nosotras que queremos, no el mercado, ni políticas que en el fondo son hechas por hombres, por un sistema que no mira al ser humano.
Y nosotras mujeres y madres, que tenemos para decir sobre esto??
Nos quedaremos siempre calladas y que otros decidan por nosotros?
Seguiremos quedándonos en esta posición reduccionista e infantilista?
Que es lo que quieres tu? Que haremos?.
Pía Capisano
Madre, profesional y trabajadora en todos los aspectos de mi vida.
La igualdad mal entendida
ISABEL F. DEL CASTILLO SAINZ 27/05/2008
Vota
Resultado 20 votos
Dice la ministra Fernández de la Vega que reincorporarse al trabajo después de seis semanas de baja maternal (a propósito de la decisión de la ministra de Defensa) es “un modelo a seguir”. Y yo me pregunto: ¿desde qué punto de vista? Psicológicamente, y, más aún, en los primeros tiempos, el vínculo madre-bebé no es igual que el vínculo padre-bebé. Para nada. Aunque sea políticamente incorrectísimo. Lo siento.
La noticia en otros webs
· webs en español
· en otros idiomas
Eso sin mencionar el pequeño detalle de la lactancia materna, que debería ser una prioridad de salud pública. Cuando estamos ante un tema de la trascendencia de la maternidad, es importante encontrar otro lenguaje para hablar de la igualdad hombre-mujer, ya que si se hace en unos términos tan lineales y reduccionistas, corremos el riesgo de dejar fuera de la ecuación al bebé, cuyas necesidades -por lo que se ve- al sistema le importan bien poco.
Tener en cuenta las necesidades del bebé no significa dar un paso atrás, significa tener a todos en cuenta, incluido al eslabón más débil, el más necesitado, el que no se puede defender.
Los países más avanzados en materia de derechos de la mujer y de la infancia son también aquellos en los que la mujer juega un papel más activo, tanto social como políticamente. Suecia, por ejemplo, tiene 64 semanas de baja maternal; Noruega, 52; Dinamarca 50; Finlandia, 44. Estos países han comprobado que invertir en promoción de salud -física y mental- acaba por resultar más lógico, más justo… y a la larga más económico. Esos países sí son un modelo a seguir.
En el polo opuesto tenemos a Estados Unidos, donde la baja maternal como tal no existe. Casualmente, EE UU es también el país que vive más a la defensiva, el más violento del mundo, un país donde las escuelas se han visto obligadas a instalar detectores de armas. Hoy se sabe que el vínculo madre-hijo es el sustrato de la misma capacidad de amar, de convivir. Apoyarlo o no tiene una profunda trascendencia social.
No, señora Fernández de la Vega, volver a trabajar a las seis semanas de ser madre no es un modelo a seguir, es una elección personal sobre la que no opino. Pero recomendarlo públicamente… me parece que es no entender nada, y es utilizar a una ministra en concreto para dar una imagen de modernidad falsa y muy mal encaminada.