L’ús de la violència és un fracàs en qualsevol àmbit, però en l’àmbit de la política suposa un gran fracàs democràtic. Després del tiroteig a la congressista Gabrielle Giffords durant un acte polític s’està debatent sobre si la crispació política pot ser causa de la violència i si la crispació política als Estats Units és més gran que a Espanya (us recomano debat a hora 25, cadena ser). Que suggereix un mapa amb diana a Gabrielle Giffords i altres representants demòcrates al web de Palin?
(Gabrielle Giffords, en el punto de mira del Tea Party)
El temor sobre el fet que les accions del Tea Party de crispació i enfrontament puguin derivar en violència no són noves als EUA. Recordo perfectament, com durant la meva estada a Boston a l’estiu de 2009 es produïa el debat públic sobre la reforma sanitària i vaig quedar horroritzada com en diferents actes dels representants demòcrates en les seves zones patien manifestacions i agressions verbals de persones del Tea Party, Fins i tot s’acompanyaven de cartells que caracteritzaven a Obama com Hitler.
Llavors vaig escriure la nota ‘EUA Republicans ofensiva contra Obama. PP, mals aprenents’, on resaltava que les opcions progressistes denuncien que el discurs republicà esta justificant la violència, i de fet s’han donat algunes mostres d’aquesta violència.
En diversos programes de la MSNBC, televisió liberal, s’alertava que aquesta línia d’assetjament i aquest discurs justificava la violència i advertien d’aquesta possibilitat i més als EUA una democràcia amb episodis de violència en la política. Ara pot haver sorpreses respecte al que va passar a l’exterior, però als Estats Units no es pot dir que estiguem davant d’un succés totalment imprevist per ningú. No estava escrit que amb tota seguretat la crispació extrema portava a la violència física, però ja hi havia denúncies sobre aquest discurs que justificava la violència.
La confrontació d’idees no només és legítima, sinó que resulta saludable en democràcia. La política basada en la crispació, la confrontació, en què l’objectiu és la destrucció del contrincant i el situa com a enemic és terrible per a la qualitat democràtica, i a més comprovem que pot derivar en situacions de perill per a la integritat física i la vida de càrrecs públics.
La qüestió de fons és que la dreta americana quan perd les eleccions democràticament no accepta el resultat sorgit de les urnes, en comptes de realitzar una oposició confrontant polítiques opta per la crispació, el no reconeixement del president, promou l’odi i genera un clima polític d’enfrontament constant. Aquesta situació pròpia d’EUA, no ens hauria de resultar tan estranya, la dreta espanyola és alumna de les estratègies del partit republicà nord-americà.
En aquest sentit, no em sorprèn la reacció de la caverna mediàtica espanyola que han fet pinya amb el tea party (“El cazalla Party fa pinya amb el Tea Party“, el Periodico), han mantingut en els seus editorials que la matança de Tucson era un fet individual sense relació amb el Tea Party, la Razón titulava “La maquinària demòcrata fa servir la matança per frenar el Tea Party”. Es pot donar més la volta a una situació? Els demòcrates passen a ser culpables, tot i que la vida d’una congressista demòcrata està en perill. Aquesta reacció es tracta d’un efecte mirall? Autoprotecció?
Entrades relacionades: USA Republicans ofensiva contra Obama. PP, mals aprenents, El PP traspassa un nou límit democràtic , Humor. PP, Aznar amics de Bush,Tags technorati: Noticias y política, Noticias, Sociedad, Societat, Actualitat, Noticies, politica,Tags blogolaxia: politica,
Estic absolutament d’acord amb tu. La dreta sap desde fa molt de temps, des dels anys 20 i 30 del segle XX, que la millor manera de guanyar unes eleccions es dirigir-se als instints de les persones, una cosa especialment senzilla en temps de crisi. Això no només anorreja quasevol possibilitat de diàleg, sinó que genera violència. Només cal veure la història del segle XX per veure les conseqüències. Però no hem après, i es segueix generant crispació i tensió. Es demonitza a l’adversari, que es veu com un enemic, s se’l desqualifica, mai pot tenir raó i les culpes sempre són dels altres, fins haver de fer equilibris que atempten contra el sentit comú, com és cas del titular que penges de La Razón. a El Periódico hi ha un acudit que diu el mateix, però d’una altra manera, surt una imatge de la Sara palin dient, quina culpa tinc jo si la gent del Tea Party a l’hora de votar prefereixen les bales a les paperetes.
Gràcies per la teva reflexió, de fet si es cert que te llarga història aquesta línia d’actuació de la dreta, però en el segle XXI, 2011 les persones no hem evolucionat prou per deixar de banda pràctiques que acaben promovent la violència, terrible!
L’ètica és l’única eina per combatre-ho, encara que penso que és menyspreuada, també.
Com sempre, interesant la teva reflexió . És dificil quan existeix una diferència de criteris, valors… que no es generi crispació. La clau es escoltar les diferències amb respecte i no utilitzar missatges ofensivos de cap tipo. Difícil, pero és possible , “la diferència en democracia és saludable”.