Educació. Congres PSC (5). Educació a la Societat Xarxa

A la nova societat en xarxa la matèria prima més valuosa és el coneixement i la inversió més estratègica és promoure talent. Per tant una inversió clau per millorar la nostra competitivitat i productivitat és l’educació. L’educació és clau per les oportunitats de les persones i per les oportunitats del país. L’educació esdevé a la vegada la política social més important (oportunitats de les persones) i una política econòmica.

Però cal una política educativa adaptada a la nova societat en xarxa, que genera oportunitats però també nous reptes. Una de les conseqüències d’aquesta etapa de transició entre la societat industrial i la societat en xarxa, és la convivència de natius digitals (nascuts abans de 1980) i immigrants digitals. Una nova generació amb una certa pèrdua d’autoritat vers als adults, ja que és la primera generació en que tots els coneixements no s’adquireixen de l’anterior generació (exemple clar és l’ús de les tic). Aquesta diferencia entre generacions que es dona a l’aula, i la nova realitat, fan necessari “resintonitzar l’educació”.

Cal tenir un pla dinàmic, les tic evolucionen tant ràpidament que s’han de tenir els objectius educatius clars i evolucionar contínuament. I aquesta incertitud, com qualsevol canvi, sempre produeix que hi hagi resistències davant la nova complexitat. Uns canvis que porten a la societat del coneixement, que es caracteritza per la innovació com a motor de canvi.  Un coneixement que ha de ser obert per ser beneficiós. Que els continguts educatius es transmetin amb llicències obertes  perquè tothom pugui gaudir d’aquesta transmissió de coneixement, que és a la vegada “producte final” d’un cert aprenentatge, i a la vegada inici precursor d’un nou pas endavant, i per tant, motor d’innovació.

Cal incorporar de forma atractiva i interactiva aquest procés educatiu, ja que Internet el que fa es fomentar la sociabilitat  creant una intel·ligència col·lectiva de la qual tots podem aprendre.  Aquesta intel·ligència col·lectiva que a la vegada ens protegeix i ens fa menys manipulables com a individus, perquè a la xarxa ja no estem sols sinó que formem part de la intel·ligència col·lectiva que parlàvem abans.

Cal es canviar la forma d ‘ensenyar unidireccional i de transmissió del coneixement per un procés i formes més col·laboratius, en xarxa i de la cultura 2.0. Cal una nova pedagogia que no sigui d’enunciació i transmissió sinó de participació. Aquesta és la visió amb la que no implicarem ni motivarem a l’alumnat més jove (natius digitals).

A través d’Internet podrem aprendre de forma personalitzada i personal, d’acord amb la nostra idiosincràsia particular, durant tota la vida i a la vegada en xarxa. Totes aquestes habilitats cal incorporar-les al sistema educatiu i així, no limitar la possibilitat d’innovar.

Programes com  el programa CAT 1X1, no significaven només repartir un portàtil per alumne o pissarres digitals, sinó el començament de la transformació de l’educació a l’aula. A més que la seva execució tenia com a resultat que totes les llars d’estudiants independentment del nivell de renda tinguessin un ordinador, ara només en tindran aquells que s’ho puguin permetre.

Cal formar als joves amb els formats i les eines pròpies del segle XXI, ja que tenir habilitats i educació en xarxa és necessari per tenir oportunitats laborals no en el futur, sinó avui en dia, i perquè està generant una bretxa de classe.