Davant dels recents esdeveniments de Ponferrada, cal fer dues reflexions que resulten rellevants. En primer lloc, la quantitat d’homes que continuen actuant en la política o en l’empresa per la complicitat de silenciar l’assetjament sexual i menystenir la seva gravetat social. En segon lloc, la sensació que l’opinió pública ha canviat respecte l’evolució de la condemna de l’assetjament sexual de les persones… Hem avançat en igualtat?
Pel que fa a la complicitat a l’assetjament sexual, cal qüestionar-se quanta violència de baixa intensitat permeten encara aquestes situacions? El silenci vol dir complicitat, i en aquests moments hi ha molt silenci còmplice. No hi ha prou intolerància respecte al masclisme.
Hi ha molts graus de masclisme. El nivell més evident i rebutjat socialment és el que acaba en la mort de les dones, el maltractament físic. Un segon estadi d’aquesta xacra és el maltractament psicològic o l’assetjament sexual. En darrer nivell, el masclisme de baixa intensitat: persones que teòricament recolzen la igualtat, però que, en canvi, accepten comentaris i actituds discriminatòries cap a les dones. Es dóna poca importància a aquest masclisme. Es tindria la mateixa tolerància vers actituds i comentaris de caire feixista o racista?
Segurament hi ha massa homes en l’espai públic masclistes amb les seves companyes. Ens hauríem de preguntar quina és la raó. Les persones, majoritàriament homes, que exerceixen el poder al màxim nivell no són prou intolerants amb les actituds masclistes. És important que qui té les màximes responsabilitats sigui intolerant amb el masclisme. El masclisme o la no actuació significa complicitat: només seguirem avançant en igualtat amb tolerància zero vers el masclisme.
La societat ara és més intolerant amb aquestes actituds? La meva percepció és que socialment sí que hem avançat. Crec que les polítiques públiques i el discurs feminista present en l’etapa Zapatero va provocar cert canvi de mentalitat.
Sembla que les diferents executives del PSOE disposaven de diferents versions sobre si el regidor-assetjador participaria en l’elecció de l’alcalde i, en conseqüència, hi havia diferents postures. Mentre els regidors de Ponferrada sí que accepten els vots d’un assetjador, no s’accepta socialment que des de la política (no sé si només des de l’esquerra) s’obtinguin càrrecs o poders institucionals amb vots d’un assetjador. Finalment hi ha un acord en la societat i en el partit segons el qual no és tolerable que un alcalde socialista sigui escollit amb el suport d’un assetjador.
Per a mi, el més rellevant és avaluar si els drets de les dones avancen o no avancen i valoro especialment que aquest cas hagi pres una volada tan gran en l’actualitat política. Això significa que hi ha una gran sensibilitat respecte als drets de les dones, com a mínim en que l’assetjament sexual és incompatible tenint responsabilitats en la vida pública i en que, finalment, des de l’esquerra no podem aceptar el suport d’un assetjador.
Post relacionat: