Avui fa 25 anys de la proclamació de Barcelona com a ciutat olímpica. Recordo perfectament aquell dia , i em produeix una certa malenconia. Aleshores estudiava COU molt a prop de Plaça Catalunya, i finalment vaig baixar amb altres joves de la meva la classe a la plaça on vam celebrar i saltar d’alegria per que Barcelona seria ciutat Olímpica.
Pertanyo a una generació que vam viure, com la nostra ciutat preparava els jocs i en plena joventut vam viure l’estiu màgic del 92, estem orgulloses i orgullosos de la nostra ciutat. Sens dubte per a mi la primera identitat és ser barcelonina.
Recordar aquest 25 aniversari en que Barcelona va ser designada ciutat Olímpica em provoca diversos pensaments…
La reivindicació de la política i d’allò que és “públic”, per que es fonamentalment el lideratge públic, des d’on es poden liderar grans transformacions. En aquest cas, la transformació de la Barcelona grisa a la Barcelona de cara al mar i la Barcelona coneguda al mon. Jo no vaig viure aquesta època como una jove ciutadana que observa l’evolució de la ciutat, sinó amb compromís polític, vaig viure com els projectes de transformació, es convertien en obres, fets, i van provocar canvis socials a la ciutat.
La capacitat de lideratge de l’ alcalde Pasqual Maragall que va aglutinar molts esforços i voluntats, amb la tossudesa del que té un projecte clar per aconseguir una nova Barcelona més equilibrada.
El record de moments d’il•lusió i esperances en un futur millor, i amb expectatives de millora, quan ara mateix estem precisament no només en un moment de crisis i complexitat, sinó de certa manca d’expectatives. Calen projectes col•lectius potents i adequats a les noves realitats socials que ens permetin caminar cap escenaris de millora i progrés.